Els set enigmes d'en Bernat de
BorrianaEl Bernat de Borriana els conduí a una cova fosca, freda i terrorífica, on ara vivia. Van entrar i van arribar a una sala plena de prestatges amb molts llibres.
En Kimbal, el gos d’en Bernat, acompanyava els nens. Era un gos molt eixerit, tenia molt bon olfacte, una oïda molt fina i una vista d’àliga.
El prestatges de la sala eren molt sospitosos per en Kimbal, i no parava de mirar-los, i vigilar-los. De sobte, al pobre gos se li va posar una mosca al nas i, com que no li agradava, va començar a córrer i va topar contra la paret on hi havia els prestatges. Un llibre li va caure al cap i la paret es va obrir.
El Sergi va veure que queia un paper de dins el llibre, el va agafar i va dir:
–Mireu, és el mapa d’un tresor!
–Deu ser del cofre enterrat que em va explicar un dia la meva àvia –va dir en Pere, mirant encuriosit el mapa.
–On el podrem trobar aquest cofre? –va preguntar la Marta.
–Jo ho sé! –va contestar en Pere.
–Doncs, vinga! Què fem aquí parats com uns estaquirots? Marxem de seguida! –va dir en Bernat de Borriana, tot esverat
Els nens i el gos van començar a caminar. Sense que ningú el veiés, en Kimbal va
girar per un passadís i el van perdre de vista.
–On és en Kimbal? – va dir tot d’una en Bernat, tot amoïnat, en adonar-se que el gos no hi era.
–On ets Kimbal? –cridava la Teresa gairebé plorant.
–Em sembla que se’n deu haver anat per un d’aquests cinc passadissos. Serà millor que cada un de nosaltres vagi per un de diferent, així segur que el trobarem.
–D’acord! –van dir tots alhora.
Així ho van fer. Abans de separar-se, però, en Bernat va dir que el primer que trobés el gos fes un xiulet.
El que no sabien els nens era que tots els corredors anaven a parar a una gran sala. I allí es van trobar tots amb el gos.
Al fons de la sala hi van veure una porta de fusta molt vella. Se sentien sorolls darrere aquella porta. Van provar d’obrir-la i va cedir.
–S’ha obert! –digué en Bernat.
No gaire tranquils, els nens miren per la porta. No es veia res d’interessant, només un llarg passadís..
Els sorolls cada vegada se sentien més a prop, els nens tenien por, però no els quedava altre remei que seguir endavant.
Tot era molt fosc i tenebrós, i els nens començaven a estar cansats.
Per fi, van veure una llum al final del corredor, van anar cap allà i van trobar dues escales, una a la dreta i l’altra a l’esquerra. La de la dreta era molt fosca i la de l’esquerra, molt llarga. No sabien quina triar.
–Jo crec que hauríem d’anar cap a l’esquerra –va dir en Pere.
–No! Millor cap a la dreta –digué la Teresa.
–Pareu ja de discutir –va dir en Bernat–. Anirem per la de la dreta.
Mentre pujaven les escales estaven morts de por, hi havia teranyines pertot arreu. Quan varen arribar a dalt van trobar una sala, i en un racó un esquelet amb una espasa i un escut. Els nens reaccionaren amb coratge, en Pere agafà l’espasa i en Sergi l’escut.
Tot d’una en Kimbal començà a bordar, i a córrer; el seguiren fins a una paret que hi ha al fons. A la paret hi havia escrit un missatge, el llegiren... potser era un enigma que els ajudria a continuar el camí.
CARD LED ATROP AL RABORT ED UEH
Els nens van començar a buscar la porta, intentaven saber quin seria el punt feble del drac per poder-lo atacar quan el trobessin. La Marta no les tenia totes, pensava que tot plegat era massa embolicat i no sabia com se’n sortirien de tot aquell embolic. Tots estaven molt nerviosos.... tots no, el gos era l’únic que estava tranquil.
De sobte, al seu davant aparegué la porta. Tots es quedaren muts i palplantats.
–Ja hem arribat a la porta on hi ha el drac –digué en Sergi.
–Si, ja hem arribat –va dir en Bernat.
–Mireu, un home socarrimat! –va dir la Teresa–. Segur que el drac no pot ser gaire lluny.
Obriren la porta i el primer que van veure van ser unes petjades molt sospitoses. "Segur que són del drac" , van pensar tots.
De sobte una llum intensa que no se sabia ben bé d’on sortia ho il·luminà tot. Allà hi havia el drac, un drac enorme, esgarrifosament terrible, de color verd, amb tres caps i traient foc pels queixals.
Els nens quedaren bocabadats, palplantats, esmaperduts, sense poder moure ni un dit, només en Pere reaccionà. Agafà l’espasa, igual que Sant Jordi i la hi va clavar a la panxa; amb un cop precís li tallà un dels tres caps. Sorpresos, van veure que el drac es convertí en un pot de pebre. Els nens l’agafaren i van espolsar aquella pols miraculosa sobre els altres dos caps. Aleshores el drac esternudà i els nens aprofitaren l’ocasió per fugir corrents.
Però no havia acabat encara l’aventura dels nostres petits herois, ja que, quan per fi aconseguiren sortir d’aquella cova, trobaren el baró d’Arraona i els seus soldats, els quals, armats fins a les dents i amb cara de pocs amics, els agafaren de mala manera i se’ls endugueren a tots al castell....
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 6è. de primària
ESCOLA ESTEL
Segueix altres cabdells |
