Després d'aquella trucada tan inesperada, l'Ester va passar un dies de confusió. L'endemà a l'hora d'esbarjo, la Xell i l'Ester comentaven:

–Que no et fa il·lusió anar al Canadà?

–Sí, és clar! Però aquesta beca ha arribat en el pitjor moment!

–Una altra vegada el mateix, no veus que has estat dos anys sense ell. Creus que val la pena perdre aquesta oportunitat per en Cyrano?

–Ja ho sé, ja ho sé... però...

–Però res. Ell va marxar sense dir res. Et va deixar per anar a estudiar teatre, i tu l'has de seguir?

–No, però tinc ganes de veure'l i...

–I què?, creus que t'estima?

–No ho sé, però jo el vull veure i punt!

–I deixaràs l'oportunitat de la teva vida per veure'l?

–No sé què fer, però veure'l un altre cop em fa la mateixa il·lusió que anar al Canadà.

–I et penses que als de la colla no ens agradaria tenir-lo aquí? Et penses que ets l'única que l'enyores? Et penses que jo no el vull anar a veure? Et penses que no fem un esforç els de la colla per no anar-hi? Et penses...

–Sí, ja ho sé. Tens raó, però m'ho hauré de pensar. D'acord?

–Sí, d'acord.

L’Ester està en un moment de confusió. Es passa hores pensant què pot fer, si anar al Canadà i aprofitar la beca que li han donat o anar amb en Cyrano a Londres i refer una nova vida, que ha estat esperant durant tant de temps.

Un dia més tard, després de rumiar tant i tant sobre aquell dilema conflictiu dins la seva ment, va decidir anar a fer una visita a una persona que no esperaria mai que l’anés a visitar. Aquella persona era un àvia seva que vivia en un poblet al peu del Pirineu, i l’únic membre de la seva família.

Aquell mateix dia l’Ester va decidir anar-la a veure, més que res per demanar-li consell sobre què havia de fer amb aquell embolic mental tan important que li podria canviar la seva vida. Al migdia i havent dinat l’Ester trucà a la porta d’un porxo vell i mal cuidat, pom, pom!

–Qui hi ha? –va dir una veu vella i ronca.

–Sóc l’Ester, la teva néta –li va respondre amb un fil de veu.

–Ah! Ester passa, passa filla meva. Ara feia molt temps oi que no ens vèiem? –li va preguntar.

–Si és veritat, però tu, guapa com sempre, eh! –va respondre l’Ester.

Després d’una llarga conversa, i un exquisit berenar de galetes artesanes. La noia va dir-li:

–Àvia la raó per la qual sóc aquí és per demanar-te consell i saber què haig de fer amb un embolic molt gros que em preocupa.

–Digues filla, digues! –li va dir aquella dona amb una veu suau.

–T’ho explicaré molt per sobre. Fa temps em vaig enamorar d’un noi i ell ho estava de mi, però un dia sense dir absolutament res va marxar. Tots els seus amics estàvem molt preocupats pel que li pogués haver passat, i durant dos anys no ha enviat ni una carta. Però dos anys més tard ell i jo ens hem pogut comunicar i ell m’ha explicat per què no va dir res al marxar. Sé on és, diu que és a Londres, també què encara em recorda, i segons ell encara m’estima.

–I què hi trobes de dolent? –preguntà l’àvia.

–Que jo encara l’estimo i m’agradaria poder anar amb ell a Londres, però just ara que he tornat a trobar l’home que havia esperat durant dos anys, m’han donat una beca per a la meva carrera de música per anar al Canadà. I tu què faries? –li va preguntar la noia.

–Mira noia, jo t’ho soluciono ràpid –digué l’àvia.

–A veure explica-m’ho –va respondre, l’Ester.

–A veure, quant dura la beca? –li preguntà l’àvia.

–La beca... dura un any –respongué tota pensativa.

–Això és molt fàcil. Primer vas al Canadà a estudiar i aprofitar la beca un any i després, quan hagis acabat els estudis, li telefones i li dius que aniràs a viure amb ell. Això sí, va bé que li diguis abans de marxar, eh!, que després no et trobis un gran desengany –digué l’àvia Maria.

–Gràcies àvia, sabia que sabries resoldre-ho, i a més m’has tret un gran pes de sobre –va dir l’Ester.

–De res, dona, per això som les àvies, per resoldre problemes –li va respondre de manera afectuosa.

–Gràcies, gràcies, mil vegades més. Sense tu no sé què hauria fet. Gràcies una i mil vegades –i va afegir–. T'escriuré, àvia. I quan torni et vindré a visitar més sovint.

Caminant cap a l'estació, va pensar que compliria la promesa, "Sóc una mala néta, només la vaig a veure quan tinc problemes. Quan torni em veurà més sovint. Amb aquesta àvia tan genial que tinc!"

Mentre l’Ester tornava amb el mateix tren que havia agafat abans, anava pensant amb la seva àvia, i la generositat i simpatia que conservava aquella bona dona.

Recordava les moixaines que li feia de petita i aquells petons tan forts que li feia arran d’orella i li deixava com un soroll molt fort que l’ensordia.

L’Ester era al tren quan, de sobte, es va fixar que el temps passava molt ràpid sense que ella se n’adonés. Allò que la va fer reaccionar durant la resta del viatge van ser les fulles seques dels arbres, i de les diferents tonalitats, d’aquelles magnifiques catifes de fulles que semblaven quadres.

Un cop a casa, es va decidir a escriure una carta a en Cyrano en la qual ell podria saber què faria l’Ester i què podria fer ell.

Després d’haver estat unes hores al tren i una bona estona de confusió l’Ester va començar a escriure a en Cyrano.

"Sabadell, 1 d'octubre

Estimat Cyrano,

T’escric perquè..."

–No així no puc escriure una carta.

Unes hores després... l’acabà després d’haver-ne fet mil i un esborranys.

Al cap d’uns dies que l’Ester escrivís la carta, en Cyrano la va rebre. Aquella carta va ser llegida primer per en Cyrano i després per la Jane. La Jane, la seva companya d’estudis anglesa, estava molt contenta perquè per fi a aquell xicot de Sabadell havia tornat a retrobar el seu amor.

En aquell moment els dos companys van estar una estona estirats al sofà i comentant els moments més agradables que havien tingut en la seva vida.

La carta deia així:

"Estimat Cyrano!

Ja que tu em vas escriure, jo també t'escric, perquè t'he d'explicar una cosa que t'interessarà molt.

Estava dubtant entre venir a Londres amb tu o anar-me'n a la beca del Canadà a estudiar (del que tu ja saps). M'agradaria venir amb tu, però pensant i pensant ja ho he decidit, me n’aniré al Canadà a estudiar; perquè he estat molt de temps per aconseguir aquesta beca i m’agradaria molt aprofitar-la i també perquè tu vas marxar sense dir res i només vas deixar aquella guitarra, que no la volia per res. Jo et volia a tu.

La Xell i jo volíem formar un grup amb tu, però haurem d’esperar que jo torni de la beca al Canadà. Suposo que tu també tornaràs algun dia, oi?

Doncs d’aquí un any tornaré (quan acabi la beca de música); espero que quan jo sigui aquí tu ja hagis tornat a Sabadell.

Aquí t'estaré esperant.

Fins aviat estimat Cyrano.

Ester"

Era un dia assolellat i molt esperat per l’Ester: la Xell havia de passar a recollir-la a les 8 per anar a l’aeroport. Estava molt nerviosa i no sabia quina roba posar-se: "roba de vestir o xandall", va pensar l’Ester i a la fi va decidir posar-se alguna cosa còmoda.

A poc a poc i sense que l’Ester se n'adonés van arribar les vuit i el timbre va sonar:

–Ding, dong.

–Ja va!

–Hola, Ester, preparada?

–Ja és l’hora... preparada!

Les dues amigues van anar cap a l’aeroport. Després de dues hores d’espera, es van acomiadar i l’Ester va embarcar.

L’Ester mai no havia pujat a un avió. Tenia por, però estava molt contenta, tenia moltes ganes d’arribar al Canadà. Quan ja eren al cel, va mirar per la finestra, hi havia tot de núvols que l’envoltaven.

Ella pensava que s’havia oblidat d’en Cyrano, però, de tant en tant, el seu rostre sorgia entre mig dels núvols. Després d’una hora, ja estava cansada i va decidir adormir-se.

Quan va arribar al Canadà, a Calgary, va agafar un taxi per anar a la residència on l’esperaven. Mentre anava a l’hostal, es va fixar en els carrers, en les cases i en els jardins. Tot era molt diferent de Sabadell. Els carrers eren amples, els habitatges eren cases, cadascuna amb el seu jardí... a l’Ester li va sobtar molt que els esquirols se li acostessin. Va observar com saltironejaven per on passava.

A la residència tots la van rebre molt bé. Al matí menjaven molta cosa, al migdia poca (una salsitxa...) i a les 5 tornaven a menjar com bojos.

Aquell any va transcórrer molt ràpidament, però no parava de pensar en el Cyrano.

* * *

L’Ester va arribar a l'aeroport prop de les 6 del matí. Allà l'esperaven els de la colla. L’Ester va trobar-hi a faltar en Cyrano. En arribar a casa els de la colla van insistir a pujar-li les maletes i ella no els ho va pas impedir.

Va pujar l'última i quan va ser a dalt va trobar un cartell que penjava del sostre que deia així: "Benvinguda". L’Ester es va posar a plorar i els va donar les gràcies, però el que ella no s'esperava era que a la cuina hi havia una persona esperant-la.

–Però, que has fet mira com has deixat el terra, vaig a buscar el pal de fregar –va dir la Xell.

–Ja hi vagi jo –va dir l’Ester.

L’Ester va entrar a la cuina i en agafar el pal va trobar en Cyriano.

–Cyrano!, quant temps sense veure't! T'he estat enyorant molt. No has canviat gens.

–Hola, Ester sento no haver-te dit res. Jo també t’he enyorat molt, em van dir que arribaves avui. Jo volia venir-te a buscar però els de la colla m'han explicat que et feien una festa de benvinguda i que tu no sabies que jo havia arribat, per tant m'han proposat de venir a casa teva i fer-te una sorpresa i jo ho he acceptat, ja que he pensat que la sorpresa seria més gran.

Després de la gran trobada i la celebració, van quedar per sortir l'endemà a la tarda.

–On quedem? –va dir en Cyriano.

–On vols que sigui? Al Bemba!

En arribar al Bemba es van saludar i es van fer un gran petó. Van prendre una copa i van parlar del que havien fet al Canadà i Londres.

Tots dos tenien un hooby en comú: la música, de petits havien cantat algunes cançons (compostes pel Biel). En Cyrano tocava la guitarra i feia els acords. L’Ester cantava, a vegades s’hi incorporava la Xell, que junt amb en Cyrano feia els acords. Aquell dia, en arribar a casa de l’Ester, parlant de la seva infantesa, va sortir aquella cançó que tant els agradava: Sempre estaré al teu costat. Mentre la cantaven recordaven aquells nens inseparables els quals sempre estaven junts, i no s’explicaven com podien haver sobreviscut tant de temps separats.

Cada dia es veien i, com als vells temps, en Biel componia aquelles boniques cançons que a l’Ester tant l’enamoraven. Tots dos van decidir dir a la Xell si li semblava bé que tornessin a formar aquell grup tan important per a ells. Ella, sense pensar-ho gens, va acceptar.

Un dia el seu amic Lluís els va dir que ja els havia trobat feina en aquell bar que ells ja sabien. Molt contents, van acceptar la feina.

Un tràgic accident va trencar el cor d’en Cyrano. Aquella gran amiga que a Londres l’havia ajudat a acostumar-se en aquell hàbitat tan diferent del qual ell s’havia criat des de petit s’havia mort. Això va fer que en Cyrano tornés a Londres. L’Ester va voler marxar amb ell, però la seva situació econòmica no era gaire bona i no va poder comprar el bitllet.

Al cap d’una setmana l’Ester va rebre una indesitjada carta que deia així:

"Estimada Ester:

A causa d’un petit entrebanc, no podré venir fins d’aquí a un temps.

No et preocupis per mi, estic bé.

T’estimo

Cyrano"

A l’Ester, quan va rebre aquella carta, se li va encongir el cor. Va decidir buscar feina per poder anar a Londres per veure el que passava. En va trobar una al Bemba de cantant. No cobraria gaire, però si treballava molt podria treure un quants calerons per marxar.

Després d’un temps l’Ester va enviar una carta dient-li que hi anava i que l’anés a buscar a l'aeroport.

En arribar ell li va explicar que els pares de la Jane i el seu germà estaven molt malament a causa de la mort de la Jane.

L’Ester va ajudar en Cyrano a cuidar-se dels familiars de la Jane, ja que hi havia coses que no es veien amb cor de fer-les, fins que es van reanimar.

Tots dos es trobaven incòmodes perquè no tenien els amics amb ells, així que després de guanyar uns quants calerons van tornar a la seva terra, a la seva ciutat, i al seu lloc d’arribada al món: Sabadell…, on van començar la seva feina com a músics i cantants.