Quina
canya, Edu!La Laia i jo vam pensar qui podria ser la persona encarregada de convèncer l'Edu
fotocòpia que entrés als banys de vapor.
Per sort, la factura de l'aigua era a càrrec de la direcció de l'insti, i no a càrrec
dels alumnes, ja que per parlar amb mi necessitava obrir l'aixeta durant un temps
determinat, fins que tota la sala estigués completament envaïda pel vapor d'aigua.
Després de pensar durant dues hores, vam arribar a la conclusió que la millor persona
per conduir l'Edu fotocòpia fins als banys era la Mònica, ja que l'Edu fotocòpia
n'estava bojament enamorat.
Abans de començar a dur a terme aquell pla inacabat, vaig començar a tenir petits problemes per parlar.
- Et començo a veure malament -va dir la Laia.
- Em sembla que cal més vapor. De pressa! Obre l'aixeta! -vaig escridassar.
- Està oberta, i l'aigua es continua evaporant.
- Un moment! La finestra no està ben tancada! -vaig observar.
La Laia corregué cap a la finestra i la tancà. Al cap d'uns vint minuts, jo ja em podia veure i sentir bastant millor.
De cop i volta, se sentiren les passes d'una persona, segurament empipada, que s'aproximava ràpidament cap a l'habitació on estàvem la Laia i jo. Es va obrir la porta i es va veure la silueta d'una persona forçuda i atlètica, que va dir amb un to greu:
- Què ha passat aquí?
- M'he acabat de dutxar -mentia la Laia.
- Però, ningú t'ha dit que et puguis dutxar, a aquestes hores -la veu del Milhomes sonà tan enravenxinada com mai no s'havia sentit.
- És que... -la Laia buscava ràpidament una excusa per lliurar-se d'aquella situació tan extrema.
- Vesteix-te i vés amb els altres a la visita que fan a la mesquita de Kutubiyya. Els professors estem fent una reunió.
- D'acord, de seguida hi vaig.
Quan es tancà la porta de l'habitació, vaig sortir del bany.
La Laia i jo vam córrer per poder atrapar als nostres companys. Finalment els vam veure, quasi tothom estava fent fotografies. En un costat es veia la Mònica amb un grupet. Ràpidament la Laia la va cridar i la Mònica li va dir:
- Deixa'm en pau nena, que estic enfeinada amb les meves amigues.
Després d'això el monitor va fer sonar el xiulet, manant que tothom entrés a la mesquita de Kutubiyya.
La Laia no es va donar per vençuda i va continuar insistint per parlar amb la Mònica. Finalment, la va agafar pel braç i l'estirà.
- Per què no em vols parlar? -li preguntà la Laia.
- Tinc problemes, saps? I no estic per bestieses.
- Per què no m'ho expliques? Potser puc ajudar-te.
- No, no m'agrada parlar d'aquestes coses. Ara deixa'm.
- Doncs, tu sí que pots ajudar-me.
- Jo? No sé com.
La Laia explicà a la Mònica tot el que m'havia passat. La Mònica no s'ho va pensar dues vegades, i va explicar a la Laia que des de feia uns dies li agradava jo, però que no s'atrevia a dir-ho a ningú.
Anaren als banys, llavors la Mònica anà a l'habitació de l'hotel on hi havia l'Edu fotocòpia i li digué que hi havia una gran festa als banys i que hi anirien l'Àlex i la seva colla. L'Edu va acceptar la invitació.
Un cop als banys, ens van posar la substància, però ens vam espantar en comprovar que no funcionava. L'Edu fotocòpia, en veure que només hi havia el Jordi i no hi era l'Àlex, va marxar.
Més tard, preocupats, van anar a la biblioteca, per informar-se per què no havia funcionat la substància i van trobar un llibre que ho explicava. Faltava dir unes paraules màgiques. Aquestes estaven en un llibre que hi havia a les mines de coure del país.
L'endemà ens vam llevar d'hora per anar a les mines. Quan vam arribar-hi, vam estar vint minuts cercant el llibre. Finalment, el vam trobar i vam poder sortir. A la tarda vam tornar a quedar amb l'Edu fotocòpia als banys. La Mònica va anar a buscar l'Edu fotocòpia i li va dir:
- Ho sento Edu, em vaig equivocar. La festa no va ser ahir, és avui.
- No passa res -va respondre l'Edu.
- Però hi aniràs?
- Sí, d'aquí a una estona hi aniré.
- Si no vols perdre't la meitat de la festa, vine ara. Jo t'esperaré a la porta
quan surtis.
L'Edu fotocòpia va fer cas a la Mònica i hi va anar de seguida. Un cop allà el Jordi el
va convidar:
-Té, Edu, tasta aquesta beguda tan bona.
La beguda era blava i portava un tros de llimona perquè fos atractiva. Però el que ell no sabia era que portava droga dissolta. L'Edu fotocòpia se la va beure. Quan ja estava mig drogat ens van aplicar la substància i va haver-hi una reacció molt estranya. Els dos cossos es van unir en un de sol. Ara només quedava saber si ja era visible. En sortir dels banys tothom es va omplir d'alegria en veure que ja era visible. Llavors, la Mònica es va dirigir cap a mi i em va dir:
- Vols sortir amb mi?
- A què ve això ara?
- No ho sé. M'ha agradat l'actitud que has tingut aquests darrers dies.
- No, no vull sortir amb tu. He canviat.
Aleshores, L'Edu va apartar la Mònica del seu camí i va dirigir-se cap a la Laia. Quan era just davant d'ella li va fer un petó de pel·lícula.
FI DEL FIL
Alumnes de 1r. d'ESO
Escola Sant Joan Bosco
Segueix altres cabdells |
