Estimat Cyrano,

No et creuràs on sóc ni amb qui! Doncs sóc a Anglaterra i amb la Xell. Hem vingut a passar uns dies a casa dels avis de la Xell. Et deus preguntar per què, oi?

Tenim unes ganes boges de veure’t, ja fa dos anys que no sabem res de tu, ni què fas, ni on ets...

Et trobem molt a faltar! Sobretot jo, Cyrano. Estem en un bar, prenent un got de llet com el que ens preníem sempre junts. Mentre t’escric, la Xell llegeix una revista de la premsa del cor, ja saps com és, ella!

Quan marxem d’aquí, anirem al centre comercial, ja que ens volem comprar algun jersei guai.

T’haig de deixar, la Xell insisteix a marxar.

Esther

P. D.: Quedem demà, al Museu Britànic, a les 16.00, no hi faltis!

Quan les noies es disposaren a marxar, l’Esther anà a la barra del pub Mersey, on inicià una conversa amb el cambrer:

–Perdona’m. Coneixes en Marc i en Biel? Volem connectar amb en Cyrano perquè estem interessades en l’anunci aparegut a Internet, relacionat amb la venda d’una Stratocaster.

– Oi tant, vénen molt sovint per aquí!

–Perfecte! Quan apareguin, els podries donar aquesta carta i dir-los que és de part de l’Esther?

–D’acord, ja els ho diré. Alguna coseta més, senyoreta?

–No gràcies, fins un altre dia.

–Adéu!

Però no estaven soles. Dos estranys individus havien arribat al pub atrets pel mateix anunci i en aquells moments escoltaven la conversa que l’Esther mantenia amb el cambrer del pub.

Quan l’Esther i la anaren al centre comercial, els dos individus les seguiren pensant que aquelles dues noietes els conduirien a en Biel i en Marc.

En plena carrera, en Marc reflexionà i es preguntà què feien. Per què fugien de les seves millors amigues? Aleshores, subjectà amb força el braç d’en Biel i li digué:

–Biel, atura’t.

–Què Passa, Marc?

–Que què passa? Eren l’Esther i la Xell, no t’adones del que estem fent?

–Sí, i què?

–No t’has plantejat què deuen estar fent per aquí a Londres, lluny de Sabadell?

–No ho sé, ni m’interessa.

–Per què no tornem?

–Què estàs boig? No vull embolicar-les amb els meus problemes, les posaria en perill.

–Biel, no t’estic dient que els expliquis la teva vida, només que les saludem ja que han fet el viatge per veure’t. I si surt el tema ja m’ocuparé jo d'arreglar-ho tot.

–Però, que no ho entens? Si l’Esther s’assabentés del que vaig fer, no em miraria mai més la cara. Ho has d’entendre, Marc! Vés-hi tu si vols, jo me’n torno a la residència

–D’acord, fes el que vulguis.

Molest amb l’actitud d’en Biel, en Marc va anar cap al pub disposat a parlar amb l’Esther i la Xell. Però quan hi va arribar elles ja havien marxat. El cambrer, en veure’l, li entregà la carta per al seu germà.

Quan en Marc va arribar a la residència, va donar ràpidament la carta al Biel. En Biel la va obrir i la va llegir en silenci amb la cara preocupada.

–Què diu la carta? –li va preguntar en Marc mirant els ulls del seu germà.

–Doncs, diu que vol que demà ens veiem al Museu Britànic a les 4 de la tarda, però jo crec que seria millor no anar-hi.

–Però Biel, què dius? Has d'anar-hi‚ és la teva obligació. L'Esther està enamorada de tu i tu d'ella, necessita una explicació.

–Ja ho sé, però intueixo que passarà alguna cosa estranya si la torno a veure.

–Què passa, tens por o què?

–No, però...

–Doncs així vés-hi i no t'ho pensis més!

–D'acord, però m'hi hauràs d'acompanyar.

Faltaven cinc minuts per a les 4 de la tarda quan van arribar al Museu Britànic per trobar-se amb l'Esther i la Xell, però en Biel es va adonar que a l'entrada hi havia dos individus molt estranys.

–Marc, són ells. Anem-nos-en, ràpid! –va dir tot esverat, en Biel.

–Però, de qui em parles?

–Tu corre, després t'ho explicaré tot.

En Biel i en Marc van fugir corrents fins a la residència i, després de beure's un got d'aigua, en Biel va explicar tota la història al seu germà, la qual solament sabia a mitges.

–Mira, Marc, jo vaig fugir de Sabadell perquè aquests individus em van pressionar perquè els proporcionés la clau de la botiga d'instruments on treballava en Sebas, per tal de dur-hi a terme un robatori. Quan eren a dins de la botiga, es va disparar l'alarma. Des del primer moment ells han estan convençuts que jo els vaig delatar i, consegüentment, em fan responsable que la policia els enxampés en plena acció. Arran d’això van ser empresonats i condemnats. Per això, ara, un cop alliberats, em persegueixen, per passar comptes amb mi.

Després que en Biel ho hagués confessat tot a en Marc, aquest no tenia paraules per dir-li res, així que va obrir la porta i se'n va anar.

Durant una bona estona, l’Esther i la Xell encara van estar esperant amb impaciència l’arribada dels nois, sobretot l'Esther, però en veure que no venien van tornar cap al pub molt decebudes, amb l’esperança de rebre notícies d'ells molt aviat. La Xell una mica empipada remugava:

–Ja està bé, nosaltres com beneites no fem res més que pensar en ells i segur que ells no s'han recordat de venir.

–No diguis bestieses, perquè si no han vingut deu ser per alguna raó.

–Ah, si? I què creus que els ha pogut passar?

–Noia, potser... estan malalts, o bé han tingut un examen imprevist...

–Ja! O potser és que no ens volen veure.

Mentre anaven discutint van arribar al bar. Allí, només veure-les, el cambrer els donà una nota dient:

–Ei, noies, teniu! Però el proper cop us cobraré un servei de carter.

Impacients i emocionades van llegir el missatge:

Hola noies, perdoneu però no hem pogut acudir a la vostra cita. Quedem per demà als jardins del costat del bar, a les 6.30 de la tarda. Adéu.

Biel i Marc.

–Veus com no han pogut venir però realment ens volen veure? Sí que ens volen veure –va dir l'Esther tota emocionada.

–Tens raó. Però a mi tot això em sembla un xic estrany –va replicar la Xell.

–Deu ser que no tens ganes de tornar-los a veure, oi?

–I tant que sí.

Eren les 5 de la tarda, el temps passava lentament i semblava que mai arribaria l'hora. Van anar cap als jardins observant a tothom. Però no hi havia ni rastre dels nois. Començava a fer-se fosc i la gent marxava.

Quan ja pensaven que les tornarien a deixar plantades, de sobte, dos homes les van agafar per l'esquena i sense tenir temps de reaccionar les van introduir dintre d'una camioneta. Els segrestadors els van tapar la boca per evitar que cridessin.