Quina canya, Edu!

Capítol 4: Hora d'anar i tornar

Van ésser moments de veritable tensió, el nerviosisme regnava entre nosaltres.

Un dels viatgers, del qual no sé el seu nom, es va llençar a l'esquena del segrestador i li tapà els ulls a la vegada que l'ostatge s'escapava. El segrestador va començar a cridar desesperadament i a disparar cap a qualsevol lloc mentre nosaltres i la resta de passatgers també cridàvem i ens amagàvem darrere els seients respectius. Llavors, un jove d'uns divuit anys li va treure la pistola no sé com i li va donar un cop de puny com els del "Rockie", fent que el segrestador perdés el coneixement i caigués sobre l'home que per darrere li tapava els ulls. El darrer s'aixecà bruscament de terra i en aquell precís moment, a bones hores, el personal de seguretat de l'avió arribava, l'emmanillava i el lligava improvisadament en una butaca.

Les conseqüències del tiroteig foren terribles... o potser no? Dels cinc o sis trets del segrestador, la meitat, és a dir tres, van anar a parar desgraciadament a persones, i una d'aquestes va ser l'Edu fotocòpia. Sincerament, em va saber més greu pels altres dos ferits, una senyora de mitjana edat i un home de trenta anys, si fa no fa, que pel meu maleït doble. Estava ferit a la cama i com les altres dues víctimes deixava anar uns crits esfereïdors i que van horroritzar tota la gent de l'avió. El personal de l'avió atenia els ferits, però uns minuts més tard també van haver de ser ateses unes quantes persones que s'havien desmaiat, i entre aquestes la Laia. Encara sort que la meva germana es va aconseguir tranquil·litzar i s'estirà en dues butaques. D'altra banda, jo estava un pèl trasbalsat però res més i en Boa feia cara de preocupació, així que li vaig preguntar:

- Que hi ha cap problema?

- No, no res... -respongué ell amb certa inseguretat

- N'estàs segur, Boa?

- Sí, sí; bé no, el cert és que... -es va empassar saliva i digué-: hauràs d'estar més dies dels que t'imagines en aquesta situació, ja que heu d'assistir davant el gran Nigromat en les mateixes condicions i l'Edu fotocòpia tardarà en recuperar-se... ho sento noi.

- No, no, és igual.

El cert és que no m'era igual. No sabia si ho podria resistir, les coses s'estaven complicant i no estava, ni molt menys, acostumat a aquella situació, però... si no hi havia cap més remei ho hauria de suportar. Dins de l'avió els crits ja havien acabat i s'havia aconseguit aturar les hemorràgies dels tres ferits, l'Edu fotocòpia inclòs. La Laia ja s'havia recuperat i la meva germana també; les idees se m'anaven aclarint quan la veu d'una de les hostesses va anunciar l'arribada:

- Senyors passatgers, els informem que el vol dos-cents quaranta-nou amb destinació a Londres finalitzarà en breus instants.

En pocs minuts es va acabar l'accidentat viatge i ja ens vèiem la Rosa, la Laia, en Boa i jo darrere el personal de l'aeroport, que portava l'Edu fotocòpia inconscient en una llitera de rodes. Van dir a la meva germana si era familiar de la víctima i ella respongué afirmativament, i afegí que nosaltres, bé ells (ja que a mi no em podien veure) eren acompanyants. Així que vam pujar en una ambulància i en uns eterns vint minuts arribàvem a l'hospital més proper a l'aeroport.

En un tres i no res, els infermers i les infermeres van envoltar la llitera del meu doble i se la van emportar ràpidament amb nosaltres al darrere; com a les pel·lícules. La gent dels passadissos s'apartava com podia i més d'un es va endur un ensurt d'aquells que et deixen paraplègic per uns instants. Amb les presses vam perdre l'Edu de vista fins que una dona, que de la forma que anava vestida semblava més de la neteja que una hospitalària, ens digué alguna cosa semblant a això:

- Plis gou to de guaiting rum, mor leit gui inform yu for de situashon. Theng iu.

No vaig entendre res del que va dir, l'anglès no és el meu hobbie ni tampoc se'm dóna massa bé a l'escola. En Boa no va obrir la boca i a la Laia li va tan bé com a mi, així que vam esperar la traducció de la Rosa, que en dècimes de segon, després de l'explicació d'aquella anglesa, va dir:

- La tia aquesta (així de vulgar és la meva germana) diu que anem a la sala d'espera i que més tard ens informaran.

Quin pal! Ara hauríem d'esperar a rebre informació i de ben segur que hi estaríem unes tres o quatre hores, més o menys. Vàrem fer cas a la infermera estrafolària i tots quatre vam anar a la sala d'espera, on el primer que va fer la meva germana, per fer-se la llesta suposo, va ser traduir un altre cop paraula per paraula la frase que ens havia dit aquella dona. Eren dos quarts i cinc de nou quan arribàrem allí, i a les nou jo ja estava cansat de romandre-hi; així que vaig dir al Boa que els digués a la meva germana i a la Laia que ell i jo aniríem a algun bar dels voltants, i així ho vam fer.

El bar al qual vam anar a parar s'anomenava: OPEN-BAR, quin nom més lleig! Bé, quan ens asseguérem i em disposava a reincidir en la conversa que vam deixar al bar de Sabadell, el Can Tries (per cert, aquest nom és més maco que el tal OPEN-BAR) sobre com hauria d'actuar davant el gran i il·lustre Nigromat, vaig sentir una veu estranya i em vaig girar. Era un home formalment vestit, semblava el cambrer; va tornar a repetir la mateixa pregunta, però aquest cop sí que va tenir resposta:

- Un cafè si us plau -va dir en Boa.

- Guat? -digué el cambrer.

- U-N C-A-F-È -va repetir en Boa molt lentament.

En aquell mateix instant arribava la Laia acompanyada de la meva germana, que exuberant i amb un accent anglès professional va exclamar sense miraments:

- Guan cofi plis.

- Gràcies, Rosa -va agrair en Boa-, és que no sóc gaire bo en idiomes.

- Però, Boa, com has sabut què volies? -li vaig preguntar intrigat.

- No ho sabia, m'ho imaginava -va fer rient.

La Laia va explicar-nos, millor dit, va explicar a en Boa, que els havien dit que l'Edu fotocòpia ja tenia extreta la bala i que tenia sort que la ferida no era gaire profunda, però que trigaria tres dies a recuperar-se. Això en primer lloc, perquè en segon lloc la meva germana va comentar que la companyia d'avions ens havia pagat l'estada en un hotel de cinc estrelles durant tres dies, a cent cinquanta metres de l'hospital; així que vam enfilar cap l'hotel.

En arribar a l'hotel el primer que vaig fer va ser un bon bany en el nostre "jacuzzi" particular mentre la Rosa, la Laia i el nostre magnífic missatger veien un programa amb el nostre televisor de quaranta-dues polzades, amb estèreo, "dobly surrond", DVD i no sé quantes coses més. Mentre em banyava vaig pensar les coses bones i dolentes d'aquells tres dies. De dolentes, que no sabia si podria suportar tres dies en la mateixa situació i de bones... que podria romandre tot el temps que volgués en un hotel de màxima categoria i que potser valia la pena esperar.

Quan vaig sortir de la banyera, després d'estar durant trenta-cinc minuts estirat a la glòria, me'n vaig anar a dormir. Em semblava que em convenia i, a més, tenia molta son i demà, demà... tot el dia per endavant!

L'endemà al matí, bé al matí no..., em vaig despertar a dos quarts de dues. Aquell dia, o més ben dit aquella tarda em va passar volant, malgrat que vaig estar tot el dia al sofà davant el televisor: que si els videoclips de la MTV, que si els documentals de KLM, que si els reportatges de no sé on, etcètera. Va ser una tarda d'aquelles que no tens coses a fer ni ganes de fer coses.

En canvi la meva germana, la Laia i en Boa sí que van aprofitar la tarda. Van fer turisme tota l'estona i, quan van arribar, jo ja era al sofà roncant, segons el que en Boa em va explicar al matí del segon dia. Però això no va ser l'únic que em va explicar; nooo! Aquell dia sí que el vaig aprofitar, ja que finalment vaig poder reincidir en la conversa que deixàrem a Sabadell. No m'agradaria fer-me pesat sobre el que em va explicar, així que us resumiré el que em va dir: primer, que havia de ser totalment sincer a les seves preguntes; segon, que havia de mostrar-me humil i tercer, que havia d'acceptar totes les seves propostes. Sobre el que passaria davant en Nigromat, em va dir que ja m'ho trobaria.

D'altra banda, la Rosa i la Laia van anar a comprar tot el dia i van arribar a l'hotel amb cinc o sis bosses cadascuna. Si no recordo malament van comprar roba, perfums, records, crema per a la cara i per a les mans i no sé quantes coses més d'estètica. Sort que la meva germana es va recordar de mi i em va comprar una samarreta que deia "I LOVE LONDON", que segons ella vol dir que a mi m'agrada Londres o que estimo Londres o... és igual, alguna cosa per l'estil (he de reconèixer que a vegades crec que la Rosa és una bona germana, a pesar que aquí no la valori gaire).

Per fi va arribar el gran dia. A les cinc de la tarda aniríem a buscar el meu insuportable doble, però abans, al matí, vaig visitar amb en Boa el Central Park i també el Big Ben, i per últim vaig presenciar el canvi de guàrdia. En general, un matí atrafegat però divertit i emocionant. En tornar cap a l'hotel per trobar-nos amb la meva "estimada" germana (m'ha comprat una samarreta, eh!) i la Laia, les vam veure amb un parell de bosses ambdues, havien tornat a anar a comprar! Déu meu..., ens quedem dos dies més i es compren unes quantes botigues.

En arribar a l'hospital vam anar a recepció i la meva germana va preguntar per la meva maleïda fotocòpia. Va dir això:

- Guer is de rum namber sixty nine, plis? -va dir mentre es mirava un paper on tenia el número d'habitació.

-Is in de secon flur on the right -va dir la recepcionista.

- Theng iu -va dir la Rosa (em sembla que vol dir gràcies).

En Boa es va quedar a baix ja que l'Edu fotocòpia no el coneixia ni li feia falta. Així que anàrem cap a l'anomenada habitació i vam trobar-lo a la porta amb unes crosses, acompanyat d'unes infermeres que ens van portar fins a la sortida. La Rosa a dir a la Laia que anés tirant cap a l'hotel, que havia d'anar al servei; però la meva germana no va anar al servei, va anar directament a en Boa i li va dir:

- I ara, on dormiràs tu aquesta nit?

Tenia raó, quina germana més llesta que tinc (s'assembla a mi...) què faria ara en Boa.

- No pateixis, no hi ha cap problema. Vosaltres no us preocupeu i demà ja us vindré a buscar.

- N'estàs segur, Boa?

- Sííí... Au, vés -la meva germana se'n va anar i em va dir-: tu també, vés cap a l'hotel.

- Adéu! -me'n vaig anar.

- A reveure! -es va acomiadar ell finalment.

Aquella nit va passar molt ràpidament i l'endemà la Laia i l'Edu, amb crosses, van anar a fer un passeig turístic. Un parell d'hores més i marxaríem cap a la festa, on per fi tornaria a ser jo... però..., però si no resultés? Si per qualsevol cosa no hi anàvem tot acabaria així, l'Edu dolent vivint en pla passota amb la Laia a la butxaca, la Rosa amb les seves festes i, jo?

L'hora de marxar s'apropava lentament i encara no teníem senyal ni de la Laia, ni de l'altre jo. On podrien ser aquell parell?

Continuava atentament la secundària del rellotge, tic-tac tic-tac tic-tac. Llavors, quan faltaven només un parell de tic-tacs més perquè la "Magic festa" o "Magic Party", com es digués, comencés aparegueren els dos ben agafadets. La Laia anà a canviar-se de pressa. L'Edu dolent s'assegué en el sofà donant per entès a la meva germana que ell aniria així. Passava ja mitja hora quan sortí la Laia. Portava un vestit negre molt enganxat al cos, amb un atrevit tall fins justament al començament del cul, amb l'espatlla descoberta i un ampli escot. A l'Edu dolent va posar cara de babau, la mateixa que segurament duia jo.

Aquesta, en sortir i veure la cara que posava, somrigué i agafant-se de la mà sortí per la porta. En Boa, que ens esperava fora, en veuren's va començar a caminar, fent-nos de guia dissimuladament. La Rosa feia de guia a la parella, mirant de reüll en Boa; i aquesta, intercanviant mirades,caminava davant meu.

Vam arribar, en girar l'última cantonada d'aquell ampli carrer, a un gran edifici tot de vidre. En Boa entrà i seguidament tots ho vam fer. ra l'indret més estrany en el qual mai havia estat. Prometia ser un d'aquells moderns edificis tot de finestres, amb luxosos quadres, amb una àmplia recepció on es trobaria les atrafegades recepcionistes atenent un llarga cua, amb diverses plantes... Era un inmens jardí ple de plantes ben estranyes, amb una gran font al mig plena de peixos molt i molt deferents, i per allà caminant un parell de "persones" amb una fila.... A tots se'ns van posar uns ulls com a taronges, a tots excepte a l'altre jo, que amb un dels seus millors tons de grolleria va exclamar:

-Hòstia! tant rotllo per venir i resulta que en comptes d'una festa com Déu mana ens trobem en un jardí botànic; a mi ja m'heu vist prou, adéu!

Bocabadats, inmòbils ens vam quedar els quatre mirant com aquell babau feia mitja volta, sort que la Laia l'agafà i li clavà un dels seus ja famosos petons. L'Edu dolent, amb cara d'encantat, decidí quedar-se una mica més.

En Boa, mentalment, em va dir que en Nigromat ho sabia tot respecte a la meva situació i que m'ajudaria, però que hauria de suportar l'Edu dolent amb mi al servei, per poder començar el canvi d'imatge. Com ho faria jo per dur aquell passota de poca pega amb mi?

En Boa tenia un magnífic pla. La Laia demanaria a l'Edu que l'acompanyés al servei, jo aniria rere ells i ella li demanaria que l'esperés un moment, que ara tornava, llavors en Nigromat apareixeria i tot seria com havia de ser.

En Boa explicà el pla a la Laia, que acte seguit es posà en l'escena. L'Edu s'hi apropà, l'agafà per la cintura i quan ell li anava a fer un petó, ella ràpidament girà la cara i li digué:

- Escolta, ara..., aquí enmig no, apa anem al servei.

Evidentment no s'hi va negà, sinó que ràpidament buscà el servei. Jo li anava al darrere, com havíem quedat. Ella li demanà que l'esperés un moment.

Quan rere ella la porta s'anava a tancar va aparèixer un home. Era alt com un pi, prim com un fideu i lluïa els blancs cabells igual que l'espessa barba fins a l'altura del melic. Era l'esperat Nigromat. Va alçar les mans i va exclamar uns estranys mots dels quals només vaig entendre quelcom semblant a "canvi". Un calfred em recorregué tot el cos, un mareig inmens. Vaig veure com aquell home desapareixia entre un fum, com la Laia entrava de nou a l'habitació i anava directament cap a mi, per sorpresa de l'Edu dolent, que desapareixia borrosament.

Després d'una breu estona, jo vaig caure rodó a terra. No gaire més tard, vaig obrir els ulls lentament i vaig veure la cara de Laia, els seus cabells m'acariciaven el braç, la Rosa estava agafant-me l'altre braç i jo estirat al terra. Em vaig incorporar a poc a poc. Així es va acabar la meva invisibilitat, així el món em va poder veure un altre cop, ara era jo, el veritable jo, el que tothom veia.

Dues hores més tard, a l'aeroport, la Rosa es va acomiadar de la Laia i de mi. Li vaig donar les gràcies i ella, una i altra vegada, em va fer prometre que no diria res als pares de les festes que feia i, segons ella, no faria més. Sí, sí, això no s'ho creia ni ella.

Quan vam arribar a Sabadell vaig acompanyar-la a casa seva i vaig marxar cap a casa, on segurament em caurien unes quantes preguntes, que em negaria a contestar.

L'endemà cap a la una del migdia em va trucar la Laia. Volia anar a fer un tomb pel centre, vaig acceptar la idea de molt bona gana. Més tard, em trobava amb ella menjant un gelat pels carrers de la Rambla. Li vaig donar les gràcies per tot el que havia fet. Sincerament, li digué el talent que tenia com a actriu, que ho havia fet molt bé; si no fos per ella, no seria jo amb qui estés parlant aquesta tarda.

Encara no sé com va passar, però mentre parlàvem les mans se'ns van creuar, ens vam agafar i parant en sec, ens vam fer el primer petó.

A casa, ja més tranquil, vaig anar pensant en tot el que m'havia succeït fins ara i vaig decidir que el millor que podia fer era ser més amable amb la gent i no posar-me en més problemes i, suposadament, no pensar en voler ser una persona diferent a la que sóc.

FI DEL FIL

Alumnes de 2n. d'ESO
Escola Sant Joan Bosco