Quina canya, Edu!

Capítol 2: Qui t'ho havia de dir, Edu!

Per fi es va fer de dia. Després d’una llarga nit, vaig arribar a pensar que tot havia estat una malson, però, en veure’l a ell estirat damunt el meu llit, vaig recordar el que havia passat.

Vaig baixar les escales fins a arribar a la cuina on hi havia la mare preparant l’esmorzar. Tenia ganes d’explicar-l’hi, però sabia que era inútil. Me la mirava amb cara de tristesa. Ell es va asseure a la taula i li va exigir que li posés l’esmorzar, que tenia molta gana. Aquella reacció em va fer sentir molt malament. No li va dir bon dia, ni tan sols li va fer un petó. Jo mai havia tractat la mare d’aquesta manera, sempre havia estat molt afectuós amb ella, i aquell desgraciat la va tractar com si es tractés d’una esclava. Lògicament la mare no va acceptar aquell comportament i li va dir:

- Edu, es pot saber què et passa?

- No res, què m’hauria de passar? -li va respondre ell amb un to elevat.

- Doncs, per què estàs amb aquest mal humor? Edu, estàs molt estrany, tu mai no m’havies contestat d’aquesta manera -li va dir la mare tota preocupada.

- Sempre hi ha d’haver una primera vegada, no?

- Edu...

- Deixa’m tranquil que me n’haig d’anar a l’institut. A veure si arribaré tard per culpa teva.

Va agafar la maleta i va tancar la porta amb un cop molt fort, ni tan sols va dir adéu. Estic segur que el pare l’esperava per acompanyar-lo, com sempre, a l’institut. Em van venir ganes de trencar-li la cara. Vaig córrer darrere seu, volia observar-lo de ben a prop. Mentre el seguia, vaig poder deduir que anava a la parada de l’autobús. Un cop allà, la meva fotocòpia es va estirar al banc. Va passar una velleta que tenia problemes per caminar, ja que amb prou feines es podia moure, i anà al seu costat.

- Noi, em podries fer un lloc? A la meva edat no puc estar gaire estona dreta -va dir la senyora amb cara de dolor.

- No m’inflis el cap, no et penso fer cap lloc; estic cansat -va respondre-li sense dirigir-li la mirada.

- Jove, hauries de tenir més respecte per la gent gran.

En aquell moment arribà el bus i, tot ignorant-la, va pujar-hi, donant empentes a la resta de persones. Entre la gent que hi havia i tot l’enrenou que s’havia format, passà sense pagar.

Va fer fora uns nens que estaven asseguts al fons del bus... S’hi va acomodar tot ocupant el màxim d’espai.

En arribar a l’institut, amb mitja hora de retard, es trobà amb el director del centre.

- Què fas, Edu.? au, cap a classe! -li va dir el director.

- No en tinc ganes i no sé on em toca anar.

- Edu! Ets conscient del que dius i a qui ho dius?

- Sí, que potser ets el papa de Roma? Au va, fot el camp i no em molestis.

- Ja n’hi ha prou! Acompanya’m.

- Que t’haig de seguir com un gos? Jo me les piro... -l’Edu va sortit amb pas lleuger.

- Ei, espera...

No m’ho podia creure! Jo mai no hauria gosat parlar així al director del meu centre d’estudis. El meu clònic va entrar a la classe que tocava.

- Hola, Edu! Em sembla que arribes tard! -va dir-li la professora.

Ell no va respondre. S’assegué a l’última fila i s’esperà que toqués el timbre per anar al pati.

A l’hora del pati, vaig veure com en un racó hi havia l’Àlex i la seva penya. Sense pensar-ho dos cops, vaig veure amb preocupació com es dirigia cap al grup i els digué:

- Mira, si són els "xulos" del barri. Mira com vesteixen, si semblen mariques.

- Tu, fot el camp o ens veurem les cares.

- A mi ningú no m’exigeix res, marxaré quan em doni la gana!

- Doncs, jo t’aconsello que marxis, perquè m’estàs escalfant massa -va dir un amic de l’Àlex.

L’Àlex, mentrestant, mirava i fumava un cigarret negre. El mirava d’una manera estranya. De sobte, un de la colla es va aixecar, li va donar una empenta, el va agafar per la solapa i quan estava a punt de donar-li un bon cop de puny, l’Àlex li va agafar la mà.

- Deixa’l, d’aquest me’n vull encarregar jo. No el toqueu.

En aquells instants va passar en Jordi per davant del grup. Amb una mirada de sorpresa va dir en veu baixa:

- Edu... vine que parlarem...

- Ei, tio, passo, vés-te’n tu solet -va dir-li.

- Però... Edu, què et passa? -va dir amb cara de sorpresa, en Jordi.

- Doncs, simplement que no vull anar amb tu, em fas ràbia, tio. Apa fot el camp!

L’Àlex es va aixecar, li va donar un cop a l’esquena i li va dir:

- Tio, m’estàs sorprenent, potser al final ens entendre’m.

En Jordi va quedar molt parat de la "meva" reacció. Però després de la mala experiència passada, no tenia ganes de gresca.

En sortir de l’institut la Laia va venir cap a "nosaltres".

- Hola, Edu! -va dir molt contenta.

- Què vols ara! -li va contestar de mala manera.

- Em sembla que algú s’ha llevat amb el peu esquerre -va dir amb ironia...

- Tu no n’has de fer res!

- Escolta’m, que tens algun problema. Si vols en podem parlar...

- Calla estúpida! Vols deixar de posar-te allà on no et demanen!

- Però... Edu...

El meu clònic es va girar amb un gest de menyspreu i rebel.lia i sense dir adéu se’n va anar i la deixà allà, sola com un estaquirot. Jo vaig mirar-la llargament, estava molt trista... M’agradaria abraçar-la, dir-li que tot és un malson i que aviat passaria.

Mentre jo estava amb aquests pensaments, l’Edu va entrar en un bar i com si es tractés d’un homenàs amb veu forta va dir:

- Vull una cervesa!

- No hauries d’estar al cole? Quants anys tens?

- Tio, jo pago. Dóna’m el que et demano.

En acabar, vaig veure que agafava el camí de casa en Jordi. Jo estava espantat. Què passaria? Jo hi anava sovint. Ens fèiem un tip de mirar poca-soltades a la TV, però també estudiàvem junts ...i en fi totes aquelles coses que fem els adolescents... i la simpàtica de la Laia que ens portava aquells entrepans... M’agrada aquella casa. Al costat de l’habitació de la Laia hi ha una sala de bany gegant! M’encantava.

L’Edu arribà a casa en Jordi, trucà el timbre. En obrir en Jordi digué:

- Que bé que hagis vingut, M’has deixat molt preocupat. Espera’t, que hem d’aclarir moltes coses.

Jo estava espantat, no sabia quines intencions tenia el meu clònic. Segur que cap de bona.

Abans que l’Edu comencés a parlar, la Laia cridà en Jordi i des de la cambra del costat vaig poder sentir la següent conversa:

- Aquest matí l’Edu m’ha insultat, Jordi.

- Sí, a mi també. Segur que vol disculpar-se.

- No sembla ell! -respongué la Laia.

Em vaig quedar perplex davant aquella situació tan violenta per mi. Durant aquells instants vaig prendre una decisió arriscada. Vaig sentir que la Laia se n’anava corrents cap a la seva habitació. Vaig aprofitar que l’Edu clònic estava inactiu per seguir-la. Havia de ser valent. Aquell desgraciat m’estava canviant totalment la vida! Ja no ho aguantava més. Tot era tan negatiu, tan terrible... No sabia què podia passar. Vaig anar cap a l’habitació de la Laia. Em vaig quedar sorprès en veure-la amb roba interior. Sí, s’anava a dutxar i jo allà davant, observant-la. Ella no em podia veure... i jo estava pertorbant la seva intimitat. Tot i així, vaig seguir contemplant-la. Finalment va quedar nua. Em van agafar uns tremolors a les cames, i... un nus a l’estómac que mai no havia sentit abans. Sí, estava espiant aquell cos tan perfecte, ple de fines i suaus corbes... i es movia amb una sensualitat magistral... De sobte es va tapar amb una tovallola vermella que només cobria una petita part del cos i va entrar a la cambra de bany, Aquella que tant m’agradava. En aquells moments no sabia si seguir-la o no... No sabia què fer, però finalment em vaig deixar guiar pel meu subconscient i ràpidament em va impulsar a entrar dins la cambra de bany.

Ella va obrir l’aixeta de l’aigua calenta, es va treure la tovallola, i... un altre cop lluïa el seu cos radiant, mai no ho hauria dit, ella era allà i jo... no sé com expressar els meus sentiments... El seu cos nu davant meu, gairebé el podia tocar! Era meravellós! Davant aquella situació, vaig reflexionar i vaig pensar que si algun dia pogués desfer-me d’aquell malson no podria mirar-la a la cara. Allò no era propi de mi. Ara sí que em sentia malament de cometre aquella estupidesa!

Vaig adonar-me que si continuava mirant-la em moriria de l’emoció i de l’encongiment que sentia a l’estómac. Va acabar de dutxar-se, gairebé no podia distingir les seves fines corbes a causa l’espès vapor que s’havia condensat a la cambra de bany! Mentre agafava la tovallola va fer un crit que trencà el silenci de la sala. Em vaig quedar glaçat, malgrat l’escalfor que hi havia. En Jordi, tot espantat, hi anà i digué:

- Laia, què et passa. M’has espantat... L’Edu m’està esperant per parlar... -no res, Jordi, només m’ha semblat veure una ombra enmig d’aquesta espessor del vapor! Intrigat i esverat, vaig sortir del bany. Una vegada fora em vaig preguntar: "Què havia vist la Laia enmig de tan vapor...?"

FI DEL CAPÍTOL 2

Notes, comentaris i observacions

Alumnes de 4t. d'ESO grup A
IES del Vallès