Quina
canya, Edu!- Vinga, Edu, desperta't, que no facis tard a l'institut!
Efectivament, la mare acabava d'entrar per la porta de l'habitació, però no pas de l'habitació de l'hospital, sinó de la de casa seva.
Aleshores l'Edu bo es va adonar que tot allò no havia estat més que un somni i que no l'havia sentit ningú. Va tornar a dir "Oh, no!", altra vegada, en comprovar que continuava sent invisible i que tota la història del llibre no era certa, però al mateix temps se sentia descansat, pel fet que allò de l'accident i l'hospital no hagués passat i la Mònica estigués bé.
- Deixa'm tranquil, mare! -l'Edu dolent contestava, com sempre amb males maneres, però acabà llevant-se i, després de rentar-se i esmorzar, va sortir en direcció a l'institut.
Les classes passaven com cada dia, fins que a l'hora de castellà l'Edu, dolent, avorrit i amb ganes de fer-ne alguna de gruixuda, va sortir corrent només tocar el timbre.
- Eduardo, ¿a dónde va tan rápido? No se preocupe, tengo un castigo para que se calme.
El càstig era portar-li unes caixes al cotxe i després fer una redacció de 100 paraules explicant per què havia volgut sortir tan ràpid de classe.
Aquell càstig va amargar-li el matí i, a l'hora de plegar, es dirigí cap a casa.
Pel carrer, mentre anava pensant com podia fer-ho per obligar algun amic de classe perquè li fes la redacció (encara que fos amenaçant-lo amb uns quants clatellots), va trobar la Laia que passejava el Pinxo.
El gos, només veure l'Edu dolent, s'hi va acostar.
- Passa, d'aquí, bestiola! -va fer un gest amb el peu, l'Edu, per foragitar el Pinxo.
- Calla, animalot! -va respondre el gos-. Ara veuràs....
I davant la sorpresa de l'Edu i de la Laia, que venia un tros enllà a buscar el gos, el Pinxo va aixecar una pota i es va pixar a sobre el peu de l'Edu, deixant-li la sabata ben xopa.
- Aquí ho tens, poca-solta! -deia l'animal.
L'Edu dolent sentia el que deia el gos, i va intentar fer-lo fora a puntades de peu.
Llavors el Pinxo es va posar a bordar com un desesperat i a perseguir-lo carrer enllà. La Laia no podia aturar el Pinxo, que amenaçava de mossegar l'Edu, el qual corria i corria, fins que, en veure que estava a punt d'atrapar-lo, decidí enfilar-se a un arbre.
Des de dalt, mirava d'allunyar el Pinxo amb crits i cops de peu, però el gos encara li va arribar a mossegar una mica els pantalons, prou per estirar-los i esquinçar-ne un tros de camal. Quan l'Edu encara no s'havia refet de l'espant, va sentir que li queien a sobre unes gotetes: eren caques d'ocell.
- Ecs! -va cridar.
Va mirar enlaire i va sentir una piuladissa de rialles que feien una colla de pardals des d'una branca.
- Males bèsties! -cridava mirant amunt i rebent cagarades a tota la cara.
Llavors va arribar la Laia i va veure que el seu amic cridava enlaire, no sabia a qui, però, enfadada amb el Pinxo, el va lligar amb la corretja i l'estirava.
- Ara me l'enduc a casa, Edu, i ja podràs baixar de l'arbre -deia-. I tu, Pinxo, ja em diràs per què t'has tornat tan boig i et poses a mossegar l'Edu.
Quan el gos i la noia van ser lluny, l'Edu va baixar de l'arbre. Anava brut i esquinçat i estava suat de l'angúnia, però això no va ser pas tot. Només posar-se a caminar pel carrer, va adonar-se que els ocells de l'arbre i una colla més dels altres arbres, el perseguien, voleiant per sobre seu i bombardejant-lo amb merda.
- Som-hi, nois! -va sentir que cridava l'estol d'ocells perseguidors i caganers.
- Què passa? -cridava esverat i tornant a córrer-. El món s'ha tornat boig o què?
Després de córrer com un desesperat, va arribar a casa brut, suat i fastigós.
- Com és que vas, així! -li cridava la mare-. On t'has posat?
- Un accident.... Li pot passar a qualsevol... És una història molt llarga... -es disculpava-. Em vaig a rentar i a canviar.
- Sí, val més, perquè tens un aspecte i fas una pudor, fill!
Va omplir la banyera, després de deixar a terra la roba fastigosa que s'havia tret, i s'hi va posar a dins. I llavors va començar a produir-se una cosa estranya. Estava submergit dins de l'aigua i, a mesura que l'Edu es fregava amb l'esponja per arrencar-se la porqueria que duia per tot el cos, la barreja de l'aigua, el sabó, la suor i la merda d'ocell, li anaven produint una sensació estranya, que al cap de poc li provocà un crit de pànic.
- Horror! Estic desapareixent!
En efecte, a mesura que es netejava, l'Edu dolent anava esborrant-se i, al mateix temps, apareixia l'Edu bo, assegut al tamboret del costat del lavabo, que reia, en veure com l'altre s'anava fent invisible.
- De què rius, ximple! -bramava el que quedava de l'Edu dolent-. No hi veig la gràcia.
Es movia nerviós, mentre l'altre anava rient, i amb un mal gest va destapar la banyera, provocant que l'aigua bruta se n'anés pel forat, al mateix temps que tot ell anava diluint-se i desapareixent per desguàs.
- Visca! -cridava i saltava l'Edu bo.
- Què passa, ara? -la mare havia entrat, alertada pel crit i el soroll, i el va veure allà vestit i net-. Va, espavila't, que han vingut a veure't la Laia i el seu germanet, que no sé què et volen dir.
La Laia volia disculpar-se per la inexplicable actuació del Pinxo.
- No t'amoïnis -deia l'Edu bo, amb el somriure que se li escapava, perquè sabia què li havia passat a l'altre Edu, però no a ell.
- Doncs ens n'anem a casa, ara que ja veig que estàs bé -deia la Laia-. Vigila'm un moment el Carles, que vaig a dir adéu a la teva mare.
En quedar sols, l'Edu es va adonar que el Carles, tan petit com era, des del cotxet, li picava l'ullet i li feia un gest perquè s'hi acostés. Recordà la conversa que havien tingut quan era invisible i va comprendre que tot el que havia passat havia estat obra del nen.
- Què ha passat, Carles? Com ho has fet?
- Després de parlar amb tu, ens vam posar d'acord amb el Pinxo i vam fer un pla. Tots els animals pensaven que aquell Edu era un poca-vergonya: ell els odiava i ells no el podien veure, tampoc, per això de seguida es van avenir a col.laborar a fer-lo desaparèixer. El Pinxo ho explicà a uns ocells que tenen el niu a prop de casa i va ser fàcil.
- I com vas saber la solució?
- És senzill, la porqueria que es veu i la que no es veu (la que hi ha dins d'algunes persones) s'ha de poder netejar d'una manera o altra. O, almenys, si omples una persona bruta de brutícia, és força probable que no pugui aguantar tanta merda i acabi rendint-se, que és el que ha passat amb el teu doble dolent.
L'Edu va pensar, en sentir aquella explicació, que mai més no diria que els petits són gent sense recursos. I en recordar que el seu clònic malvat li havia dit que "només hi ha una persona que et pugui retornar", va imaginar-se que es referia justament a algú que fos innocent, com el Crales, que amb quinze mesos no tenia cap malícia.
- Va, deixeu de jugar que ens n'hem d'anar -digué la Laia, que havia tornat, i que es pensava que jugaven-. Estic contenta, Edu, que no t'hagis enfadat amb mi i amb el Pinxo. I et prometo que no passarà més.
- Ja ho sé, que no passarà més -deia l'Edu, somrient, mentre mirava el Carles.
- Per cert, Edu, que gairebé me n'oblido, m'ha dit la Mònica si aquesta tarda vols venir amb nosaltres a fer el treball de socials a casa seva. Es veu que la noia és molt vergonyosa i no s'ha atrevit a demanar-t'ho, perquè diu que últimament tens un caràcter una mica estrany.
- I tant ,si vindré! -contestà l'Edu, content i pensant que, si la Mònica havia dit allò, potser era que li agradava-. Digues a la Mònica que seré allà i que no s'amoïni, que no la tractaré malament!
L'Edu entrà a casa tot pensant en la Mònica, amb un somrís tan somniador als llavis que la seva mare li va preguntar:
- Et trobes bé, nen? Feia dies que no et veia riure una mica...
- Sí, mare, no t'amoïnis, estic més bé que mai!
I s'anà a tancar a l'habitació, amb els seus somnis. Uns somnis que serien material per a una altra història més romàntica, que ara no és moment d'explicar.
FI DEL FIL
Alumnes de 1r d'ESO
IES Pau Vila
Segueix altres cabdells |
