Després de dir aquelles paraules, la Xell va posar-se a plorar.

–Me’n vaig amb tu –va dir de sobte.

–Què dius? Però si a tu et fan por els avions!

–Però per un amic, qualsevol cosa.

Després d’abraçar-se, van marxar del bar per preparar l’equipatge. En Sebas i en Mitus estaven quiets, sorpresos per la decisió de les dues noies.

Quan van arribar a casa, la Xell va trucar a un taxi perquè les anés a recollir mentre l’Ester desava les coses a la maleta. Mitja hora més tard el vehicle ja s’esperava fora. Ja al cotxe, els pares es van acomiadar des de la finestra de l’automòbil.

Un cop a l’aeroport i amb els passaports a la butxaca, van acomiadar-se d’en Sebas i en Mitus, que les esperaven allà.

–Tot el que feu em sembla inútil! En Cyrano és a Espanya! –va dir en Sebas–, però com a amic vostre respecto la vostra decisió.

–Que us vagi bé, noies! Sort, molta sort –els va desitjar en Mitus.

Tot just van sentir el megàfon anunciant el seu vol, es van fer l’última abraçada i van marxar.

El vol va ser tranquil; tant, que les noies es van quedar adormides.

Quan van arribar, van agafar un taxi per anar cap a l’hotel. L’habitació no era gaire gran, però acollidora. Tenia dos llits i un bany. Només arribar, van deixar les coses a l’armari i van obrir les grans finestres perquè es ventilés. Van baixar fins a una sala gran on una dona jove els va servir l’esmorzar.

En acabar, es van abrigar bé i van sortir cap a la residència on hi havia en Marc. Començava la recerca d’en Cyrano.

Un cop allà, en Marc les va rebre amb els braços oberts. Després de xerrar una estona, l’Ester i la Xell se’n van acomiadar decebudes. En Marc els havia explicat que no sabia res d’en Cyrano. Ja no tenien cap tipus d’esperança.

Fins l’endemà no sortia cap avió de tornada i la Xell es va assabentar que feien un concert molt bo. L’Ester no tenia gaires ganes d’anar-hi perquè estava una mica trista, però la Xell la va poder convèncer. Quan eren al concert:

–Està bé el concert.

–Què?

–Que està molt bé el concert!

–Què?

–Res, deixa-ho estar.

No estaven gaire a prop de l’escenari però es veia perfectament el grup que tocava.

–Xell, Xell, no és en Cyrano aquell que toca la guitarra?

–Què dius Ester? T’ha afectat massa això d’en Cyrano. Calla i deixa’m escoltar aquesta cançó.

En acabar el concert, van trucar a un taxi que les va portar novament a l’hotel. Un cop allà, es van posar a mirar la televisió estirades al sofà de l’habitació. En aquell instant, a les notícies va sortir una part de l’actuació. L’Ester estava atenta a les imatges per si podia veure en Cyrano, però no va sortir; va aconseguir entendre el nom de la productora, va buscar-ne el número de telèfon i hi va trucar:

–Qui és ?

–Sóc una admiradora del grup. M’agradaria saber l’adreça del guitarrista.

–Ho sento, noia, però aquesta informació no la podem donar.

–Però és que…

–No insisteixis. Adéu.

La telefonista va penjar el telèfon i l’Ester es va quedar molt desil·lusionada.

L’avió de l’Ester i la Xell sortia a les 8 del matí i, com que havien anat a dormir tard la nit anterior, no es van recordar de posar el despertador.

–Ester, que són les 10 del matí!

–Què dius? Que no vas posar el despertador?

- No. Jo em pensava que ho faries tu. Ja no tenim més diners i avui és l’últim dia que podem quedar-nos a l’hotel –va dir la Xell preocupada.

Van decidir anar a buscar en Marc a la residència per demanar-li si s’hi podien quedar uns dies a dormir.

–És clar que us podeu quedar! Prepararé dos llits per a vosaltres –va dir en Marc.

–Segur que no et molestarem, Marc? –van dir elles.

(11.22 p. m. Ring, ring, ring…)

–Ei home, quant de temps sense veure’t! Podríem dinar al Gold Duck demà.

La Xell, mig desperta, sent la conversa entre en Marc i un desconegut, potser en Cyrano.

L’endemà, l’Ester i la Xell pregunten a un policia on podrien trobar un bar anomenat Gold Duck.

–Ho sento, no conec cap bar que s’anomeni així.

Tristes per la informació que els havia donat el policia, se’n van tornar cap a la residència d’estudiants. Quan passaven per davant d’un bar:

–Espera’t que he d’anar al lavabo –va dir la Xell.

–D’acord, però no hi estiguis gaire.

La Xell entrà al bar mentre l’Ester decidí anar a comprar un gelat. Com que al cap de 10 minuts la Xell encara no havia sortit, l’Ester se’n va anar a passejar per les botigues d’aquell carrer. Quan ja havia caminat una mica, es va trobar una moneda de 5 penics i quan es va ajupir per agafar-la va sentir unes veus… en català?

No sabia si anar a buscar la Xell, va baixar les escales de la claveguera i allà, amb en Marc, hi havia… en Cyrano !

–Ester, què hi fas aquí?

–No, digues tu què hi fas aquí –va manar l’Ester a en Cyrano– millor que m’ho expliquis tot… i ràpid!

En Cyrano va convidar l’Ester a seure en una cadira amb la marca d’un ànec daurat que va cruixir quan s’hi va asseure i li explicà:

–Molts de vosaltres us pensàveu que jo volia ser músic de gran, però, en realitat, m’apassionava molt més l’arqueologia. Em vaig vendre la guitarra per pagar-me unes excavacions. En Marc em va trucar per dir-me que havia trobat un mapa d’un paisatge que ell coneixia –en Cyrano va fer una pausa per respirar–. Jo vaig venir volant a Anglaterra però no us en vaig dir res per por que algú se m’avancés. Això m’hauria tret l’honor de fer el gran descobriment arqueològic del segle XX.

–Quin descobriment? –va preguntar tensa l’Ester.

La resposta va venir d’en Marc:

–La tomba i els tresors del rei Artús, incloent-hi l’Excalibur. Al mapa hi havia la localització de la tomba a Glastonbury.

–La nit que vaig trucar a en Marc era per començar les excavacions, perquè ja ho teníem tot preparat. També sospitàvem que algú ho sabia –va afegir en Cyrano.

–Cyrano, a Sabadell tothom et troba a faltar.

–Tornaré quan s’acabin les excavacions.

–Jo em quedaré a Liverpool amb tu fins que acabis.

–Ester, has de tornar a Sabadell perquè ningú no sospiti res i així podrem treballar més tranquils. Promet-me que no diràs res a ningú.

L’Ester i la Xell van tornar a Sabadell. En arribar, tots els de la colla les esperaven. Estaven impacients per saber com els havia anat i si havien descobert res. Es van desanimar molt quan van saber que no havien trobat cap indici del seu amic.

Passat un temps, van llegir al diari una notícia on sortien en Cyrano i en Marc que havien descobert el tresor del rei Artús. L’Ester va dir als de la colla que ja ho sabia però que en Cyrano li havia fet prometre que no en diria res.

Al cap d’uns mesos, en Cyrano va tornar a Sabadell i va demanar a l’Ester que es casés amb ell tot regalant-li un anell molt antic i valuós que duia una inscripció amb uns símbols que encara ningú no ha aconseguit desxifrar.