Quina canya, Edu!

Capítol 2: Males Puces

L’Edu, vull dir l’Edu-dolent, es va llevar amb les idees ben clares i a punt per fer malifetes. Va baixar les escales corrent i va topar amb la seva mare.

- Edu, on vas tan de pressa?

- A tu què t’importa -va contestar l’Edu amb un to amenaçador.

La mare no va dir res perquè es va quedar bocabadada.

Mentrestant, l’Edu-bo no sabia ben bé què passava, fins que va notar que els seus pares no el veien, ni tan sols es reflectia al mirall, i va decidir perseguir l’altre Edu per tal d’evitar, o almenys això intentaria, que en fes alguna de les seves.

Quan el nou Edu va arribar a l’institut, només entrar, pum!, va xocar amb l’Àlex, que li va deixar anar de benvinguda:

- Eh, cuc fastigós, mira per on vas!

I sense pensar-s’ho, l’Edu que li contestà:

- Vés-te’n a pastar fang!

L’Àlex es va quedar de pedra i va pensar que l’Edu potser encara acabaria fent mèrits per ser un dels seus col·legues.

A l’entrar a classe, la Laia el va veure i l’Edu li va dir:

- No ets massa petita per ser aquí? La guarderia ja deu haver començat!

En aquest moments el pobre Edu-bo va provar d’intervenir-hi, però era inútil, ningú no el veia ni el sentia:

- Què fas, que no veus que la faràs plorar, animal? -va dir indignat.

Va perdre totes les esperances, perquè es pensava que ni tan sols no el sentia la seva part dolenta.

Però no era així: en acabar les classes, el seu altre jo se’n va anar sol i, quan va estar segur que ningú no el podia sentir, li va dir:

- És inútil tot el que intentis, ningú no et sent ni et veu, i això cada vegada es fa més fort, i tu, per tant, més dèbil: seràs testimoni de com arruïno la teva miserable vida.

El nostre Edu, amb tota la ràbia, va cridar:

- Aconseguiré salvar-me, ja ho veuràs!

- No sé com! -li va contestar, sorneguera, la seva fotocòpia defectuosa-. Bé ara me’n vaig que he quedat amb tota la colla i amb el pocapena del Jordi.

- Et seguiré on vagis.

- Bé, ja te’n cansaràs.

Caminant tots dos cap al bar on solien anar (i on s’havien barallat de valent poques hores abans), es van trobar amb la Laia, que passejava el Pinxo, el seu gos.

- Què, ja t’ha passat el mal humor, Edu?

- Més o menys...

- Eh, Pinxo, per què bordes a l’Edu, que no era el teu amic... Avui és un dia ben estrany, tothom té males puces... I ara, on vas Pinxo?

La Laia va observar que el Pinxo se n’anava cap a un lloc on no hi havia ningú, però, com que el seu company Edu li estava parlant, no li va fer gaire cas.

Mentrestant, en Pinxo:

- Hola, Edu!

- Què..., que pots parlar amb mi, que em pots veure?!

- És clar, què et pensaves?

De sobte, la Laia va cridar en Pinxo.

- Bé, me’n vaig, ja ens veurem, que em crida la mestressa, i ja se sap que hem de ser fidels...

- Ei, espera, haig de parlar amb tu, m’has d’ajudar...

- Faré el que pugui, que em caus molt millor que aquell brètol d’allà...Bub, bub!

.............................................

En arribar a casa, el Pinxo es va posar a parlar amb el germanet de la Laia, que tenia només quinze mesos.

- Hola Carles, saps què m’ha passat?

- No, explica-m’ho.

- Doncs estava passejant amb la Laia i, de sobte, he vist dos Edus...

- Com que dos Edus? No t’entenc...

- Sí, ara n’hi ha un de dolent i el d’abans, el bo. I el millor de tot és que l’Edu que coneixíem em pot entendre i m’ha demanat que l’ajudés i jo he pensat que tu podries intentar dir-li-ho a la Laia... Jo t’ajudaré, és clar...

Quan la Laia va entrar al menjador, va veure el Carles, el seu germanet, que semblava que parlés amb el gos.

- Mira! Hi ha vegades que els nens petits i els gossos sembla ben bé que ens volen dir alguna cosa! Però això ja passa de rosca, no sé si m’estic tornant boja o realment el Carles intenta parlar amb el Pinxo. I aquest quisso té un dia ben estrany, avui: primer passa de l’Edu i ara vinga amb el Carles i, jo, com si no hi fos... Ara que l’Edu estava ben estrany tot avui...: a mi també m’hauria agradat enviar-lo a pastar fang com ha fet el Pinxo...

............................................

L’Edu-dolent es va passar aquella tarda amb l’Àlex i la seva colla, de qui havia acabat convertint-se en íntim, identitats d’esperit, suposo. Semblava que s’ho estava passant d’allò més bé fins que, de sobte, un gat negre els va passar pel costat. Va intentar ignorar-lo amb totes les seves forces, però no va poder aguantar gaire estona: els nervis se l’estaven menjant, la suor començava a regalimar-li per les galtes i aquell animal continuava allà llepant-se els bigotis just al seu costat.

Finalment, veient que els altres començaven a adonar-se del seu neguit i de la seva respiració irregular, va haver de marxar (per res del món podia consentir que pensessin que li feia por un mixo de res). Però la solució tampoc no va ser gaire bona: la primera excusa que se li va ocórrer va ser dir que havia d’anar a fer els deures i, quan sortia, va sentir al seu darrere els xiulets i els comentaris sarcàstics:

- Si corre, corre, que la mama no et renyi!

- Ah, i vigila, que de mates em sembla que hi ha un control d’aquí a un mes: comença a repassar-lo!

- Ah, ah, ah!

Estava negre, més negre que el gat. Això no podia continuar així. "N’estic fart; m’acabaré tornant boig. Els animals són com la meva ombra, cada vegada que en trobo un no em deixa tranquil, vinga atabalar-me: que si tu no ets l’Edu, que ho sabem tot, que si tens els dies comptats... Ja no puc més".

En arribar a casa, d’un humor de gossos (maleïda parauleta), va anar de dret cap a l’habitació. Quan la mare el va veure passar tan d’hora, pel que era habitual en ell darrerament, se li va eixamplar el cor:

- Que bé que vinguis tan aviat! Així ho podràs aprofitar per fer els deures!

- Per què no te’n vas a la fer punyetes, mareta?!

FI DEL CAPÍTOL 2

Notes, comentaris i observacions

Alumnes de 4t. d'ESO
IES Arraona