Els set enigmes d'en Bernat de
Borriana- Què és aquest paper?
- Si no em baixeu, no us ho podré dir. –va respondre el mussol, amb cara de pocs amics.
Els nois el van baixar, i el mussol els va dir unes paraules molt rares, i amb uns sons molt estranys .- Tal vegada parla amb esperanto!- ,va pensar en Pere. Malgrat la sorpresa de no entendre el que els deia, els nois van poder observar que en una de les potes hi portava lligat un palimpsest. Ells tots decidits, i amb allò de "la unió fa la força" es van atrevir a dir:
- Què ens pots deixar llegir el paperet que portes a la poteta?, ens hem perdut i estem cercant la sortida d’aquest bosc. La nostra professora, la Griselda, de segur que està desesperada. I no podem tornar sense haver ajudat a en Bernat i la Teresa.
El mussol va dir que els ajudaria.
De sobte la Marta va dir:
- Si això torna a ser un enigma !. Hem de desxifrar-lo, segur que diu on hem d’ anar.
I tots cinc van mirar les lletres:
Tneiu qeu fre nua prvoa, tneiu qeu fcrbsiao ne nnua cboa qeu steá ntree dso lznsaie.
Despres de donar-li moltes i moltes voltes, van aconseguir desxifrar el que hi posava.
Tots quatre van preguntar-li al mussol
- On podem trobar una cova que estigui situada entre dos alziners.
- Si camineu endavant, i sense girar-vos ni a dreta, ni a esquerra, sense fer cas dels sorolls, ni les veus que us cridaran, sempre en línia recta, arribareu a una clariana del bosc Ribetelli i allí fent servir l’enginy trobareu el que cerqueu .
El petit grup es va posar a caminar, tal i com els havia aconsellat el mussol. Al cap de poca estona se sentien esgotats, els sons del bosc i el seu propi soroll, els creava una tensió difícil de suportar, però estava clar, ells eren una colla de valents, que els agradava viure les seves pròpies experiències. Un cop transcorregudes un parell d’hores van veure un petit pont, que servia per travessar un rierol, passaren el pont i tot d’una davant d’ells s’obria una clariana on les piuladisses dels ocells eren tan fortes que els deixaren un xic atordits.
En el bell centre de la clariana van poder veure una cova rodejada d’alzineres. Els nois,decidits com eren, van anar de dret a l’entrada, però una veu potent els va barrar el pas.
- Qui gosa pertorbar la tranquil·litat d’aquest lloc?.- i al mateix temps de sentir aquestes paraules van veure sortir de dins de la cova una llambregada de foc.
- Som una colla de vailets, que venim a cercar la clau, ens acompanya un gos ferotge, que té una llarga experiència en fer atacs marcials.
- No em feu riure, son molts els que fins aquí han arribat i a tots me’ls he menjat .
- Nosaltres no tenim por, tenim el coratge del Ricard Guillem i les eines del segle XXI.
- Amb cap enginy, em podreu vèncer, sols amb la vostra imaginació, ja que jo sols existeixo dins del món màgic del cap. Però com que sou un equip tant graciós us obriré la porta per tal de que ens puguem veure les cares.
Els nois van quedar petrificats i el gos va fer tres passos endarrere, estaven plantats al davant d’un drac terrible amb tres caps que no se sabia ben bé quin era més terrorífic. El drac amb cares de poc amics els va dir :
- Bé, ja podem començar amb les proves, el primer que cal saber és que per cada un dels meus caps s’ha de superar una prova.
- No tenim cap tipus de por, ens sentim preparats, per fer el que calgui, no perdem més el temps!
- Molt bé nois, aquí va la primera prova: "Com podem fer per què un gerro pesi menys ?"
- Aquesta si que no me l’esperava, que fàcil ! "omplir-lo de FORATS"- va respondre d’immediat en Sergi.
Els nois es van agafar de les mans i es van posar a saltar i brincar d’alegria .
- Ja podeu ballar, ja ...que no sabeu el que us espera!
- Ara caldrà que entreu per aquest túnel i em porteu una pedra màgica que hi ha al final .
- Cap problema, el Pere com que està tan primet ho farà amb un plis-plas.
A en Pere la cara se li va tornar pàl·lida, però no era moment de fer-se enrere. Així que carregant-se de valor es va anar esmunyint cap al forat, mentre el Bernat anava donant conversa al drac, i la Marta i el Sergi l’ajudaven a apartar les pedres que tancaven el túnel.
En Pere es va anar endinsant en el túnel, estava tot el sostre ple de rat-penats , que amb la seva fregadissa es despertaven i voleiaven per l’entorn, però en Pere sabia que de la seva valentia depenia la vida dels seus amics, i no es va deixar impressionar el més mínim, va arribar al final de túnel i va trobar la pedra màgica, però no n’hi havia una , n’havia varies, eren pedres fogueres, en Pere les va fregar i va aconseguir encendre una torxa, que el va anar il·luminant en el camí de tornada.
Quant va arribar a la cova el Drac havia anat perdent forca, ja sols un dels caps mantenia la vivesa i l’astúcia, els altres penjaven com fulles de tardor, malgrat tot la veu del Drac seguia essent potent i autoritària.
- No us penseu, que us sortireu amb la vostra, us queda una única prova, però mai ningú no la superada, teniu que entrar tots dins d’aquella gruta, on us hi esperen tots els qui han vingut abans a cercar la clau i de la quina mai ningú no ha sortit.
Els nois amb l’escalfor de la torxa, van entrar a la gruta, d’on sortien uns udols terribles, i el primer que els seus ulls van veure ser un gran ós rodejat de lleons, tots els animals estaven lligats amb fortes cordes, en Pere s'ho va ben mirar i va dir
- Cap problema.
Va agafar la torxa i va cremar les cordes, els lleons es van tirar a sobre de l’ós, va ser una lluita aferrissada on cap dels animals no va sobreviure, i amb la seva mort el tercer cap del Drac es va desplomar.
Així es com els nois van aconseguir vèncer al Drac el que encara no van aconseguir és trobar la clau.
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Carme Simó
Segueix altres cabdells |
