Els set enigmes d’en Bernat de Borriana

Capítol 1: El primer enigma

Tal dia com avui, l’Escola del Mussol Eixerit ha sortit al carrer amb els alumnes del Cicle Superior de Primària.

La mestra, la Griselda, profe d’Història, els ha promès un viatge molt excitant pels vestigis i la memòria d’una vila anomenada Sabatelli.

Els nois i les noies la veuen a venir. Tots aquests rotllos històrics, arqueològics i antropològics, a ella li agraden tant que es pensa que als alumnes se’ls encomana el seu entusiasme. Però no, eh! Els nois i les noies no estan disposats a anar de corcoll per prendre apunts dels que et deixen els dits fets pols i el boli sense tinta.

La Griselda, implacable, continua amb el discurs. Els informa que serà el mateix director del MHS (Museu d’Història de Sabadell), un tal Genís, el que guiarà la visita tan interessant.

Segons ella, només són excompanys de facultat, però els de la classe comenten que potser estan enamorats.

Els nois i les noies han sortit de l’escola ordenadament i es dirigeixen cap a la plaça de Sant Roc on els esperen el director i dos arqueòlegs. Mentre en Genís explica el contingut de la intervenció arqueològica a la plaça de Sant Roc als anys 1999 i 2000, la Marta, el Sergi i el Pere escolten atentament.

Parla el director als alumnes:

– ...als segles XIII i XIV del sistema defensiu de la vila a l’època baixmedieval, trenta metres de muralla amb dos grans trams de mur conservats i una cantonera. El fossat defensiu del segle XIV va aparèixer reomplert amb materials ceràmics de diferents èpoques. També trobem les restes estructurals del portal d’En Mateu, restes d’un obrador de vidre i d’un centre artesanal que donava feina tant als nens com als grans, una galeria subterrània, segle XVII, localitzada a la meitat oest de la plaça, un pou circular dels segles XII-XIII parcialment destruït per la construcció del fossat defensiu baixmedieval, l’esquelet d’un individu jove i el de dos gossos i una tortuga marina, dos panteons funeraris del segle XIV, al sector del carrer de Gràcia a tocar amb la façana de ponent de l’actual església de Sant Fèlix, un enterrament múltiple de més de quinze individus embolcallats amb sudari sense massa cura...".

De sobte, la Marta aixeca el braç i pregunta:

– Perdó, però, amb tot això, vostè no ha anomenat el castell d’Arraona, ni les cases senyorials de la Borriana, ni ha parlat dels encanteris del baró ni de la casa de Sibiula, el ferrer. Ah! Ni del seu fill i heroi, Pere Sibiula.

– Bé –respon en Genís–, tot això que m’acabes de dir demostra el teu interès per la història de la nostra ciutat, però de vegades hi ha indicis que cal mirar amb reserva. De mica en mica es van sabent més coses que ens ajuden a reconstruir els costums dels nostres avantpassats. Cal confirmar-ho abans de donar-ho com a cert –i segueix l'explicació.

Al cap d’una estona, la Marta, el Sergi i el Pere es despengen del grup i, d’amagat, es dirigeixen cap a una galeria subterrània amb escales d’accés excavades al terreny natural sense que s’arribi a localitzar-ne el final. Prefereixen fer la visita pel seu compte i risc.

De sobte, una remor prové de l’interior, potser és un talp o una rata de claveguera, encara que no és ni una cosa ni l’altra, sinó la veu d’un noi.

– Ajudeu-me! Ajudeu-me!

Són crits d’un noi d’uns dotze anys. Vesteix com si anés disfressat de patge de la cavalcada dels reis.

– Sóc en Bernat de Borriana, fill de la casa d’en Guillem de Borriana.

Els tres nois, bocabadats, no s’acaben de creure el que veuen.

– El baró d'Arraona –continua en Bernat– m’està buscant perquè vol recuperar aquest palimpsest –els mostra un rotlle que porta sota el braç–, però jo sé que abans que se surti amb la seva l’haig de desxifrar. M’ajudareu?

– Un moment! Un moment! –crida el Pere esparverat–. De tot això que dius no n’hi ha un borrall de clar.

El noi, quan sent parlar el Pere, se li tira al damunt i l'abraça com si el conegués de tota la vida.

– Pere! Pere Sibiula! Ets viu! Amic meu, com me’n alegro! La Teresa i jo ens hem pogut escapar dels sicaris del baró, però el teu pare i el meu... – diu baixant els ulls tot trist.

– El meu pare està bé, gràcies –diu el Pere, amb cara de no entendre res.

Els nois cada vegada estan més confosos, es pregunten on han anat a parar, qui és aquell jove tan espavilat i per què el baró el busca desesperadament.

– Què és un palimpsest? –pregunta la Marta amb decisió.

– És un manuscrit que s’ha reutilitzat –respon el Sergi.

– Apa, tio! Com ho saps tu, això? –pregunta la Marta.

– Cultureta que té un. S’utilitzava als segles X i XI i potser més tard.

– ...i també al XII i XIII –continua informant el Pere–. En aquestes èpoques era molt difícil aconseguir paper per escriure.

– Va, no parleu més –diu el Bernat– i seguiu-me, que us ho explicaré tot.

El noi, esverat, estira d’una màniga el Pere com si intentés arrossegar-lo cap al fons de la galeria. Se senten uns udols....

– Kimbal! El meu gos estimat! –exclama el Bernat.

Un gos gros, blanc i brut de fang surt de la foscor acompanyat d’una nena amb rínxols d’or. És la Teresa, la germana d’en Bernat. Ara ja hi són tots.

– Però, on som? –pregunta la Marta al Bernat.

– Quina pregunta! A Sabatelli, que no ho veus, noia? –li respon.

– Sabatelli?

– La vila del baró i d’en Guillem de Borriana, i d’en Pere Sibiula, el ferrer –els diu en Bernat. I a continuació els explica que hi ha set manuscrits que cal trobar per tal de resoldre els enigmes de la vila de Sabatelli. Així, els vilatans es podran deslliurar de l’opressió del baró, que viu al castell d’Arraona i que, amb els seus encanteris, té atemorits tots els vilatans de l’indret–. Va! Ajudeu-me a desxifrar el primer manuscrit, i prou de xerrameca!

El palimpsest està escrit amb una mena d’alfabet que els nois i les noies intenten desxifrar sense èxit:

ERPMES REP STULLABAS .
ATROP ANU ARBO AMGINE ADAC .
UETAM NE’D AL REP OH- ECNEMOC

– Si poguéssim arribar a l’escrivania de la vila! Allí hi treballen quatre escrivans, nit i dia, desxifrant tota mena d’escriptures i jeroglífics, potser ells ens podrien donar un cop de mà –diu la Teresa.

A hores d’ara els nois, la Marta, el Pere i el Sergi comencen a engrescar-se per l’aventura que els proposen el Bernat i la Teresa. De fet, viure la història és molt més divertit que llegir-la en els llibres.

Ara ja coneixen el contingut del primer enigma gràcies a l’ajut dels escrivans, però amb això sol no en tenen prou i demanen més informació al notari de l’escrivania, en Joan Claret, a qui el Bernat coneix perquè és el conseller de la família Borriana.

En Joan Claret els diu que hi ha una llegenda molt antiga que relata les gestes d’un cavaller, en Ricard Guillem, fill del comte de Cap d’Estopes del Castellbell i nét d’un genovès aventurer anomenat Benedetto Zaccario. A aquest darrer el comte Berenguer III li va atorgar, en pagament pels seus serveis prestats al Comtat, part de les terres que un avantpassat del baró d’Arraona considerava seves. Això va crear una enemistat entre les dues famílies.

Anys més tard, en Ricard Guillem es va enamorar de la filla del baró, qui li va correspondre. Però, per raó de la vella baralla per les terres, el baró no va voler donar-li la mà de la seva única filla, la formosa Auren Viaig. És per això que la va tancar a pany i forrellat a la torre del Portal d’en... i va amagar la clau sota el pou de la font del portal de Manresa, custodiada per un drac de tres caps. Així, la porta ha restat tancada des d’aleshores. Per poder accedir a la clau, diu la llegenda, cal superar tres proves: una per cada cap del drac...

Després d’un moment de vacil·lació, el notari fa un gest de complicitat al grup i va cap al fons de l’escrivania. D’un vell bagul en treu un sarró que lliura als nois i les noies i els diu:

– Aquí trobareu el que us cal per vèncer el drac...

La cosa es complica per als nostres nois i les nostres noies, però són una colla de valents i decideixen tirar endavant.

FI DEL CAPÍTOL 1

Sabadell, octubre de 2000