L'Hotel Murphy

Capítol 3: EL MISTERI S'EMBOLICA

Després de l'aparició de la Maureen, van passar els dies i el David no apareixia. Un dia, la Rose va dir a la Bruna:

- Bruna, el Sr. Grundy i jo anem a veure si trobem el David. Queda't per aquí per si surt algun imprevist.

Això no convencé gaire la Bruna.

- Segur que hi ha alguna cosa més que amistat -pensà.

Les hores passaren i no succeïa res. La Bruna no podia més i va trucar a la policia, tot i que encara no s’havien complert 24 hores des de l’estranya desaparició del David. Anà corrents a recepció a telefonar-los. Va començar a marcar, i quan només li faltava un número per establir comunicació amb la policia, es va sentir una veu tremolosa…

- Perdoni noieta, tindria una habitació per a una nit?

La Bruna penjà el telèfon i contestà:

- Un moment, si us plau.

Remenà tot l'escriptori intentant trobar els formularis que han d’emplenar els clients. Girà el cap i veié un calaix on deia: "Formulari i correu clients". El va obrir i va agafar-ne un. L’allargà a la persona que se li havia adreçat i li suggerí que s’assegués en un dels sofàs de la recepció per emplenar-lo amb les seves dades personals.

Quan anava a tancar el calaix, va veure una carta, el destinatari de la qual era M. R.; l’adreça, un carrer no gaire llunyà, i el remitent, Madame Veronique.

Des de sempre, a la Bruna, li havia semblat sospitosa, i el seu nom molt fals, potser tant com el seu accent francès. La Bruna va decidir obrir la carta, però en aquell mateix moment entraren el senyor Grundy i la Rose; així que la Bruna s’amagà, perquè no volia que l’enxampessin remenant papers que no eren seus. Amb la respiració alterada, tremolant i sota el taulell va parar molta atenció en la conversa:

- Quin passeig més bonic, no? -digué el Sr. Grundy.

- Sí, m’ho he passat molt bé -respongué la Rose.

Llavors la Bruna s’adonà que no havien sortit a buscar el David, sinó que havien sortit per gust. Després d’un silenci llarg, quan la Bruna començava a pensar que se n’havien anat, iniciaren una nova conversa:

- Escolta Rose, d’això ni una paraula a la Bruna, en sabria massa.

- Sí, home, sí; ja ho sé, però, a mi, podries explicar-me la veritable història. No sé per què, però mai me l’has acabada d’explicar. Potser ara és el moment, no creus?

- Potser tens raó. M’has demostrat que puc confiar en tu i t’ho mereixes. Doncs bé, després d’haver fet caure la Maureen al barranc me’n vaig penedir, i molt. Durant els primers instants no m’atrevia ni a mirar, però finalment ho vaig fer. A primer cop d’ull no vaig veure-hi res, i va ser llavors quan vaig sentir una veu de fons; eres tu, que em preguntaves què feia allà en aquelles hores. Com saps, jo, que estava molt alterat, primer no et vaig dir la veritat. "La Maureen! La Maureen ha caigut pel barranc després d’entrebancar-se amb una pedra!". Però de seguida em vaig adonar que era poc creïble i vaig rectificar. "Bé, la veritat és que s’ha entrebancat amb una pedra; ha intentat agafar-se a mi però ha caigut. No he pogut fer res per impedir-ho". Vas reaccionar ràpidament, em vas dir que em quedés allà i vas marxar a trucar als bombers i a una ambulància.

- Sí, de tot això ja me’n recordo; però continua, perquè de moment no m’has dit gairebé res que no sabés ja.

- Bé, doncs jo, que era un noi llest, sabia que la Maureen em volia matar, però vaig preferir no dir-ne res de moment, tot i que per a mi era una evidència ben clara. Realment m’estimava la Maureen. Quan tu vas marxar, vaig aprofitar per tornar a donar un altre cop d’ull, però aquesta vegada vaig preferir baixar per veure-ho de més a prop. Jo encara tenia esperances. "Un moment", vaig pensar, vaig veure un tros de parka en un roc punxegut i vaig córrer cridant "Maureen!! Maureen!!". Finalment, la vaig trobar en un pla que feia el barranc. Li vaig prendre les constants vitals i… "És viva", se sentí. Em vaig espantar: era hivern i ningú passejava pel port. La meva atenció es va tornar a centrar en la Maureen. Estava inconscient pel cop, però vaig intentar despertar-la. Em va semblar que obria els ulls. Finalment, ho va fer i em digué: "Perdona’m, Jean". Jo, que com ja saps, li tenia un afecte molt gran, la vaig tranquil·litzar com vaig poder. Vaig notar que mica en mica la Maureen anava recuperant la consciència i semblava que ja se sentia millor. Unes remors de fons trencaren el silenci i començaren a convertir-se en uns zumzeigs insuportables. "Ja són aquí. I ara què?", preguntà, tremolant, la Maureen. "Ja ho tinc!", vaig respondre. "Per tal que no et puguin acusar de res, corre i desapareix, que no se’n sàpiga mai més res, de tu. Jo entenc la teva ràbia, crec que el que han fet els meus pares és de bojos, però jo no tenia res contra tu. Per què m’havies de fer això?". La Maureen es quedà callada. "És igual. Ara corre", li vaig dir. La Maureen se n’anà corrents i plorant. No sé on es va instal·lar, ni si va marxar del país. No ens vam posar en contacte per no aixecar sospites. Immediatament, arribaren les ambulàncies i jo vaig pujar cap amunt, com si no hagués vist res. Dos dies després la policia m’interrogà. Aquesta vegada, però, vaig dir la part de veritat que vaig considerar necessària que se sabés. La meva explicació fou convincent, sí, força convincent. Els anys passaren i tot va anar bé. Tothom s’ho va creure. No ho he explicat a ningú fins ara.

La Rose es posà trista i se’n va anar corrents a la seva habitació. El Sr. Grundy també va decidir marxar. La Bruna es quedà de pedra, ja sabia la veritat. La Bruna es preguntà com era que el Sr. Grundy sabia tantes coses, si en realitat era el germà de la Rose qui l’havia fet caure pel barranc. "Va, Bruna, deixa-ho estar", es repetia constantment. Va tornar a agafar la carta: tenia pinta de portar allà una setmana. La Bruna decidí que podia estar relacionada amb la Maureen. Va apuntar-se la direcció en un full i va deixar la carta on era; no volia obrir-la per no deixar proves.

Aquella tarda es comprà un llibre que semblava interessant. Es titulava Un home estrany.
L’endemà, va parlar amb un conserge, l’única persona de l’hotel que li inspirava una mica de confiança. Feia fred, i la Bruna es ficà les mans a les butxaques, palpà un paper i s’adonà ràpidament que era l’adreça de la carta. Va decidir anar-hi aquella mateixa tarda després de dinar.

Així ho var fer. A les dues, la Bruna s’estava menjant una poma, part final del dinar. En acabar, va sortir corrents de l’hotel i va aturar un taxi i li demanà que la dugués a l’adreça que tenia anotada. El taxista se la llegí.

- Senyoreta, aquest és un polígon molt antic i no hi poden circular els cotxes.

- És igual! Deixi’m tan a prop com pugui.

- D’acord!

El cotxe arrencà i, en 20 minuts, va arribar a la seva destinació. El trajecte va costar a la Bruna 1.700 pessetes. Després, va anar fins a la casa caminant. Era un carrer molt estret. Quan va arribar al número 66 va tenir la sensació que la casa estava deshabitada. Va tenir esgarrifances, tenia por. Tanmateix, va trucar al timbre. Sonà un d’aquells ding-dongs que et posen la pell de gallina. Es va esperar uns 5 minuts; estava nerviosa.

Com que no rebia cap resposta, va decidir anar al bar de la cantonada a prendre’s un cafè mentre esperava que arribés algú.

Just quan va entrar, es va asseure a la barra i començà a parlar amb el cambrer:

- Bon dia, què voldria?

- Un cafè, si us plau.

- Molt bé, ara l’hi porto!

- Gràcies.

Al cap d’un parell de minuts, tornava el cambrer amb el cafè aigualit propi dels anglesos.

- Miri, aquí el té! Perdoni, la seva cara no m’és coneguda de l’illa.

- És que fa poc que hi sóc.

- I on està allotjada?

- Sóc a l’Hotel Murphy. M’hi estic per un temps.

- A l’hotel on els amos van desaparèixer?

- Sí, exactament. Una pregunta, en sap alguna cosa dels habitants del número 66?

- Què necessita? Quin tipus d’informació?

- Tenia aquesta adreça d’una carta i volia investigar sobre qui hi vivia…

- Doncs la veritat és que mai veig ningú entrar-hi, però conec algú que podria saber-ne alguna cosa. El trobarà a l’església; pregunti pel pare Stephen.

La Bruna se n’hi va anar corrents. De sobte es va posar a ploure, aleshores va córrer amb més força. En arribar, es va trobar la porta oberta i va veure sortir corrents un home que anava de negre. La va empènyer, i li va caure alguna cosa a terra, però no se’n va adonar. La Bruna, en recollir-ho, va veure que era una targeta de l’Hotel Murphy. Allò la va sobtar un mica; hi va entrar i va veure un home assegut en una cadira. Se li va acostar i li preguntà:

- És vostè, el pare Stephen?

En veure que no responia, la Bruna li tocà l’esquena i l’home va caure. Ella es va espantar en veure que tenia un ganivet clavat al pit. Allò la va impactar molt. De seguida va pensar que havien matat el mossèn perquè sabia alguna cosa; això volia dir que l’havien seguida. Aleshores, es va adonar que en tot allò hi havia alguna cosa que no rutllava. Va decidir tornar cap a la casa, va intentar forçar la porta però, finalment, hi va entrar per la finestra del darrere. La casa estava en silenci total, només hi entrava llum pel dormitori. Va començar a regirar-ho tot, des del dormitori fins al menjador, passant per la cuina, on va trobar un paper que deia: "Fes una aparició avui i, a la Bruna, que és una noia jove, espanta-la i amenaça-la, però a continuació, desapareix, ja que segurament trucaran a la policia".

A sota hi havia una signatura molt estranya; s’hi va fixar bé per tenir-la present; però el pitjor estava per venir: va entrar al bany, i va veure-hi un noi emmordassat que tenia sang als braços. Estava lligat a una cadira i semblava drogat i ja es va adonar que era el David.

Va avisar un veí perquè truqués a la policia i a l’ambulància. Ja s’havia suposat que la carta era misteriosa i que les inicials M. R. feien referència a Maureen Rogers.

Dos dies després, la Bruna, ja més tranquil·la perquè el David estava fora de perill, tot i que continuava ingressat perquè havia patit un xoc, va començar el llibre que s’havia comprat tres dies abans. Tractava d’un home que tenia una malaltia, es comportava com dues persones diferents però a la vegada n’era una de sola i feia malifetes, però també feia coses bones. En llegir això, la Bruna es deturà en la lectura del seu llibre i digué en veu alta:

- I si,,,

FI DEL CAPÍTOL 3

Ramar
Alumnes de 2n d'ESO

per tornar enrera