Aquella tarda

Capítol 2: A MIG CAMÍ D'ENLLOC

Darrere meu s'esvaïa la imatge del Casal Pere Quart entre els caps de la multitud que s'aplegava en hora punta dins d'aquell sorollós autobús. Una inquietud s'apoderava de mi mentre l'orangutan director em controlava de reüll. No sabia el destí que m'esperava ni com acabaria la història.

Malgrat els dubtes que podia tenir per l'angoixa de la situació, amb un obrir i tancar d'ulls ens trobàvem ja davant del mercat provisional. La resposta de les meves suposicions la vaig trobar en el petit espai entre el rostre d'una dona de mitjana edat amb un carretó de plaça ple, i el d'un home alt i sec que llegia el diari amb tant deteniment que no observava la situació en què jo era el protagonista. A cada parada pujava més gent. La pujada de la Via de Massagué en amunt va ser ràpida comparat amb el trajecte lent i embussat que hi havia Passeig enllà.

L'autobús es quedà semibuit, amb una parella d'àvies assegudes a la part davantera, un noiet de menys de tretze anys i aquells goril·les que cada vegada em treien més l'aire que respirava i m'empenyien contra el vidre brut.

Com més estona passava més nerviós em posava. Un d'ells em mirà amb cara de fàstic repugnant i em preguntà on vivia. En aquell moment no vaig saber què dir, tenia dos camins i l'elecció no era fàcil.

Podria haver-me fet l'heroi, però vaig pensar que en aquell moment les mentides podrien complicar la situació. Els vaig respondre la veritat amb un to poc crèdul i em van mirar amb complicitat sorneguera.

De sobte, vaig aixecar el cap i una sensació estranya em va recórrer el cos: ens trobàvem a Can Puiggener, en concret a la zona més depauperada.

Arribats a aquest lloc, un d'ells digué amb cara de satisfacció:

Final del trajecte, nen !

I em feren baixar amb empentes i males maneres.

Estava pàl·lid, tens, i ells ho van notar. Va ser un error de part meva ja que això els donà més seguretat de la que ja tenien.

T'hem portat a casa nostra perquè aquí és terreny neutral i podràs muntar el negoci de la teva vida, que mai no oblidaràs.

I esclataren en rialles tot donant-me cops al clatell. El més alt es dirigí cap al goril·la director i li xiuxiuejà alguna cosa a la seva orella. Li degué semblar bona idea ja que assentí amb el cap. Aquest m'agafà i em començà a empènyer cap a un caminet estret i llarg que jo desconeixia. Després de baixar aquell caminet estret, relliscós i ple de merda, m'obligaren a girar cap a l'esquerra, tot donant la volta a un camp de futbol on estaven fent un partit. Llavors vaig recordar que feliç que era amb els amics, la família i la meva gran passió: l'atletisme. Vaig començar a reflexionar sobre el que m'estava passant: què hi feia jo, precisament, allà? Quines raons tenien per fer-me tot això? No tenia la resposta i dubtava que ells me la volguessin donar.

No aguantava més i els vaig preguntar:

Em podeu explicar què voleu de mi? -vaig fer, mig tartamudejant.

Per fi el nen de la mare ha parlat -va dir el que anava al davant.

Estava cansat, la suor em regalimava per la galta i no caminava en una direcció fixa. Continuàvem caminant, i al cap de pocs metres, ens vam aturar. Em van envoltar quatre goril·les d'aquells, estaven al meu costat, i vés a saber què volien. Van començar a riure's de mi, de la meva cara, de la meva roba..., i em deien tots aquells insults típics que es diuen en situacions d'inferioritat i que ara no repetiré per no ferir les sensibilitats més sensibilitzades.

Una empenta sensacional em va tirar a terra i tots van esclatar en rialles.

Què passa "nenet", el noi mimat s'ha adonat que arribarà tard a casa i que la seva mare el renyarà!!

Pobre xaval!!

Tot seguit vaig adonar-me del perill que corria; el món em donava voltes i més voltes, però no hi havia ocellets sobre el meu cap sinó una certa sensació de tenir-hi martells tamborinant la meva closca indefensa. No tenia escapatòria. Sense poder-ho controlar vaig notar que tenia els ulls humits; estava plorant, més ben dit, somicant com un infantó. Em sentia ridícul de reaccionar així, però... què hi farem, un s'acaba coneixent en situacions extremes i aquesta era una d'elles, malgrat que això representés conèixer de prop la meva cara més patètica.

Vaig intentar superar els meus sentiments per no satisfer la voluntat dels enemics, però no podia; tenia un malestar al cos que era superior a mi. Va ser un instint natural quan vaig notar que una llàgrima ja em regalimava per la galta.

El del costat del que dominava la colla tenia un rostre menys agressiu i més comprensiu que el de tots els altres; em va mirar amb cara de llàstima. La seva fesomia em recordava la d’algú. Vaig quedar glaçat; em recordava extraordinàriament un company que havia anat amb mi al casal d'estiu. Ens vam fer molt amics; ens agradaven les mateixes coses i ens respectàvem. Si realment era ell, com em podia estar fent això?

Mentre jo estava immergit en els meus pensaments insòlits i aterradors, vaig tornar a la realitat sentint el nom d'aquell noi. Les meves suposicions eren certes; era el Juli i em va semblar que també m'havia reconegut, tot i que no va fer-me cap comentari. Vaig notar que algú clavava la seva mirada en mi, vaig girar el cap i de lluny m'observava un home vell, amb una barba blanca i un bastó de canya de bambú, que passejava dos gossos, un de blanc i gros i un altre de pèl més fosc. Aquell home no va deixar de mirar-me i això m'inquietava; mentre jo controlava tots els seus moviments, els indesitjables que em rodejaven no veien que jo estava absent a les seves insultants paraules i que no els feia gens de cas. De cop, en mirar al meu voltant, s'havien ajuntat i estaven discutint. L'únic que vaig poder percebre van ser les paraules del més baix, un noi de cara poc expressiva i que no s'immutava per res. Parlava amb poca claredat, s'embarbussava; si no m'equivoco comentà alguna cosa sobre haver de quedar a una hora determinada, que no vaig poder entendre. Tot seguit es van referir al retard dels suposats visitants. Passats uns minuts, de la foscor en va sorgir una remor de passos i comentaris amenaçadors; no sabia qui eren ni d'on venien; una veu greu, contundent, amb un accent castellà molt peculiar i rebuscat.

Quan van arribar a pocs metres de mi, els vaig poder veure el rostre: una noia alta aparentment inofensiva i segurament de casa bona acompanyava tres nois amb una vestimenta predominantment de cuir i unes botes altes i fosques que empentaven un noi mig coix i una noia cap a mi.

Ja hi som tots –comentà la noia- . Es dirigí a mi i em digué:

Tu què mires, mitja merda! –i m'etzibà una bufetada.

Caminà en direcció als goril·les que m'havien agafat i els començà a donar ordres. Això em va estranyar, que una noieta d'aspecte tan fràgil pogués manar sobre tots aquells goril·les. Mentre xerraven, les víctimes es miraven amb cara de llàstima. Després d'uns minuts en què les nostres mirades es repassaven de dalt a baix, els ulls d'ella em donaren confiança i m'obriren una porta per establir una conversa..., una noia de la meva edat, amb ulls profunds i foscos on es podien llegir clarament els seus sentiments. Amb por de la seva reacció els vaig preguntar:

Com heu arribat aquí?

I el noi, amb cara de crueltat, em contestà:

Igual que tu, com sinó?

Tranquil home, ara almenys no estem sols -va respondre la noia-.

La cara del noiet em va semblar de disculpa.

No vam poder continuar la conversa ja que la noia encarregada de tot, rient per sota el nas, ens mirava amb cara de superioritat. S’atansà i agafà pels cabells la noia que ens feia companyia en aquell moment.

Quan ella cridà, el noi que havia vingut amb ella s'aixecà bruscament, però es desplomà i es torçà el turmell. Em vaig suposar que un d'aquells que ens tenien retinguts li hauria donat alguna puntada de peu o algun cop.

Per molt que ho intentis, som més poderosos, més grans i més intel·ligents que vosaltres. Només sou tres marrecs sense escapatòria!!! –va dir la noia en cap.

El noi se sentí defraudat i impotent i decidí deixar-ho estar, ja que el seu cansament podia amb ell.

Us hem portat aquí perquè treballeu per a nosaltres.

El que parlava malament el català, alçà la veu i ens informà del seu pla que jo ja feia estona que em suposava.

Només us exigim prou discreció i la màxima efectivitat possible. Heu de portar un paquet a una persona.

Jo ho deixaria estar ara que podem, segur que ens enganxen; jo no vull tenir més problemes –digué el noi que em semblava conèixer del Casal.

Tu calla, ets dels nostres, o no? -digué la noia en cap.

Però, Andrea, ens poden caure molts anys!!!

T'he dit més de mil vegades que no diguis el meu nom davant de desconeguts. Ara que estàs dintre ja no et pots fer enrere... Tu ja saps el que fem amb traïdors com el Carles!

La cara del noi va canviar de sobte. Pel que vaig suposar, alguna cosa no gaire bona li deuria haver passat a aquell Carles. L'Andrea va interrompre els meus pensaments:

Escolteu detingudament, ja que no us ho repetiré més.D'aquí a una hora i mitja, és a dir, d’aquí a noranta minuts, arribarà un home X, al qual li haureu de donar un paquet. Només heu d'esperar-lo i quan el veieu, dissimuladament li fareu arribar. Repeteixo que heu de ser molt discrets. Ell portarà una gavardina i uns guants de pell. Perquè el reconegueu li preguntareu si la sopa és bona, i ell us contestarà: "Excés de sal". No li heu de dir res més, res més. M'heu entès?

Llavors el noi mig coix va dir:

Però, per què heu...?

Que callis. T'he preguntat alguna cosa? A, si la resposta no és exacta, marxeu sense dir res ni donar-li cap explicació.

La noia que estava al meu costat s'alçà i començà a cridar tot negant-se a fer aquella misteriosa "entrega". S'estava equivocant. Jo no és que estigui gaire experimentat sobre casos com aquest, però el que sí que sé és que a totes les pel·lícules el que es vol fer el valent no sempre se surt amb la seva.

Al noi amic de la noia se li podia veure als ulls la cara de resignació en sentir-se tan impotent. Va agafar-se per anar a ajudar-la, però de sobte l’Andrea li donà un fort cop al cap i va caure a terra dins d'un bassal fangós i brut, al costat de tota la colla dels protagonistes del pitjor malson de la meva vida.

Amb les intencions d'aixecar-se d'aquell indret fangós, el noi va començar a cridar un conjunt incommesurable d'insults. Va intentar posar-se dempeus, però relliscava constantment. La ira que tenia al seu cap era massa gran com per poder concentrar-se en el fet d'aixecar-se. Al cap d'uns minuts va aconseguir fer-ho i va arrencar a córrer en direcció a l'Andrea.

Les seves intencions no deurien ser gaire bones. Ell hauria de saber que en aquella acció s'hi podia jugar la vida. No hauria d'haver-li aixecat la veu ni mirar-la d'aquella manera tan insultant. I de sobte el noi li va etzibar una bufetada que va fer que la noia caigués a terra. Seria ira, o ja hi jugava l’amor, aquell amor apassionat que es desenfrena irremissiblement?

FI DEL CAPÍTOL 2

Escola Pia
Alumnes de 3r B d'ESO

per tornar enrera