L'Hotel Murphy

Capítol 2: COMENÇA EL MISTERI

La Bruna, impacient, va demanar al senyor Grundy que expliqués què va passar l’any 1956, quan la Maureen encara estava viva.

- No vull tornar a recordar-ho. Em va costar molt de temps i nits d’insomni oblidar aquella tragèdia.

- Ja sé que va ser una tragèdia per a tothom, però fes-ho pel David, que ha desaparegut.

Mademoiselle Veronique va interrompe el silenci amb unese paraules impertinents.

- Escolta nena, no tens cap dret a saber què va passar.

El senyor Grundy, però, va accedir amb reticències a explicar-los la història.

- Tot va començar un dia plujós i …

- Mentida, mentida! Era un dia molt assoleiat - va dir Mademoisselle Veronique.

- D’acord!, només era per donar-li un toc de misteri. Mademoisselle Veronique i jo havíem sortit a fer un tomb pels voltants del port. S’estava d’allò més bé perquè passava un airet molt refrescant i sense adonar-nos-en es va fer fosc. Vam seure en un banc a contemplar les estrelles que hi havia al firmament…

- Senyor Grundy, es va fixar en aquella senyora, quines sabates més estrafolàries! Comparades amb les meves eren antiquades!- Va interrompre M.Veronique. -I a més, no estàvem mirant les estrelles, estàvem mirant el mar. Quina memòria, senyor Grundy!

- Prou!! Sisplau. Podria continuar explicant la història, senyor Grundy- exclamà la Bruna.

- De cop i volta, els núvols va tapar el sol i va esclatar una gran tempesta. Vam córrer cap a l’hotel abans que la pluja ens deixés xops.

- Recordi, senyor Grundy, que aquell dia els senyors Rogers eren fora i només estàvem una parella de jubilats i nosaltres. El telèfon va sonar i…

- I el conserge el va agafar. Després, ens va informar que els senyors Rogers trigarien a tornar. Al cap de dos minuts va tornar a sonar el telèfon i jo el vaig agafar. Un home em va contestar demanant pels amos. - Sap vostè què li ha passat a la senyoreta Maureen Rogers?- em va demanar. -És que no ha vingut a classe, avui.
- Jo, una mica confòs, li vaig dir que no. Inmediatamnet vaig informar d’aquest fet al majordom encarregat de vetllar per la Maureen, en cas que els senyors Rogers no hi fossin.

- Recordi que el majordom, senyor Grundy, era vell i no estava en condicions de cuidar una adolescent tan rebel com la senyoreta Maureen, i no va fer gran cosa.

- En això té raó, per una vegada en la vida. Jo, tot espantat, vaig avisar el majordom, però ell es va fer el sord. Em va dir que no hi havia raó per alarmar-se. Van passar les hores i la jove Maureen no apareixia, ningú no sabia res d’ella.

- Però nosaltres érem joves i volíem aventura, així que vam formar un equip de recerca per buscar-la.

- Sense el majordom corcó, és clar.

- Sisplau, podeu anar al gra? -La Bruna ja començava a impacientar-se.

Cada vegada avançava més la història, però amb M. Veronique i el senyor Grundy interrompint constantment, no arribaríem enlloc.

- Segons tinc entès, van trucar als senyors Rogers per infomformar-los de la desaparició de la senyoreta Maureen, oi? - va dir la Rose.

- Sí, però no els vam poder localitzar, havien desaparegut del mapa.

- Com la Maureen!- va interrompre la Bruna.

Cada vegada més el senyor Grundy i M.Veronique tenien menys ganes de continuar amb la història, se’ls havia d’estirar de la llengua i semblava que tinguessin por dels fets que s’acostaven.

- Podríem continuar després? - demanar la Rose tremolosa.

- No! - cridar la Bruna - Per què tantes ganes d’acabar, Rose. L’hem de continuar ara.

- No ho sé, es fa pesat i tinc feina. Ja continuarem més tard- reclamà la Rose.

- Estaré inquieta si no sé el desenllaç de la llegenda- digué la Bruna- Pensa que el David ha desaparegut i hem de trobar algun indici que ens ajudi a saber-ne el motiu. No podem perdre temps.

- D’acord- desistí la Rose.

(El senyor Grundy continuà) - Vam recórrer el poble de punta a punta…

- No m’ho recordis! Em vaig trencar les millors sabates…

- Calla! Que em distreus! A qui li importen, ara, les teves sabates.

- Ja tornem a ser-hi! Voleu parar? - va saltar la Bruna.

- Millor que me’n vagi - va dir la Rose- em crida la cuinera.

- Jo no l’he sentida! Vols fer el favor de quedar-te amb nosaltres- va dir la Bruna.

- Bé, continuo. No hi havia rastre de la Maureen ni dels seus…

- Els seus què? Va dir la Bruna.

- No res.

El senyor Grundy va fer senyals estranys a M.Veronique com si volgués deixar entendre que estaven trucant a la porta, per veure si d’aquesta manera s’oblidaven del tema.

- S’ha acabat el broquil!- cridà la Bruna- Senyor Grundy segueixi la història, M. Veronique calli d’una vegada i deixi parlar al senyor Grundy, i tu, Rose, quieta!

- Ja no queda molt a dir, només que es va tobar la parka de la Maureen esquinçada, penjant d’una branca en el pendent del penya-segat que hi ha al costat del port- acabà el senyor Grundy.

- Penso que la història és poc convincent, li falta alguna cosa… - pensà la Bruna- Senyor Grundy, que hi ha biblioteca a l’hotel?.

- Sí, n’hi ha una al costat de la cuina.

- Moltes gràcies.

La Bruna va anar cap a la biblioteca, volia saber tots els detalls de la llegenda. Sospitava que el senyor Grundy li amagava alguna cosa i, efectivament, va esbrinar que els pares de la Maureen tampoc van aparèixer.

La Rose va trucar a la porta.- Que hi ha algú?- preguntà.

- Passa, sóc jo , la Bruna.

- Què fas aquí?

- Intento descobrir els detalls de tota la història, em sembla que el senyor Grundy m’amaga alguns fets.

- No et servirà de res, el senyor Grundy ja ho ha explicat tot.

- Doncs, i això què és?- li digué a la Rose assenyalant el llibre. La Rose es va quedar pàlida. - Què m’amagues, Rose? Tu saps algun detall que no ha explicat el senyor Grundy,oi?

-Sabia que acabaria sortint a la llum. Entesos, Bruna, t’ho explicaré, però m’has de prometre que no li diràs a ningú.
Els meus pares, en aquella època, estaven passant per greus problemes econòmics. Les coses empitjoraven per moments i havien de trobar una solució ràpida. Tothom sabia què estava passant a casa i la gent va començar a sospitar. Després de certes investigacions, sense fonaments clars, es va creure que els meus pares havien matat els pares de la Maureen.

-Però, per què volien fer una cosa així?

- Necessitaven diners i sabien que els pares de la Maureen volien deixar-los l’hotel d’herència.

- Però això és terrible.

- Quan estàs desesperat és increible les coses que pots arribar a fer. De totes maneres, mai s’ha tingut la certesa que això fos cert. No hi ha hagut cap prova evident que els inculpés.
Després de tot aquell enrenou, els pares es van quedar l’hotel, i un cop morts ha passat a les meves mans.

- Tot això està molt bé, però hi ha una cosa que no entenc. Per què la Maureen va desaparèixer. Els teus pares també…

- No!, de cap manera. Això va ser un misteri sense resoldre que encara perdura en l’actualitat. Hi ha diverses hipòtesis, però cap és prou evident per confirmar res.

- Quines són aquestes hipòtesis? Necessito saber-les. No em pots deixar a mitges. Si aconseguim saber tot el que va passar amb la Maureen potser podrem netejar el nom dels teus pares.

- La gent explica històries d’aparicions de la Maureen a l’hotel. Una de les hipòtesis és que volia venjar la mort dels seus pares. Per fer-ho, va intentar matar el meu germà. El va trucar per anar a fer un volt. El meu germà n’estava molt d’ella i va acceptar encantat. La Maureen portava un vestit blanc i una parka quan va arribar a l’hotel. Van sortir cap a quarts de set i van anar pel camí del port. Van aturar-se al penya-segat a parlar una estona. Aprofitant que el meu germà estava distret, la Maureen el va empènyer, però ell, fent ús dels seus reflexos, va agafar-se a la parka i amb l’impuls la Maureen va caure al penya-segat. El cos no el van trobar mai, potser la marea se’l va endur, i només van trobar la parka esquinçada penjant d’una branca.

- Que em podries dir com era el teu germà. Tinc un pressentiment…

- Sí. Ell era un noi alt, cabell negre i ulls blaus. Era un bon esportista.

- Aquesta és la descripció d’en David!

- Sí, Bruna, tens raó. En David està en perill. Hem de fer un equip de recerca! Això no pot ser, maleïda Maureen, sembla un mal son, la història es repeteix.

- No et servirà de res!- es va sentir.

- Qui està parlant?- va cridar la Rose. Van veure una figura amb un vestit blanc i una parka.

- Sóc jo, la Maureen. No et creguis que et desfaràs de mi tan fàcilment.

La Bruna no sabia què fer ni què dir. El silenci va ser breu, però intens. Abans de desaparèixer va dir:

- Aviat estaràs entre nosaltres!!

FI DEL CAPÍTOL 2

Sant Joan Bosco
Alumnes de 1r d'ESO

per tornar enrera