Quan el cos del drac va caure, va provocar una espessa polseguera. Els nens gairebé no hi veien i tossien repetidament. De cop i volta van sentir l’aleteig d’algun animal que s’havia parat just davant d’ells. La cova es va anar aclarint i van veure un rat-penat que, sorprenent a tots, va parlar tot dient:

–Visca, me n’he deslliurat! Tinc les ales fetes miques de tant donar cops al cul d’aquest drac pringat que em va tancar en aquest forat –va dir tot assenyalant el lloc on havia estat presoner tant de temps–. Sou vosaltres els que m’heu deslliurat d’aquest drac? –va preguntar als nois.

–Sí, hem estat nosaltres –va respondre el Sergi tot sorprès.

–Qui ets tu? –va continuar la Teresa.

–Jo sóc un rat-penat molt trempat i aquí dins m’he ratllat i d’aquí me n’aniré perquè molt temps ha passat –va respondre l’animaló emprenent el camí.

–Un moment! –va cridar el Pere.

El rat-penat s’aturà de cop, girà cua i els mirà fixament.

–Que us puc ajudar en alguna cosa? –preguntà el rat-penat.

–Busquem una clau molt important, que guardava el drac –va respondre la Marta.

–És fàcil! La meva amiga coneix tots els racons de la cova segur que us pot ajudar. Emília, baixa ara mateix i porta la caixa del drac –va cridar el mamífer alat.

De la foscor del sostre van veure baixar una gran aranya negra que duia sota una de les seves vuit fortes potes un petit cofre.

En obrir-lo van trobar la clau. A la part de dalt del cofre s’hi podia llegir el següent: "Al bosc anireu amb un cop de peu".

De cop i volta es va trobar en un camí estret al cor del bosc.

–Com hi hem aparegut aquí, si érem a la cova? –va dir en Sergi.

–Em sembla, em sembla que som al bosc encantat –va continuar en Bernat mirant el seu voltant.

–D’aquest bosc, poca gent n’ha sortit viu –va exclamar la Teresa, tot espantada.

Estaven tots reunits i de sobte va aparèixer el rat-penat un xic marejat de l’interior de la motxilla de la Teresa. S’hi havia ficat segons abans d’acabar de llegir el missatge que hi havia escrit al cofre.

–Què ha passat? –digué la rata-pinyada–. He fet un crit i ningú no m’ha sentit.

Els nois, sorpresos, van preguntar-li com hi havia arribat on eren ells i, després d’explicar-los tota la història, van alegrar-se de compartir aventura amb una criatura tan simpàtica.

El rat-penat es va penjar de la motxilla per descansar. La colla va continuar el camí. Després de caminar força estona van sentir una música agradable, van veure una figura al costat d’un cavall. Entre les mans sostenia un llaüt i cantava una cançó.

Apa, si és un joglar –va exclamar la Marta.

S’hi van acostar per escoltar-lo. Els nens de l’escola havien llegit un llibre sobre un joglar i els feia molta gràcia veure’n un. Quan va acabar tots van aplaudir de forma enèrgica.

–Voleu que us canti una nova cançó? –va preguntar el joglar pensant que eren d’un altre país per la roba que portaven.

–Tenim molta pressa –va respondre la Marta.

–Marta, podem fer una petita parada. Podem aprendre molt d’aquest joglar –va contestar en Pere, a qui agradava molt la música.

–Voleu que us canti una cançó, sí o no? –va preguntar el joglar tot impacient.

Tots alhora van respondre afirmativament i van parar l’orella amb atenció.

Sóc un gran joglar

que d’Egara vaig arribar

si a la donzella voleu salvar

una prova haureu de passar

Aquesta és la història

D’una donzella que es volia casar amb en Ricard

I a la torre la van tancar

I la clau al pou va anar a parar

Rep redop al alleznod ravlas

Sertla sevorp ueruah ed rassap

Setseuqa srovall seuqigàm su naraf ievres

Rep on sov -rallum sle suep i res nu narg iemer

Després de dir això el joglar va desaparèixer per art de màgia deixant uns cigrons en una bosseta i al costat un paper on es podia llegir la poesia. Els nens van desxifrar el missatge, que era el tercer, i van continuar el camí. Poc després, sense que se n’adonessin, havien passat el migdia.

–Què, voleu un entrepà de pernil dolç o de tonyina? –va proposar la Teresa quan va sentir els sorolls de la panxa del Sergi.

–Que en tens, d’entrepans, en aquesta motxilla? –va dir en Sergi.

–Sí, és que la meva germana és molt atenta i no se li escapa ni una –va dir en Bernat.

–Els volem de pernil dolç –va dir en Sergi, molt feliç de finalment poder omplir la panxa buida.

–Podré repetir? –va preguntar el Pere.

–Ets una mica golafre, tu! –va exclamar la Teresa.

Els nens devoraven l'entrepà asseguts al costat d’una alzina. No se sentia ni una mosca. Ningú no perdia de vista el seu entrepà de pernil dolç. De sobte, el gos va sortir del darrere l’alzina i va asseure’s al seu davant amb la llengua fora esperant que li donessin algun trosset o alguna cosa per menjar. Li van llançar engrunes, però ell tenia molta gana. Dissimuladament van apropar-se a la motxilla, que estava mig oberta, en va agafar l'entrepà de tonyina i se’n va anar darrere l’alzina a menjar-se'l tranquil·lament.

En acabar, la Marta ja començava a estar impacient

–Què, continuem caminant o no? –va dir la Marta.

–Ja venim, ja venim! –va dir el Pere.

Van passar una bona estona caminant per aquell camí d’aquell bosc que no semblava tan perillós com havien dit els germans Borriana. Però, de cop i volta, en passar un revolt, s’aixecà una boira espessa que canvià la decoració d’aquell bosc que fins aleshores els havia ofert un passeig agradable. Uns metres més enllà aparegué davant seu i enmig del camí, un castell enorme que alterà la tranquil·litat de tots els nois. Fins i tot el gos retrocedí uns metres. Semblava que estigués encantat. Tots els seus sentits estaven alerta.

–Aquest castell em posa els pèls de punta –va dir la Marta.

–Me’n vull anar d’aquí –va exclamar la Teresa aterrida.

–No siguis poruga: hem arribat fins aquí i continuarem endavant –va contestar un Bernat, tot decidit.

Dins el castell hi havia un passadís llarguíssim amb una catifa vermella. Allà hi havia una armadura. Els nois van apropar-s’hi i el Sergi, com que és tan tafaner i li agraden tant aquestes coses de la història, va dir que li semblava que era del segle XII.

Mentre se la miraven, el gos va repenjar la pota a l’armadura per fer un riu i aquesta va caure i això li causà un bon ensurt. Va sortir corrents com un esperitat amb la cua entre les cames.

S’hi van apropar i van veure un tros de paper embolcallat on es podia llegir el següent:

"tseuqA lletsac àtse taxiurbme. iS uelov en-ritros uirbo sel setrop setcerroc."

Van continuar caminant pel passadís color maduixa fins que van trobar tres portes. Dalt de cada porta hi havia un rètol. Al primer s’hi llegia: "Tortura de la inquisició", al segon: "El botxí de la destral" i al tercer hi deia: "Un lleó mort de gana".

–Confieu en mi –digué tot decidit en Pere–. Entrarem per la tercera porta.

–Tocat de l’ala tu estàs, si entres per aquesta porta mort acabaràs –va dir el rat-penat tot prement les ales.

Tots van confiar en el Pere i van entrar darrere d’ell a la tercera sala.

–Aquests humans estan bojos –digué el rat-penat amagant-se sota la motxilla.

Dins la sala van veure l’esquelet d’un lleó.

Al costat hi havia una espasa daurada i al mànec hi havia un manuscrit enrotllat. El van desenrotllar i la Marta va llegir en veu alta:

"Rep redop recnév le òrab uefaga atseuqa asapse adajrof lep rerref sèm sòmaf ed al airótsih i uedrocer euq le roloc ed al adiv sè le llemrev."

Van agafar l’espasa i es posaren de camí sense saber exactament el significat d’aquell missatge. Una estona després, arribaren a una sala on es podien veure dues portes més. Una era de color blau i a sobre hi havia un rètol on es podia llegir: "Per aquí sortiràs i tot s’acabarà"

La segona, de color vermell, deia: "Compte, viatger, en creuar aquesta porta t’arrisques a nous perills".

–Més clar que l’aigua, creuem per la blava –digué la Marta, apropant-s’hi.

Però abans que pogués obrir la porta, en Pere s’havia avançat i sense dir res a ningú obrí la vermella. Darrere la porta es veia de bell nou el camí que havien deixat enrere.

–La veritat és que encara no volia acabar aquesta aventura i a més el missatge ho deia ben clar, no?... I doncs per què em mireu amb aquesta cara? –digué el noi.

La resta de la colla van recriminar-li que no hagués comptat amb ells per prendre aquella decisió que era tan important; tots menys la Marta, que no va badar boca perquè ella anava a fer el mateix i s’hauria equivocat amb conseqüències per a ella i els seus companys.

Van acordar que des d’aquell moment totes les decisions a prendre les posarien en comú i les decidirien entre tots. Tots van continuar fent via. Quan portaven una estona caminant van veure una persona que s’apropava a ells, en sentit contrari.

–Bon home, que ens podríeu indicar el camí que va a una torre que hi ha a prop d’aquí, si us plau? –va preguntar el Bernat.

L'home que tenien davant tenia una barba espessa i vestia una túnica marró semblant a les dels monjos. Els ulls negres com la nit demostraven la tristor d'un passat carregat de penes.

–Què hi voleu fer allà, carallots –va dir l'home amb cara de pocs amics.

–Volem salvar una noia que va ser tancada a pany i forrellat fa anys –va explicar la Teresa.

–Què us esteu rient de mi? –digué l'home enfurismat–. Fa anys que intento salvar la meva estimada i ara vénen cinc marrecs i em solucionaran el problema en un tres i no res.

–És vostè! En Ricard Guillem –va exclamar en Bernat–. El meu pare m'ha explicat tota la seva historia i l’Auren Viaig. La solució als teus problemes, la tenim a les nostres mans o millor dit a la meva butxaca.

–Què vols dir amb això? –va preguntar en Ricard tot sorprès.

–Què passa "pixa"... No t’ha quedat clar, doncs al teu cap hi ha d’entrar –hi intervingué el rat-penat.

Els nois li van explicar tota l’aventura que havien passat, que hi havien aconseguit la clau i que ara anaven cap a la torre. El seu semblant va canviar totalment i, tot i que volia demostrar ser un home dur, se li van escapar dues llàgrimes, que de seguida va intentar amagar, i es van posar de camí un altra vegada. El grup augmentava.