Entrevista Miquel Missé
ENTREVISTA
Miquel Missé: "No existeix la possibilitat de néixer amb un cos equivocat"
Miquel Missé ha vingut a Sabadell fa poques setmanes per oferir una xerrada al casal Pere Quart amb el títol “La diversitat sexual i de gènere. Àmbits d’intervenció”, aprofitem l’ocasió per entrevistar una de les veus més acreditades i interessants per parlar de cultura trans.
Comencem per un petit desafiament. Digna’ns cinc conceptes claus que tota persona hauria de tenir clars quan parlem de cultura trans...
Doncs diria el concepte d’identitat, sexe, expressió de gènere i desig sexual. Són tots ells conceptes molt útils per entendre la realitat i per a moltes persones encara avui els costa de diferenciar-lo, i més enllà de si tenen relació o no, és important poder-los distingir:
- El sexe té a veure amb el cos amb el qual has nascut, les teves diferències biològiques.
- La identitat té a veure amb si t’identifiques com a home o com a dona.
- L’expressió de gènere té a veure si tu ets una persona més aviat masculina o femenina.
- I el desig sexual és per qui et sents atreta.
Així una persona pot tenir una diversitat en cadascun d’aquests quatre eixos i es poden donar alhora.
La meva veritable naturalesa és pesar 60 kg i tenir 18 anys, jo també tinc un cos que no em correspon a la meva identitat i em sento atrapada. No tinc dret al mateix discurs trans encara que sigui víctima del cànon estètic del patriarcat? Al cap i a la fi la identitat és un dret inalienable.
Sí, efectivament, que la narrativa del cos equivocat sigui una narrativa exclusiva del col·lectiu trans ens revela que hi ha un problema: no pot ser que només un tipus de persona pugui tenir un cos amb el qual no s’identifica. Què passa amb la resta de gent que no està a gust amb el seu cos? Dins d’aquesta lògica entra el model de la malaltia, un model que per molt que diguem que està superat, no ho està. És el de néixer en un cos equivocat, amb el cos que un no s’identifica. I es divideixen les persones entre les que tenen una malaltia de naixement amb oposició a formes corporals sobre les quals es responsabilitza a l’individu de tenir-les: l’obesitat, doncs menja menys. Portes vel? Doncs treu-te’l. En canvi la transsexualitat és una cosa irreparable perquè és de naixement, és molt problemàtic pensar que la transsexualitat és una qüestió biològica.
I en canvi hi ha una gordofòbia impressionant...
I tant, i no tenim l’eina de dir que aquesta persona ha nascut així i per tant el sistema sanitari públic se n’ha de fer càrrec perquè es puguin, pobres, fer operacions d’estómac i liposuccions.
Hannah Arendt diu que si t’ataquen com a jueva t’has de defensar com a jueva, si superem el binarisme, aleshores com ens defensem com a dones del masclisme?
Superar el binarisme és una condició necessària per a superar el masclisme, per a mi no són dues batalles diferents sinó que és la mateixa maquinària, el mateix gran engranatge que juga en diverses vessants. Perquè hi pugui haver masclisme hi ha d’haver una construcció essencialista en què els éssers humans es divideixin entre una gent home i una gent dona, sense això no és possible aquesta lògica de superioritat binària. Evidentment tu pots acabar amb el masclisme però no amb el binarisme, però no sé si pots acabar amb el binarisme i no acabar amb el masclisme. Són dos passes que s’han de fer al mateix temps; alhora que qüestionem la dominació masculina, hem de qüestionar si existeixen dues essències. I això no vol dir que acabéssim amb certes formes de desigualtat, tenim la categoria sexe i en altres moments de la història n’hem tingut d’altres, per tant hem d’anar en compte amb aquesta necessitat de generar jerarquies amb les formes de diversitat humana.
I com veus la possibilitat d’un tercer sexe com en el cas de les muxes de Mèxic o els dos esperits de les antigues cultures americanes?
Les cultures que tenen un tercer sexe no vol dir necessàriament que siguin més progressistes i que aquest tercer sexe no estigui ple d’assignacions socials, per exemple se’ls pot atribuir capacitats com ara la de parlar amb els esperits o persones que tenen un gran sentit de l’estètica i que assessoren el dia del casament...això segueix sent el mateix fet d’assignar una sèrie de característiques a la gent que és d’una determinada manera. Per mi és més interessant la fluïdesa, és a dir, que la gent neixi amb un cos determinat i això no la limiti a explorar la seva expressió de gènere...això és molt més interessant que “homes, dones i tercera casella”, perquè no sortim de la lògica de les caselles i jo el que vull és que la gent pugui moure’s i fluctuar, no ho dic en un sentit postmodern que la gent pugui ser avui home i demà dona, que em sembla bé; sinó que tu pel fet de ser un home tinguis un gran ventall de possibilitats de ser un home i que si no et vols identificar ni amb home ni amb dona també puguis ser-ho, però que la llibertat no sigui només per una gent i ara per ara hi estem lluny.
Conec persones que se’n van a Tailàndia per fer la reassignació de sexe, quina és la raó?
A Tailàndia fan de les millors cirurgies de vaginoplàstia del món, s’han especialitzat i hi ha un flux migratori constant, s’han convertit en un dels principals proveïdors d’aquesta cirurgia i dones trans de tot el món hi van. Allà a part de la tècnica, que conserven al màxim els teus propis teixits també hi ha tot el tema del postoperatori, hi estàs tot un mes i els mateixos metges que t’han operat et van visitant. En canvi aquí hi ha un postoperatori molt més breu. Però la qüestió de la cirurgia no és el meu principal camp de batalla.
Com veus les operacions de canvi de sexe amb joves i infants?
Si es poden fer una vaginoplàstia amb 14 anys diran que sí, i si els pots dir que se la poden fer amb 12, se la faran. I si els dius que la poden fer sense llista d’espera: se la faran abans. Si nosaltres construïm un model social en el qual la gent que té un malestar en el cos procurem que siguin operats tant aviat com sigui possible, jo com a paradigma no el comparteixo. Però també és cert que vivim en la societat en la qual vivim, i la modificació corporal és necessària per molta gent. Però si he de triar a què destino la meva energia, trio transformar l’imaginari corporal de la gent trans; del desig de la gent trans sense la modificació corporal..
Quins efectes tindria augmentar l’autoestima corporal en la gent trans?
Si han de passar quatre anys de llista d’espera els passarien millor i fins i tot el dia que els hi arribés el dia igual consideren que no els cal operar-se. Aquest és el meu objectiu, hi ha molta altra gent que destina la seva energia a disminuir la llista d’espera, també és legítim.
La teoria del cos equivocat és teva?
No sé si és ben bé una teoria i no crec que la idea sigui meva. Simplement és exposar que la metàfora del cos equivocat amb la qual hem treballat per explicar la transsexualitat és un engany, no existeix la possibilitat de néixer amb un cos equivocat. No crec que hi hagués un cos on jo havia de néixer i m’ha tocat un que no era.
Tu tens un bon passing, però sents que pateixes una segona mirada discriminadora, és a dir, al demanar un cafè a un bar no hi ha problema però al moment que saben que ets trans ja hi ha aquesta discriminació?
Sí, el fet de ser una persona visiblement trans en la nostra societat genera molta hostilitat i en general les persones que són més visibles són les dones trans, per diverses raons però una de les més importants és perquè els tractaments mèdics de feminització no són tan potents com els de masculinització per una qüestió biològica: un cos que ja s’ha desenvolupat com un home és molt difícil feminitzar-lo. Però també és veritat que en el meu cas tot i tenir un bon passing, que és la capacitat de passar desapercebut, sempre hi ha alguna cosa que portes a la motxilla i és que ets una persona trans i en algun moment això es desvela. Si tu ets trans i se’t nota tothom es relaciona amb tu ja sabent això, però quan ets una persona que tens un molt bon passing i la gent no ho sap, com és el meu cas, hi ha un segon nivell que és quan de cop un dia la gent descobreix que ets trans... això pot voler dir que gent que se t’ha apropat molt, això li generi un malestar. No sé si podem establir jerarquies de discriminació perquè són diferents, el que ens dona un indicador de la societat en què vivim és que per molt que la gent avui en dia pugui fer transicions i això més o menys tingui acceptació social, és que ser una persona visiblement trans en l’espai públic continua generant molta violència, i per això molta gent trans vol passar desapercebuda. M’agradaria imaginar-me un món on ser visiblement trans no fos un problema, la gent faria aleshores tants tractaments de modificació corporal? Si estigués positivitzat aquest cos? Aquí és on resideix la meva pregunta. Als interessos de qui o de què correspon la modificació corporal? Si al final també ha estat incorporada en la narrativa i en la subjectivitat de la gent trans. La gent trans el primer que diu és jo em vull operar perquè amb aquest cos no vull viure, però com s’ha construït aquest relat i quin espai ha tingut aquesta gent per poder pensar el seu cos d’una altra manera?
Això és el mateix que diu Paul. B. Preciado, no? Que en el moment que fas la transició la societat ja està còmode perquè et pot posar a l’altra casella.
Sí, de vegades desitjada també. També em sembla molt legítim que la gent vulgui ser "normal" i passar desapercebuda. En un món com el nostre que la diversitat és castigada, i no celebrada, jo entenc que la gent vulgui normalitzar-se. No podem culpabilitzar la gent trans d’intentar passar el màxim desapercebuda possible.
Vas patir per exemple més discriminació quan eres jove a l’escola que ara?
Ara tinc més eines per interpretar la meva experiència vital que les que tenia abans. He conegut molta gent trans al llarg de la meva vida, això també m’ha fet trencar l’imaginari que tenia de la transsexualitat més clàssica. Jo quan vaig fer la transició tenia 14 anys i les idees que tenia sobre la transsexualitat eren molt limitades, esbiaixades i estereotipades i estaven acompanyades pels relats dels metges. Jo vaig haver d’anar molts anys al psiquiatre per aconseguir una diagnosi i per molt que tu pensis que no tens cap problema, el fet d’haver d’anar cada setmana a un psiquiatre, t’envia un missatge molt contundent.
Tu has fet molta batalla a favor de la despatologització de transsexualitat...
Sí, és una de les vessants on més m’he dedicat com a activista. No haver de dir que estàs malalt no només perquè t’assignin un canvi de sexe, sinó també per deixar-te canviar el nom al DNI, per prendre hormones... al final s’ha convertit en el paper necessari per tot.
Per anar acabant, hi ha alguna cosa que creus que és important que et pregunti perquè tinguis la possibilitat de contestar?
No, crec que hem passat pels temes més importants.
Per exemple, poca gent sap que moltes dones trans són lesbianes...
Sí, això és un tema que genera molta sorpresa i té a veure amb els quatre eixos que deia al principi, la gent es pensa que pots ser heterosexual, homosexual o transsexual i estan ajuntant coses, és com preguntar si t’agrada el vermell, el blau o el núm. 14. Una cosa són els números i l’altra els colors. Una persona pot ser transsexual i homosexual alhora, i com hem utilitzat l’acrònim LGTBI tantes vegades que la gent ha acabat pensant que eren opcions iguals, de la mateixa dimensió, quan de totes aquestes lletres se’n pot ser almenys tres alhora. Obeeixen a lògiques diferents que històricament en un moment donat hem pensat que era estratègic ajuntar-les en un acrònim per reivindicar una sèrie de coses, però això no vol dir que estiguem parlant de formes de diversitat homogènies, i responen a diverses realitats.
Creus que estem retrocedint com diuen els mitjans en la defensa dels drets LGTBI?
No he cregut mai en l’escala que ens posaven en el número 5, però en tot cas, això també té efectes perversos que fa que en molts aspectes estem evolucionant molt però també el nostre sistema té una gran capacitat d’assimilar les nostres formes de lluita per normalitzar-les. Mai és com abans, mai podem dir que hem retrocedit... mai hem tingut tantes possibilitats per modificar el cos i a la vegada mai el fet trans ha estat tan normalitzat com ara. Pots entrar a la casa de l’amo, però amb les lògiques de l’amo. La gent transita molt més que abans, i cada cop més joves. Però si pensem en la transsexualitat fa 30 anys veiem formes d’existències molt més trencadores, més resistents a una lògica binària, també amb molta marginació...
Sí, recordo un dels primers referents cinematogràfics, Vestida de azul, que estava vinculada totalment a la prostitució... per cert què opines que èxits com la Chica Danesa siguin interpretats per homes i no per dones trans?
Està molt bé que la gent trans tingui oportunitats per dedicar-se a la interpretació com a totes les professions que desitgi, no sé si l’única gent legitimitzada per fer de persona trans sigui una persona trans. No ho sé. Primer perquè la població trans és petita, i dins de la població trans, gent que es dediqui a la interpretació encara n’hi ha menys. Hem d’agafar una persona trans perquè és trans per fer un personatge trans? Jo crec que la interpretació d’Eddie Redmayne és excepcional. No és trans però ho fa molt bé. No sé si hem d’essencialitzar. Una altra cosa és que per sistema els estiguem descartant dels càstings, han de poder competir en igualtat, i que millor si és trans però no diria que per sistema que una interpretació que no sigui feta per una persona trans sigui negativa.