Quina canya, Edu!

Capítol 2: Edu, volaràs!

L’endemà al matí, "l’altre jo" va tenir el primer contacte amb els meus pares, bé no sé com ho de dir perquè, ben mirat, també eren els seus. A ells encara els durava el disgust del dia anterior... La veritat és que em vaig passar una mica! "L’altre jo" va baixar de l’habitació cap a la cuina i no va fer cap gest per disculpar-se, va començar a esmorzar ignorant el que passava al seu voltant. Finalment la mare va explotar i va començar a somicar:

- Fill meu, com ens has pogut fer això després de tot el que hem fet per tu? Sabem que l’Àlex no és una bona persona, però tot i així, no pots anar pel carrer estomacant a tort i a dret a la primera que et provoquin.

"L’altre jo" no va mostrar cap intenció d’abaixar el cap i de demanar disculpes. I la seva resposta va ser contundent.

- Estic cansat que m’engalteu les vostres xerradetes que no serveixen per res. Ja sóc prou gran per prendre les meves pròpies decisions.

- Calla! No vull que tornis a contestar amb aquest to de veu a la teva mare -va replicar el pare.

"L’altre jo" va marxar emprenyat amb un cop de porta. A l’arribar a l’institut, va començar a parlar amb l’Àlex. Tots dos es començaven a entendre i van decidir fer campana de les classes que restaven del dia. Per passar l’estona, l’Àlex va proposar d’anar al bar amb un parell de noies campaneres de l’institut.

- L’educació física a primera hora és un pal; total, no serveix per res.

- A més a més amb aquest profe Milhomes que tota l’estona ens fa córrer… -va dir "l’altre jo" amb cara de pocs amics.

- Tens raó, nosaltres pensem el mateix que tu, tio, tenim unes ganes de fotre el camp de l’insti que no vegis -van dir les noies.

- Si voleu, podeu venir amb nosaltres al bar i fer campana d’aquestes punyeteres classes -va afegir l’Àlex.

- D’acord, ens ho podem passar molt bé. Anem-hi.

La casa restava buida. Tothom havia fotut el camp. Jo, ignorant les malifetes que "el meu altre" jo podia estar fent, restava inquiet i angoixat pels fets que havien passat el dia abans. No sabia què fer, havia de demanar-li perdó a la Mònica, però, com em podria perdonar? L’havia decebuda, a ella, la meva "xati", la més guapa, tot i que no destacava per la seva intel·ligència. Quina estupidesa que havia fet! Per culpa de l’Àlex ella s’havia enfadat amb mi, com ho solucionaria? Ara que no em podia disculpar personalment, estava molt nerviós i preocupat.

Podria escriure-li un poema, o bé podria regalar-li bombons, o fer-li portar un ram de flors; també li podria escriure una pancarta i penjar-la a la porta de l’escola.

Després de pensar-hi molt, vaig decidir enviar-li un ram de flors. Però, com ho podria fer si no tenia tacte? Ni veu?... No resistia més, estava desesperat. Em seria impossible demanar-li perdó si era incapaç de comunicar-me amb ella. Em vaig quedar mirant un got, morint-me de ganes de trencar-lo, les ganes eren tan fortes que del cap em va sorgir una nova força. El got es va trencar, i vaig adonar-me que podia manipular les coses utilitzant la ment. Vaig anar corrents a l’ordinador, em vaig concentrar i el vaig engegar; un cop connectat a la xarxa, vaig enviar un encàrrec a una floristeria perquè enviessin a la Mònica un ram de flors a l’institut (utilitzant evidentment la Visa del meu pare).

Un cop realitzada la meva proesa, em vaig dirigir ràpidament a l’institut, per presenciar la reacció de la Mònica en rebre les meves flors. Quan la Mònica les va rebre es va alegrar molt i va anar corrents a buscar "l’altre jo" per agrair-li el detall i perdonar-lo. Però allí, en un racó del bar de l’Insti el va enxampar, juntament amb l’Àlex, morrejant-se amb aquell parell de noies.

La Mònica, irritada, va llençar les flors a la paperera i se’n va anar plorant. Tothom estava enfadat amb "l’altre jo", ningú confiaria més en ell! L’única persona que li faria costa seria l’Àlex, el nou company de malifetes de "l’altre jo"!

El dia anterior m’havia deixat com un drap brut, ara ja sabia segur que ningú m´ajudaria, tothom em donaria l´esquena. Em vaig preguntar més d´una vegada, qui pebrots em donaria un cop de mà, ara que tenia aquella nova reputació que m´havia guanyat amb menys de 48 hores, amb l’altre jo, naturalment.

La meva germana m’ajudaria! La meva germana que vivia i estudiava a Londres temporalment. Tot just venir-me aquesta idea al cap, vaig començar a preguntar-me com podria arribar-hi i com podria comunicar-me amb ella, amb les meves limitacions.

Després de donar-hi voltes i més voltes, vaig anar a l’estació per agafar un tren que em portés a l’aeroport. Un cop allí, tot em semblava un caos, ja que no estava acostumat a utilitzar l’avió com a mitjà habitual de transport. No tenia ni idea de com interpretar el tauler informatiu dels vols internacionals.

Veia visions? Quina mena de gent hi havia a l’aeroport? Un munt de personatges estranys voltaven per allà. Un ésser alt i molt prim, amb els ossos marcats, els cabells llarg i molt negres meditava en un racó poc concorregut. Els seus ulls eren blaus i lluïa una barba molt llarga. Vestia uns pantalons curts amb quadres de tots colors, una armilla decorada amb dibuixos de la Capella Sixtina i, a sota, una samarreta on destacava la frase "I love teletubbies". Concloïa la seva indumentària uns mitjons blancs entaforats en unes extravertides sandàlies d’estiu.

Vaig continuar caminant pensant en les meves cabòries, quan de sobte vaig topar amb una dona grassa i molt peluda. Portava un vestit llarg farcit de flors de tots colors. Cridava com una esperitada cantarelles i maleficis.

Un cop vaig arribar a entendre els taulers d’informació, ja sabia quin avió agafaria! Vaig anar ràpidament a la porta 13, d’on sortia el meu avió, i em vaig intentar relaxar assegut, invisible, en una butaca.

Em continuaven envoltant éssers estrafolaris, una dona baixeta i prima com un fideu amb un barret de palla que parlava amb una tortuga que duia sobre la falda, un homenàs amb unes enormes orelles que li feien de ventoses i una dona pèl-roja amb les mans i les cames tatuades.

Finalment, una hostessa ens va indicar, molt amablement, que ja es podia accedir a l’avió. Jo em vaig acomodar en un racó prop de la cabina dels pilots perquè a les butaques no hi cabia ni una mosca invisible. De sobte la veu del comandant es va començar a sentir: "Benvinguts al vol que els portarà al 10è Congrés Internacional de Bruixeria, que enguany es celebra a Londres. Gràcies per la seva confiança. Tota la tripulació els desitja que tinguin un agradable vol".

Vaig mirar i remirar per tot l’aparell. Horror! Tots aquells éssers extravagants que gambadejaven per l’aeroport estaven entaforats en aquell avió.

Quan l’avió ja feia estona que volava em vaig sentir observat, examinat, vigilat... era com si aquells éssers notessin la meva presència. En definitiva em sentia amenaçat, en perill, i em vaig començar a escagarrinar. Però de molt lluny i molt dèbilment em va arribar una energia positiva. Algú es comunicava amb mi, em parlava, jo l’entenia...

- Qui ets? D’on vens? Què hi fas aquí? –em preguntava una veu plàcida.

Jo, ple de malfiança, li vaig anar explicant la meva història, la meva desgràcia i cap on anava. En definitiva, li vaig confessar que no sabia ben bé què és el que pensava fer. Només tenia clar que volia anar a trobar la meva germana.

El meu interlocutor em va dir que m’ajudaria. I a partir d’aquest moment va desconnectar de mi i es va posar a conversar apassionadament amb la resta d’aquells éssers que, de ben segur, tots devien ser bruixots i bruixotes.

Una vegada arribats a Londres, tota la comissió de bruixots em va acompanyar a casa de la meva suposada, estudiosa, exemplar germana... Quan ens va obrir la porta, horror!, què veien els meus ulls? La meva estimada germana estava fent una gran bacanal desenfrenada on tots els convidats anaven disfressats. Allí no es veia cap llibre, ni cap estudiant, només ampolles d’alcohol de tota mena, algun porro, revistes porno…

La meva gran sorpresa va ser el bon rotllo que es va establir entre els meus bruixots i la gent que per allí pul.lulava disfressada. Els bruixots, al principi, es van oblidar de mi, ja que la meva germana es mostrava encantada amb ells, pensant que eren convidats guarnits. Així, que van continuar amb la bacanal fins que el cor els va dir prou.

Vaig estar donant voltes per la habitació fins que van acabar. No em feien gens de cas, així que vaig decidir parlar amb el bruixot més assenyat i li vaig suplicar que em posés en contacte amb la meva germana.

- Comunica-li que el seu germà és aquí i vol parlar amb ella.

- Ho intentaré -va manifestar el bruixot.

- Vinga! no perdem més temps.

Se'n va anar a buscar-la mentre jo captava l'ambient que hi havia a la sala. Estava enfadat amb la meva germana. Però, com ens havia pogut estar enganyant. Finalment, vaig poder comunicar-me amb ella gràcies al bruixot. Li vaig demanar que li manifestés el meu enuig, que era una pocavergonya. Ens havia estat enganyant a tota la família i a sobre cada mes la manteníem i pagàvem els seus suposats estudis, i ella era allà passant-s’ho d’allò més bé. L’ancià bruixot em va dir que em deixés de ximpleries i comencés a explicar des del principi quina era la meva difícil situació, i que ell ja la hi aninira transmetent.

- D’acord! –vaig remugar–. Comença per explicar-li que la meva part malvada, "l’altre jo", ha posseït el meu cos físic. I jo, la part noble, n’he estat expulsat. Ara només resto com un esperit, un esperit noble però inútil, inservible.

L’ancià bruixot anava relatant el que jo li transmetia, pausadament i detalladament, mentre la Rosa, la meva germana, posava una cara cada vegada més d’imbècil. No entenia res i li va demanar proves. Desesperat, vaig indicar al bruixot que li recordés que un dia, quan tenia vuit anys, la vaig estampir contra la paret i es va fer un bon trenc a l’ull dret. A conseqüència d’aquest fet va perdre visió i ara havia de portar lentilles.

Aleshores la Rosa es va sobresaltar. Quin embolic era tot allò? Qui eren aquells éssers que ella suposava disfressats? Va meditar una bona estona fins que es va adonar que tot allò tenia un sentit. Era veritat.

- Farem un tracte. Jo t’ajudaré si tu no xerres als pares la bona vida que jo estic portant aquí. Tu, Bruixot, no coneixes algú que en pugui ajudar?

- Ben pensat, sí –va començar a parlar el bruixot-. D’aquí dos dies es celebra el Gran Congrés Internacional de Bruixots on acudirà el Gran Nigromat. Ell és l’únic que ens pot ajudar, ja que ha resolt diferents casos semblants. Recordo que fa uns anys en va arranjar un que després va servir de guió per fer la pel.lícula, premiada amb quatre òscars, Expediente X.

Inesperadament, quan tot semblava solucionable, el bruixot va anunciar que només hi havia una gran dificultat. L’única manera de tornar el protagonisme al noble Edu era posar en contacte els dos "EDUS" davant del Gran Nigromar, mentre aquest feia les infernals i diabòliques fetilleries.

Qui podria convèncer "l’altre jo" perquè anés al congrés? Què li podrien suggerir per engrescar-lo a fer aquest viatge?

FI DEL CAPÍTOL 2

Notes, comentaris i observacions

Alumnes de 4t. d'ESO grup C
IES del Vallès