L'Hotel Murphy

Capítol 2: LA VERITAT

La Bruna es va quedar fascinada amb el gest de la Rose i de cop el senyor Grundy va desaparèixer. La Bruna ja estava cansada d'aquella història, no es podia creure que allò que havia vist abans fos un fantasma. Volia descansar una mica i es va dirigir a la seva habitació. Es va estirar al seu llit, per reflexionar una mica. No es podia quedar amb els braços plegats. Va decidir anar a l'habitació del David per veure si trobava alguna pista d'on podria estar. Va baixar a recepció per buscar les claus del David. Li donaren la clau de l'habitació núm. 69. Va pujar les escales feixugament i es va dirigir cap al passadís de les habitacions. Va introduir la clau al pany, i obrí la porta. Premé l'interruptor i una llum feble va il·luminar l'habitació. Era plena de misteriosos documents, escrits amb una llengua que no era pas de reconèixer. Va sentir unes passes cada cop més properes, estridents. Va cercar un lloc on poder-se amagar. Es dibuixà una silueta confusa davant de la porta de l'habitació; una esgarrifança va recórrer el seu cos. L’estranya silueta va deixar mostrar el seu rostre: era el senyor Grundy! Va fer una trucada.

-Senyor!, algú se m'ha avançat -va dir amb nerviosisme-. Algú ha segrestat el David abans que jo.

-Ja me les arreglaré per matar-lo. Quedem al port.

La Bruna es va quedar corpresa. Va treure una pistola del calaix de la seva tauleta de nit i se la va ficar a la jaqueta. El senyor Grundy sortí de l'habitació; la Bruna obrí la porta amb la clau i anà a buscar la Rose. Quan la va trobar, li explicà tot el que havia vist a l'habitació del senyor Grundy. La Rose no s'ho pensava del senyor Grundy, ja que sempre havia estat un exemple a seguir.

-L'hem de salvar! -va exclamar la Bruna.

Es dirigiren al port per trobar el David abans que el senyor Grundy el matés. El port era molt antic, els llums no funcionaven i una boira espessa ocultava els racons més amagats. Van recórrer tots els molls sense èxit. En un carreró sense sortida, fosc i desolat, van sentir un estrany soroll. Volien saber què l'havia provocat; així doncs, s’hi van dirigir. Les dues noies van donar-li un cop d'ull esporuguides. Allà, al fons de tot i ocults per l’obscuritat, van veure dos rostres coneguts per elles. Eren la Maureen i el David!

-Ei noies, veniu cap aquí, ràpid!

La Bruna es va fascinar, ja que el seu estimat David era viu. D’altra banda, la Rose no s'ho acabava de creure que l’ésser que acompanyava el David fos un fantasma. La Bruna va córrer desesperadament cap a ell tot deixant-se anar als seus forts braços.

-David, corre; hem de fugir d’aquí, et volen matar! -va dir la Bruna.

-Ja ho sé, m'ho ha explicat la Maureen; per això estem aquí.

-I com ho sap la Maureen? -preguntà la Rose.

-Ui! És una història molt llarga! I tenim poc de temps.

-Ens en podries fer cinc cèntims d'"euro"?

-Tot va passar fa més de 40 anys durant la guerra, que també va arribar aquí, a l'Illa del Cul del Món. Jo i el senyor Grundy estàvem casats, però al cap d'un temps va haver d'anar a la guerra a dirigir les seves tropes, ja que n’era el general. Un dia, anant cap a l'hotel, va esclatar una bomba força a prop d'aquest, fent saltar pels aires tot tipus d'elements. En voler salvar un infant la desgràcia fou per a mi, en veure la sang que rajava per tota la meva cama. En aquest mateix instant vaig perdre el coneixement. Unes hores més tard em vaig despertar. Vaig reconèixer la sala on estava: era l’hospital. Centenars de cossos mutilats estaven amuntegats per passadissos i habitacions. Un rostre s’aparegué davant meu. Era un rostre realment meravellós i fascinant. La visió se’m va aclarir i vaig poder contemplar la seva tranquil·litzant mirada. Vaig adonar-me que era un infermer, portava una llarga bata blanca.

-Tranquil·la bonica. Només tens una fissura a la ròtula esquerra -va dir l’infermer-; l’hauràs de tenir immobilitzada durant uns quants dies.

-Com he vingut a parar aquí?

-Et vam trobar inconscient al mig del carrer amb un gran roc sobre la cama. Et vàrem pujar en braços i et vam transportar fins aquí, a l’hospital.

-Moltes gràcies, t’estic plenament agraïda. Per cert, com et dius?

-Em dic Blai, però em pots dir "Blia".

-D’aquí va sorgir una gran i intensa amistat. La nostra relació evolucionava cada dia més i va sorgir l’amor. Però en Blia va haver de marxar a El Salvador, com a cooperant d’Amnistia Internacional. I la nostra relació es va trencar, però em va deixar un embaràs que va marcar la meva vida. Era una situació extrema i nova per a mi, sobretot quan vaig portar el nen al món. El seu nom era Josep, en record del noi que vaig salvar. Ell és el pare del David Bordas!

-Què! No pot ser! O sigui que tu..., ets la meva àvia!

-Sí David, sí. Però quan en Grundy va tornar i va veure el nadó, un estat d’ira va recórrer tot el seu cos. Estava espantada i no sabia què fer. En Grundy no responia de si mateix, sabia que el fill no era seu. El meu pensament va ser fugir, però vaig ser prudent. Una nit de llamps i trons, vaig veure una ombra a la meva habitació. Un llamp fulgurant va il·luminar l’habitació; allà, davant meu, hi havia el Grundy, amb un punxó a la mà. En un moment inesperat, es llançà sobre meu, i em clavà el punyal al cor. Un dolor intens va recórrer el meu cos; en aquell instant em vaig convertir en un fantasma.
L’endemà vaig veure com en Grundy enterrava el meu cos al jardí. Al cap d’uns dies el vaig veure com enviava el meu estimat fill a un orfenat de Sibèria, ja que no en volia saber res. Es passava dies buscant el meu testament, que era el que realment li interessava. Al final el va trobar. La sorpresa fou gran quan va veure que el seu nom no hi apareixia. Això li va arruïnar la vida, ja que l’únic nom que hi apareixia era el del meu fill. Però com que el govern no va poder trobar l’esmentat hereu, es varen quedar les riqueses. El nivell de vida d’en Grundy va caure en picat. La màfia russa li anava al darrere. Durant la guerra, en Grundy va tenir certs contactes amb la màfia, que li va fer alguns favors; però ara no els podia pagar. Ell esperava que amb els diners de l’herència ho podria fer. Des d’aquell moment va prometre venjar-se d’aquella família.

-Efectivament -va sortir el senyor Grundy del darrere de la paret, amenaçant amb la pistola.

-Grundy!! No!! -va prémer el gallet.

-Puum!!

FI DEL CAPÍTOL 2

Escola Pia
Alumnes de 2n A d'ESO

per tornar enrera