Immediatament, la Bruna va reaccionar i es va posar entre els dos per parar l’impacte de la bala, que anava dirigida al David.Afortunadament, la punteria del Sr. Grundy no era gaire exacta i va ferir l’arriscada Bruna al braç dret.

Mentre la Maureen atenia la ferida de la Bruna, el Sr. Grundy estava amb un dels seus antics soldats, el més fidel. Era un home alt i robust. Havia viscut molts anys, però no l’havien afectat degut a l’exercici físic que havia fet i que encara feia. L’únic rastre que li havia deixat el pas dels anys havia estat el canvi del color del cabell; segurament havia estat ros.
El seu rostre deixava veure les seves malèfiques intencions.Tenia una gran cicatriu a la cara, probablement un senyal de la dolorosa guerra. Es deia Richard Smith.
Tots dos van segrestar el David. Segons el Sr. Grundy era una idea millor que matar-lo, perquè ell el portaria fins al Blai. Aquest era l’avi del David; per tant la persona amb qui la Maureen l’havia enganyat.
Quan la Rose, la Bruna i la Maureen es van assabentar ja era massa tard. La Maureen, que havia après primers auxilis quan estava amb el Blai, va practicar amb el braç de la Bruna, i l’hi va curar. Quan anaven avançant les tres, pensant on podien trobar el David, la Rose va trencar la monotonia i va dir:

- Aniré a l’hotel a veure si han passat per allà.

Quan la Rose va arribar a l’hotel, el primer que va fer va ser anar a veure la Nicole. Era la recepcionista i ja feia dos anys que treballava allà. Era una dona molt ordenada, cosa que li agradava molt a la Rose.

Com que l’hotel estava ple de dones velles, quan arribava algun noi jove, sempre s’enamorava d’ella. Això era perquè el seu físic els atreia. Era molt maca, tenia el cabell pèl-roig, els ulls marrons i lluïa un cos de model. La Rose li preguntà:

- Has vist avui el Sr.Grundy?

- No, no l’he vist des d’aquest matí a l’hora d’esmorzar -va respondre la Nicole.

- Bé, em quedaré aquí per si s’apropa.

Quan la Rose ja no hi era, va aparèixer un gos. Aquell gos era el mateix que li havia portat la parka a la Bruna.Va ser la mateixa tarda que va arribar a l’illa; el gos estava jugant amb la parka i volia que la Bruna s’hi afegís, però a ella li va semblar tan bonica i com que no era trencada i estava en bon estat, se la va quedar.
El gos va començar a córrer cap al port; la Bruna i la Maureen el van seguir fins que van arribar a un vaixell. Aquell vaixell havia sigut de la Maureen. Ella es va negar a entrar-hi perquè simbolitzava els dolorosos records de la seva vida amb el Sr.Grundy.

La Bruna insistia perquè era la vida d’en David la que estava en joc, però la Maureen s’hi continuava negant i es va posar al mig de la porta. Com que era un fantasma, la Buna va aprofitar i la va traspassar. Un cop a l’interior, la Maureen va ajudar la Bruna a buscar alguna pista, ja que no podia fer res perquè ja eren dins. El gos va començar a mossegar la parka i li va trencar un botó. Quan la Maureen es va ajupir a agafar-lo va veure-hi unes inicials: Aquestes significaven Grundy i Maureen. Aleshores, la Maureen va començar a recordar que aquella parka era d’ella.

Com que la Maureen no volia recordar res del seu passat, la Bruna va començar a remenar tot el vaixell amb una desesperada intenció de trobar una pista que les portés fins al seu estimat David. Allà va veure, sota d’uns papers, un llistat de telèfons que tenia uns noms determinats remarcats en vermell. Allò la va fer rumiar i va pensar que l’ajudaria a trobar pistes; per tant, se’l va endur.

De sobte, el vaixell va fer un moviment brusc i intens, movent-se d’un costat a l’altre com si estigués dominat per les onades. Llavors, la Bruna es va apropar a la finestra, va veure dues ombres, una d’un home i una altra d’una dona, indefinides i confuses, que es dirigien fins a un cotxe estacionat al costat del port. La silueta de l’home li resultava familiar, però no aconseguia recordar on l’havia vista abans.
Quan aquell home va obrir el cotxe, es va encendre el llum de dins i va poder comprovar, sense dubte, que era l’excapità Sr. Grundy.
L’ombra de la dona no la va poder identificar; només va poder observar que portava moltes joies d’or que relluïen.

La Bruna, amb una inesperada reacció, es va llançar al mar.Va agafar la corda que subjectava el vaixell i va intentar tornar-la a posar al pal de ferro que havia subjectat el vaixell durant molts anys, fins que el Sr.Grundy acabava de deixar-la anar. Però ja era massa tard, el vaixell estava massa lluny i la corda no donava més de si. Va buscar una altra solució.Va intentar pujar al vaixell sola, però com que no podia, la Maureen la va haver d’ajudar.

El primer pla no havia funcionat; per tant, va decidir agafar el timó del vaixell, encara que ni ella ni la Maureen havien conduït un vaixell en la vida.Tot i així, era evident que quan giressin el timó havia de girar també el vaixell..., però aquest no girava. No van poder fer res i es van endinsar en la immensitat del mar. Després d’una llarga hora, pensant en les possibles solucions per sortir d’allà, van veure el telègraf. Però no sabien com funcionava. De sobte, van sentir una trucada. En aquell moment van pensar que estaven salvades fins que van sentir la veu que parlava:

- Hola Maureen (va riure).

- És ell, entrega’ns el David!

- Calla! No sabràs res del David fins que no em diguis on és el Blai.

- No tenim cap més opció?

- Potser sí. Podríeu canviar la vida del noi per la del seu pare, o bé donar-me tots els teus béns.

- Però...

Ja havia penjat. Els havia deixat amb la paraula a la boca un cop més. Ja sabien què fer, però perdudes a alta mar no podien solucionar gran cosa.Van mirar a banda i banda i van veure que s’acostava un vaixell. Aquest era vell, de pescadors, petit, brut i despintat. Començaren a cridar, però el vaixell va passar de llarg. No trigà a donar mitja volta i acostar-se, en escoltar millor els crits de les joves.

- Que hi ha algú? -preguntà una veu masculina.

La Maureen no era el primer cop que escoltava aquesta veu, però no sabia qui era, ja que amb el pas dels anys l’havia oblidada. Darrere la veu s’amagava en Blai. La Maureen es va llançar als seus braços, però com que era un fantasma va caure al terra. Seguidament, la Bruna i el gos van pujar al vaixell de pescadors. Entre les dues van explicar l’embolic al Blai. Ell es va oferir per ajudar-les, va dir que donaria la seva vida per la del David.

La Maureen es va negar, però en Blai va dir que en David era jove, i que li quedava molta vida per endavant; en canvi ell ja havia viscut molts anys. Van començar el viatge de tornada cap a l’illa i quan estaven a punt d’arribar, van veure una distingida silueta. Aquest cop s’ho esperaven, i van deduir que era el Sr. Grundy.

En Blai, amb tota la seva ràbia, va cridar:

- Aquí em tens, mata’m!

- Ho dubtaves?

- Sí, perquè sense la pistola no ets ningú.

Hi va haver un moment de silenci i desesperació fins que el vaixell va arribar a una distància oportuna, des de la qual el Sr. Grundy podia arribar bé al seu objectiu.

- No em facis patir més -va dir en Blai-. Fes-ho ja.

- El que vull és fer-te patir. El meu propòsit és que no tinguis una mort immediata, sinó tot el contrari. Així, amb una mica de sort, et feriré l’estómac.

L'amor que sentia en Blai envers la Maureen el va fer fort, fort per poder aguantar totes aquelles atrocitats. Només va callar perquè quan morís estaria al costat de la Maureen fins a l'eternitat. Va disparar, i impactà sobre el tòrax d’en Blai.   Ell, que encara tenia forces per parlar, va fer saber al Sr. Grundy que només els havia unit més, i li va dir:

- Ara jo seré un fantasma i estaré amb la Maureen fins a l'eternitat.

Llavors, el Sr. Grundy es va penedir de matar-lo, però ja no podia fer-hi res. La Maureen, en sentir les últimes paraules d'en Blai, va córrer cap a aquest i el va tapar amb la parka, la qual es va embrutar de sang.
Aquella imatge li resultava familiar, perquè ella també va morir amb la parka posada. Va recordar tota la seva història:

Era un dia fred d'hivern. Aquell dia era l’aniversari de la Maureen. El millor que podia fer era estar-se al costat de la llar de foc amb el Sr. Grundy i aquest li va dir que el seu regal li serviria per abrigar-se del fred de l'hivern. A la Maureen, li agradava que la gent li fes regals i també que juguessin amb ella donant-li pistes. Va deduir que serien uns guants, però després va pensar que el Sr. Grundy era massa malgastador per comprar-li uns insignificants guants. Mentre ella anava pensant què podia ser, va arribar el Sr. Grundy amb un gran paquet. Ella, il·lusionada, el va obrir. Era una parka! Una parka groga.

- Que bonica! -va exclamar la Maureen.

Ell va dir:

- Però no t'has fixat amb un detall, oi?

- No.

- Mira, el botons porten les nostres inicials.

- Sí, és veritat. Així, mai a la vida oblidaré aquest magnífic regal.

Així vam passar la tarda d'hivern, fantàstica i calenta per a ells, però freda per als altres.
Aquests moments van ser agradables, fins que el Sr. Grundy li va dir a la Maureen que havia de marxar a la guerra. La Maureen es va posar a plorar, ja que ara el seu estimat se n’anava a la guerra, i només li quedava un trist i fred record: la parka.

La Maureen esperava l’arribada del Sr. Grundy, o tan sols notícies seves, però que mai arribaren. Per recordar-lo, mai es treia la parka de sobre.
Va arribar el fatídic dia de la bomba, però també meravellós per a ella, ja que a la fi coneixeria en Blai. Des d’aquell dia no es va posar la parka, fins que es va assabentar que el Sr. Grundy tornava a l’illa. Malauradament la Maureen es pensava que el Sr. Grundy no sabia que l’havia enganyat amb el Blai.

Aquella nit, ella portava la parka, i amb ella anava un remordiment que no deixava dir al Sr. Grundy que estava embarassada d’en Blai; però ell ja ho sabia. El Sr. Grundy va estar fingit que el nen era seu, fins que va néixer. Quan la Maureen va tornar de l’hospital, el Sr. Grundy l’esperava furiós a casa. Estava inquiet, amagava alguna cosa:

- Et penses que sóc estúpid. He estat tot aquest temps fingint que no sabia res, però sé que el nen no és meu, és d’en Blai.

La Maureen no sabia com reaccionar, però el Sr. Grundy sí, i ho tenia tot planejat. Va fer un gir molt brusc, i inesperadament li va clavar un punyal al mig del cor. No va poder ni cridar, i ningú no va poder venir a salvar-la. Mentre, moria estesa a terra, amb la parka posada i tacada de sang. La imatge es repetia un altre cop amb en Blai.
Va treure el botó per posar-lo a la butxaca de la parka i al darrere hi havia unes lletres mol petites i il·legibles. La Bruna li va demanar que li deixés provar. Amb dificultat va poder desxifrar-ho:

Una Habitació Oculta De l’hotel De l’illa

La Bruna immediatament va dir:

- Maureen, queda’t aquí esperant que mori; jo vaig a salvar el David.

Ella ja havia arriscat la seva vida per la d’en David i ho tornaria a fer; per amor, es pot fer tot. Amb ella anava la parka, ja que era l’única pista mitjançant la qual podia saber la misteriosa habitació on era el David.

FI DEL CAPÍTOL 3

Escola Sant Joan Bosco
Alumnes de 2n d'ESO

per tornar enrera