Aquella tarda

Capítol 3: SOPA SALADA

La forta bufetada que li va engegar el noi coix a l'Andrea va ser mortal o quasi, molt potent. Ràpidament es van apropar els altres goril·les i fumeren un cop de puny al nas del valent coix. Aquest no va poder fer res, ja que va caure rodó a terra. 

- Estàs tocat de l'ala o què? -digué un d'ells.

- Ja li està bé! -exclamà un altre dels goril.les.

Durant l'escena, en Juli no havia fet ni un pas; només em mirava de reüll. Potser sí que m'havia reconegut i no gosava dir-me res.

- L'estúpid que s'atreveixi a fer el mateix que aquest mitja merda, morirà jove, entesos? -digué l'Andrea amb veu de ràbia.

L'Andrea es fregava la cara vermella per l'impacte i mentre, reia, canviant ràpidament de tàctica, de veure el noi allà terra i la seva amiga que l'ajudava. A la pobra noia, que no sabia què fer pel seu amic, li entraren esgarrifances i els va maleir a tots en el seu pensament, mossegant-se els llavis.

- Jordi, Jordi, que em sents? -va dir fluixet-. Va, aixeca't de terra, ja estàs prou enfonsat.

Però el noi no contestava; havia quasi perdut el coneixement. Li sortia sang del nas i l'Anna li eixugava amb molt de compte amb el seu mocador. Amb el fulard del coll li va embolicar el turmell per mirar d'ajudar-lo a recuperar-se.

- Bé, Jordi, ja te l'he posat al voltant del turmell i a partir d’ara ja no sé què més puc fer; tan sols puc esperar que obris els ulls, aquests ulls tan macos que tens i que no et recordis de res. Si no recordes què acabo de fer per tu, també seria típic teu, mai no t'adones del que faig per tu.

En Jordi -finalment jo sabia com es deia el noi- va obrir els ulls i va dir: "Gràcies, Anna!". Així és com vaig saber el nom de la noia.

- Oh, Anna, tu sí que ets una amiga, i no com aquesta bèstia de l’Andrea; l’odio, és massa bruta! L’odio i l’odio! -repetia en Jordi fluixet.

L'Andrea espiava la conversa i va haver de marxar corrents tot dient que li venien ganes de vomitar de sentir totes aquelles cursileries, pel to patètic de l'Anna, pel seu accent de la "capital", ja que -com vaig saber més tard- era de Barcelona i venia a nedar al Club Natació amb en Jordi, per les queixes d’en Jordi i per tot plegat.

- Calla, home, si no és res! Espero que tinguis prou força per posar-te dret; si no fem el que volen no ens deixaran anar mai -anava dient l'Anna, veient com es queixava el xicot.

Jo estava escandalitzat per aquell rebombori al voltant meu; no sabia què fer i cada cop tenia menys esperances de sortir-nos-en. El temps passava, tots ens miràvem, l'Anna continuava intentant aturar l'hemorràgia del nas d'en Jordi. Al voltant nostre només hi havia una fumarada de totes les cigarretes que havien encès els goril·les. El temps anava passant.

- Nano, ja és l'hora -va dir-me l'Andrea.

- L'hora de què? -vaig respondre fent-me l’orni. A veure si em tocaria dinyar-la a mi sol!

- L'hora de portar el paquet, xaval -va respondre.

Estava nerviós, em podia ficar en un embolic encara més gros si intentava sortir corrents. Tenia només por del que em podia passar. Una veu coneguda va esclatar en aquell silenci de circumstàncies.

- Andrea, acompanyo aquest nano a entregar el paquet, per si vol fugir. Els altres que es quedin aquí, estan fets pols -va dir en Juli.

- Saps les instruccions, oi? -va contestar. Això volia dir que hi estava d'acord.

- És clar!

El cor em bategava amb força, tenia la sensació que d’un moment a l’altre em sortiria del pit. El mico gegant va clavar una patacada a l’espatlla d’en Juli en senyal d’avís. Tenia una possibilitat entre mil que en Juli m'ajudés. Em va agafar pel braç. Vaig desviar la mirada. Allà lluny vaig veure un home amb una gorra i una gavardina vella. Seria ell el destinatari del misteriós paquet? Els altres s'havien amagat darrere d'uns trastos vells que hi havia per allà.

- Vinga, soca! –exclamà en Juli amb to amenaçador.

Vam començar la nostra marxa cap al lloc indicat, jo al davant i carregat amb el paquet.

- Actua tal com estava previst –em murmurà en Juli.

Em vaig quedar garratibat amb el comentari i me’l vaig quedar mirant.

- Què t’he dit, Xavi? –va etzibar-me.

Ara sí que em vaig quedar bocabadat! De totes maneres, vaig reaccionar de cop fingint tal com calia. Sabia el meu nom! Sens dubte era el meu amic del casal d’estiu! Per quins motius anava amb aquell grup de bèsties? No li vaig preguntar això, però quan ens allunyàvem dels altres li vaig dir:

- Ets el Juli del casal, oi?

- Sí que ho sóc, però fem el que està previst. Miraré d’ajudar-te.

- Què hi ha dins el paquet? –vaig preguntar-li, entre sorprès i temerós.

- Millor que no en sàpigues res, actuem com hem quedat amb els altres –va respondre’m- Vaig entrar per error en aquesta colla i estic mirant com puc tirar endavant, no són mala gent, però de tant en tant es fiquen en embolics. Ara hem de seguir les ordres i pensar-ne una.

Bufa, allò ja era molt! Ben mirat i segons les circumstàncies no podia esperar més, de moment. En Juli m’ajudaria! No m’ho podia ni creure! Al cap de poc arribaríem on era l’home i veuríem què passava. I llavors en Juli em va dir que quan donés el paquet continués caminant fins al revolt següent del camí.

En apropar-nos a l’home vaig pensar que era una cara que coneixia; portava, però, la roba anunciada: la gavardina i uns guants. Llavors allà al costat vaig veure lligats dos gossos. Ara hi queia, era l’home amb qui ens havíem creuat al començament! Era el mateix a qui havíem d’entregar el paquet? Fos qui fos, a mi tant m’era; només volia que s’acabés el malson, que pogués –que poguéssim, els altres també- tornar a casa. En Juli em va empènyer endavant perquè fes la comèdia de la contrasenya i ell es va quedar una mica endarrere. No sé si ens veien els altres goril·les.

- La sopa és bona? –vaig dir amb un fil de veu.

- Té massa sal –va respondre, vacil·lant, l’home.

No sabia què fer, la contrasenya no era del tot exacta, però vaig decidir donar-li el paquet i llavors vaig mirar en Juli per si em feia cap senyal. Amb la mà em va indicar que continués endavant. Jo no em sentia les cames, tremolava tot el meu cos, em sentia molt i molt cansat. Què passaria ara? Vaig anar seguint fins al següent revolt del camí; llavors vaig entendre una mica més de què anava. Des d’aquella posició, els goril·les de la banda no ens podien veure ni sentir. En Juli havia rodejat el lloc i va aparèixer per l’altra banda. I va dir:

- Tu, Xavi, marxa, marxa i corre fins al camp de futbol. Jo aniré a dir a la resta que hem estat descoberts i que deixin els altres i que fugin; els diré que tu t’has escapat, ja m’arreglaré jo sol… Diré que et vaig a perseguir. No et preocupis pel paquet i qui el té, està en més bones mans que no ens pensem. Hem d’acabar amb aquesta comèdia d’aquest vespre!

- I què passarà amb en Jordi i l’Anna? –no vaig poder estar-me de preguntar.

- Res, jo me n’ocupo; corre fins al camp de futbol i espera’t allà, encara hi ha gent jugant a aquesta hora i no passarà res. Crec que podré fer fugir els altres dos! Els diré que també vagin al camp de futbol –va dir atropelladament.

L’home de la gavardina ja s’havia allunyat en una altra direcció i jo amb les cames tremolant vaig començar a córrer. Ara veia que tenia les cames entrenades i van retrobar de cop la bona forma de l’última competició. Pel camí, que ja era força fosc, m’anava esgarrinxant la roba i la cara. Només una idea: fugir, fugir i fugir! Quin malson! I encara calia que els altres poguessin escapar-se, que l’home del paquet no ens emprenyés, que en Juli -què hi pintava en Juli en tot allò?- ho aconseguís…I tants problemes encara! I jo corrent, corrent amb ganes.

FI DEL CAPÍTOL 3

IES Ferran Casablancas
Alumnes de 4t D d'ESO

per tornar enrera