Els set enigmes d'en Bernat de
BorrianaUN ENIGMA SENSE SOLUCIÓ
El drac va quedar només amb un cap. En Pere va dir als seus amics:
–Anem a l’escrivania per veure quina prova ens toca superar per vèncer l’últim cap del drac de Sabatelli.
–Sí marxem de pressa, així podrem alliberar la princesa Auren-Viag –va dir en Bernat.
Van anar de seguida a l’escrivania.
–Si us plau, podríeu desxifrar-nos el tercer pergamí –va dir en Pere.
–Ensenyeu-me’l, encara que us sortirà una mica car –va dir l’escrivà–. Cal que em pagueu cinc sextersis.
El missatge deia:
"Tenee d’ener al perc del leberent de Bercene per treber la selecee per meter el tercer cap"
Tots es posaren a pensar; de cop i volta la Teresa va dir:
–Ja sé que vol dir, hem d’anar al parc del laberint a Barcino.
Van pujar al carro i van anar a Barcino. Van haver d’esperar dues hores per tal que es fes fosc i així arribar al segle XX i per poder entrar al parc.
El parc del Laberint a Barcino.
Comencen a caminar pel laberint tomben a la dreta, després segueixen recte, s’equivoquen i tornen enrere, continuen recte, tomben a l’esquerra, fan unes ziga-zagues, giren a la dreta i finalment arriben al centre del laberint, on hi ha una campana. Sota la campana troben una ampolla i a dins hi ha un pergamí amb un enigma que diu:
"En quin cas onze més dos fan un?"
Comencen a pensar i pensar, però, no se’ls acut res. La Marta pregunta a en Sergi:
–Quina hora és?
–La una –li respon.
–És clar! –diu en Pere–. És el que passa al rellotge, quan són les onze i passen dues hores, és la una!
Però per descobrir aquest enigma això no els portava enlloc, encara no sabien com matar el tercer cap del drac.
Desfan tot el laberint i tornen cap a Sabadell.
Mentre caminaven cap a l’estació de trens per anar a Sabadell, la Teresa i en Bernat es preguntaven com aquella màquina es podia moure sense un cavall al davant que l’estirés.
En arribar ja era de dia, es trobaven al segle XIII, van anar a veure al drac i li van demanar:
–Bon dia senyor drac!
–Bon dia. Què voleu ara vosaltres –els va respondre, no gaire amable.
–Ens preguntàvem si...si...
–Si què?
–Si ens podries donar la clau de la torre de Manresa –va dir en Bernat.
–Si aneu així per la vida no arribareu enlloc –contestà el drac.
–Això és un no? –va dir la Teresa.
–Efectivament és un no.
Molt disgustats, després que el drac rebutgés la seva oferta, se’n van anar a fer un vol per l’antiga ciutat emmurallada de Sabadell, tot rumiant què podien fer per distreure’l i poder-li prendre la clau.
S’havia fet fosc, es trobaven al segle XX.
–Mireu allà, hi ha una tenda de "xutxes" –va dir la Marta–. Podríem comprar-ne una bossa per al drac, així es distrauria.
En Bernat i la Teresa van dir tot estranyats:
–Què són "xutxes"?
Els nois els ho van explicar, mentre s’apropaven a la botiga. En arribar, van menjar-ne tots una i van sortir amb una bossa de llaminadures a la mà. Estaven molt cansats i van anar a dormir una estona.
Una bossa plena de llaminadures...
En llevar-se ja s’havia fet de dia, es trobaven al segle XIII, van anar a donar les "xutxes" al drac del portal de Manresa.
Quan el drac va veure tantes llaminadures es va posar molt content i va començar a menjar, sense adonar-se que els nostres amics, mentre estava distret, li agafaven la clau que ell guardava.
El drac estava distret menjant una piruleta.
Havien aconseguit la clau per obrir la porta de la torre, en Bernat la Teresa, en Pere, en Sergi i la Marta van anar amb carro fins al portal d’en Mateu.
En arribar-hi, en Kimbal no volia pujar les escales perquè s’ensumava problemes. Al final el van convèncer amb un os que duia la Marta a la butxaca.
Tots entraren a la torre, cada escala que pujaven feia nyec-nyoc, perquè era de fusta molt vella. Van arribar a la cambra d’Auren Viag, la princesa empresonada. Quan van entrar-hi van veure una donzella molt formosa plorant, però de seguida, en tocar-li un raig de llum, es va convertir en un monstre esgarrifós. La princesa convertida en monstre els perseguia, en Pere s’estava quedant més enrere que els seus companys i ...plaf, es va entrebancar amb una pedrota. El monstre s’anava acostant cap a ell, més, més i més. Es van trobar cara a cara i en aquell moment riiiing, riiiing... plof!
Riiing! Riiiing! Riiiing!
Què? Qui? Com? Quan? En Pere havia caigut del llit. Eren tres quarts de nou i feia tard a l’escola. Es va vestir molt de pressa, es va deixar a casa la meitat dels llibres i va marxar corrents.
La professora d’història, la Griselda, després d’estirar-li les orelles, per arribar tard, no portar el llibre i no haver fet els deures, els va presentar dos nous alumnes que vindrien a la classe, en Bernat i la Teresa.
A l’hora del pati en Pere, que no sabia si podia ser veritat la seva sospita, va anar a parlar amb ells i els va dir:
–Ens coneixem oi?
–I tant... –va respondre la Teresa.
–Des de fa segles –va respondre en Bernat.
Tots guardarien els seu secret per sempre!
FI DEL CAPÍTOL 4
Alumnes de 6è. de primària
Classe de les Baldufes
Escola Ribatallada
Segueix altres cabdells |
