En aquell vell cafè londinenc, en Biel es va despertar sobtadament. Mentre obria els ulls lentament, primer l’un i després l’altre, es va adonar que tot allò dels extraterrestres havia estat un somni que l’havia trasbalsat. En Biel no sabia gaire bé on era, aquella clapada l’havia deixat desorientat. Va anar a la barra a pagar i es va proposar d’anar cap a casa. Just en el moment en què es disposava a sortir, es va posar a ploure.

Sense cap més alternativa, va haver de tornar al bar a refugiar-se. Allí es va prendre una coca-cola mentre mirava el partit de futbol que retransmetia en directe el Canal 33. Quan va finalitzar el partit, en Biel estava inquiet i es va posar a llegir el diari de la setmana anterior sense gaire concentració.

En acabar, el temps s’havia calmat i va pensar de tornar a casa per tal de connectar-se a Internet; havia de rebre algun senyal de l’Allan.

Tot caminant amb certa parsimònia, va decidir que no podia continuar d’aquesta manera. Es proposà que d’ara en endavant iniciaria els seus propis projectes, volia omplir la seva vida i, per què no?, formaria el seu propi grup de música, escriuria les seves pròpies cançons...

Això el va fer pensar en el motiu que el portà a Londres. Ara feia dos anys que va arribar ple d’idees revolucionàries. Aquí trobà l’Allan, un jove que havia conegut a Barcelona i que havia estat el seu company d’apartament; fins que feia uns mesos, no sap per quin motiu, desaparegué. L’Allan era membre de l’IRA (República Irlandesa Armada) i juntament amb en Biel es proposaven lluitar contra el domini anglès sobre la Irlanda del Nord. Però aquest ideal no l’havia portat enlloc, ja que d’entrada no el van deixar entrar en l’organització ni tampoc li va ser possible participar en cap mena de lluita.

En Biel continuava caminant, es volia treure del cap qualsevol pensament que el portés a recordar l’Allan i l’IRA. I, més content que un "gínjol", es va posar la carta de l’Esther a la butxaca i va continuar caminat cap a l’apartament tot xino-xano.

En arribar, es plantà davant la porta i en el moment d’obrir-la pensà què faria si hagués tornat l’Allan, però tot seguit l’obrí amb decisió.

Va contemplar l’entrada, la seguia un llarg passadís i, al fons, una fila de prestatges plens de llibres, molts llibres. A un costat, hi havia el menjador amb una gran taula i més endavant dos sofàs encarats a un televisor. A l’altre costat, un petit despatx on s’encabia un ordinador col·locat sobre una taula plena de calaixos i més prestatges plens de llibres i revistes.

En Biel es tragué la jaqueta i es posà davant de l’ordinador. L’engegà i es connectà ràpidament a l’adreça www.izabar. Efectivament li havia arribat un missatge. Es posà nerviós i l'excitació l’alterà. Sense ni llegir-lo es disposà a imprimir-lo, però la impressora no tenia paper. Neguitós, es va passar una bona estona obrint i tancant calaixos ràpidament i amb força ràbia. No trobava paper enlloc i registrà tots els llocs on, ni remotament, podia trobar un full de paper.

Finalment s’introduí a l’habitació de l’Allan i, en obrir un calaix, es quedà astorat. Els seus ulls no podien, no volien, veure el que veien. Pensava que somniava, no podia ser real, el cor se li accelerà per segons i una sensació de por li recorregué tot el cos. Al calaix hi havia una pistola, i a sota un munt de documents desordenats.

En Biel, neguitós, agafà la pistola amb un mocador i els fulls amb la màniga del jersei. En veure que els documents eren de l’IRA encara es va aterrir més. Cada moment que passava tenia més por i, amb l’oïda fina, sentí petjades pel corredor del pis que anaven cap a la seva porta.

Amb tots aquells documents secrets a sobre i amb la magnum a la mà, de sobte es va sentir un fort soroll i la porta s’obrí de cop. En Biel va fer un crit d’aquests llargs i aguts que són capaços de trencar copes a 300 metres de distància. Quan la porta es va acabar d’obrir del tot, van entrar cinc policies armats de peus a cap apuntant en Biel. Ell, desesperat, va agafar la pistola, va disparar i... pam!, va matar la veïna que en aquell moment treia el cap per allà, queixant-se de l’enrenou que estaven fent.

–Però què fas bèstia inculta? –va cridar un dels policies–. Deixa l’arma sobre la taula i dóna’m aquests papers!

–Tot això és un malentès... Jo... jo només buscava fulls per a la impressora, i quan... quan els estava buscant, m’he trobat això al calaix –va exclamar mig mort de por en Biel.

–I un rave! L’Allan ens ho ha cantat tot, tu ets un col·laborador de l’IRA, i ara preparaves l’execució d’un nou atemptat.

–L’Allan? El que vivia amb mi? No pot ser, ha de ser una equivocació per força, jo no hi tinc res a veure –va respondre en Biel, un cop ja s’havia recuperat una mica de l’ensurt.

–Doncs ja ho explicaràs a comissaria tot això. Ah! I aquesta dona d’aquí terra, qui era?

–No... no ho sé, em sembla que era la veïna de... de d’alt.

–Doncs com a mínim, et cauran 15 anys entre reixes, idiota. Emporteu-vos-el, no el vull tornar a veure.

–Sóc innocent! I això de la veïna ha estat un accident... Sóc innocent! –cridava en Biel plorant.

En Biel, desesperat, va agafar un gerro del prestatge i el llençà al cap d’un policia, i el va deixar inconscient. Aquest acte violent li va costar un cop de puny de l’agent. I, sense més explicacions, se’l van emportar emmanillat i amb empentes fins a comissaria. Allí va ser acusat de diversos càrrecs.

En Biel s’havia ficat en un bon embolic. La situació era desesperada. Estava acusat de ser còmplice del seu company Allan i de matar la seva veïna. Un dia o altre es faria el judici i ell tenia tots els números per ser condemnat a cadena perpètua. Passaria aquests últims dies a la presó de la ciutat de Londres, tot esperant amb resignació la sentència.

Un dia, mentre passejava pel pati de la presó, va intentar escapar-se amagant-se al camió de les escombraries, tal com ho fan a les pel·lícules, però va ser un fracàs, ja que l’únic que va aconseguir va ser uns quants cops de porra d’un guàrdia que el va enganxar in fraganti.

Llavors fou quan l’Ester i els seus amics s’assabentaren de la tràgica situació. Ella va agafar el primer vol que sortia per anar a Anglaterra. Estava disposada a fer el que calgués per aconseguir la llibertat d’en Biel.

Quan hi va arribar, va posar-se a fer trucades. Primer va parlar amb en Biel i li va prometre que buscaria ajuda com fos. Va parlar amb els membres del jurat que li havien aplicat la sentència, però no va aconseguir res. La cosa es posava negra. Va ser aleshores quan va decidir contactar amb advocats i més advocats, però tots es negaren a portar el cas. Desesperada com estava, va anar a fer una visita a en Biel i a portar-li menjar. Un entrepà amb una llima a dintre. La van enxampar abans que pogués entrar a la cel·la. Implacablement, va ser també condemnada com a còmplice dels dos detinguts. Aleshores, la posaren a la presó amb en Biel.

–Hola, Biel, quant temps sense veure’t!

–Si, ja veig que no t’has lluït gaire buscant ajut…

–Perdó! He fet tot el possible per treure’t d’aquí. Fins i tot t’he portat una llima, però m’han enxampat…

–Ja veig que viurem els nostres últims dies de vida aquí…