LA SEGONA AVENTURA

Quan la Marta, en Sergi i en Pere van sortir de nou a la plaça de Sant Roc, aquell munt d’hores que havien viscut en companyia d’en Bernat de Borriana i la Teresa no havien estat més que uns minuts, o potser només uns segons, i ningú no els havia trobat a faltar. En Genis continuava parlant:

–Tot aquest sistema defensiu format per la muralla i el fossar exterior donava la volta a la vila i només es podia entrar i sortir per set portes. I ara. per completar la vostra visita. anirem al Museu d’Història.

Van fer files i van anar cap al Museu, al carrer de Sant Antoni. Pel camí tant la Marta com el Sergi i el Pere explicaren als seus companys l’aventura viscuda a les excavacions de la plaça de Sant Roc. Al principi no els feien gaire cas, els miraven amb cara d’incredulitat i fins i tot més d’un deixava anar una rialleta, però la cosa va anar a més i va acabar en burla: tota la classe es cargolava de riure, ningú es creia el que tots tres explicaven. Llavors la Marta, que sempre plorava per no res, es va posar a plorar i els nens encara reien més. La Griselda s’hi va acostar i li va preguntar:

–Per què plores? Has caigut?...

Llavors la Marta va començar de nou a explicar-li l’aventura, però la Griselda la va tallar ràpidament i va dir:

–No diguis rucades, Marta!... Vinga, nens, ja hem arribat al Museu, ara amb ordre, no us disperseu i estigueu molt atents a les explicacions d’en Genís.

Al Museu van visitar les diferents sales i van fer un recorregut des de la prehistòria fins a arribar al Sabadell industrial i actual. En una de les sales on hi havia un gran plànol de la vila de Sabadell del segle XV, en Genís va continuar les explicacions sobre el sistema defensiu del Sabadell antic, tot situant les set portes, els carrers i les cases més importants.

Un cop finalitzada la visita al Museu, es van acomiadar d’en Genís, especialment la Griselda, els de la classe ja començaven a pensar que devia estar enamorada de debò, durant tot el matí no s’havia apartat del seu costat i no li treia els ulls de sobre.

A la plaça del Pi-pí van agafar l’autocar que els havia de tornar a l’escola. Un cop a dalt, la Griselda, contagiada per l’entusiasme d’en Genís, agafà el micròfon i continuà donant explicacions:

–Bé, nois i noies, ara estem travessant el que en el seu temps va ser el portal de Manresa... mireu... aquí a la dreta hi havia la casa de Pere Sibiula, el ferrer...

La Marta, el Sergi i el Pere estaven tristos, els seus companys continuaven la burla i el que era pitjor, no es creien ni una coma de la seva aventura.

De sobte l’autocar va frenar bruscament, la Griselda deixà anar el ‘micro’ i tot just va tenir temps d’agafar-se al seient del conductor per no estavellar-se contra el vidre de davant. El conductor va deixar anar un reguitzell de renecs i es va quedar bocabadat... Davant mateix de l’autocar, a un parell de pams tan sols, palplantat al bell mig del carrer, hi havia un... drac!

Un drac verd i groc, amb tres caps... tothom estava sorprès, ningú no es movia del seu lloc... el drac era allí...

–Veieu com era veritat! –va dir la Marta.

Ningú no sabia d’on havia sortit i menys com havia anat a parar allí al mig del carrer. Lentament, el drac, va començar a caminar i quan va ser al costat de la finestra d’en Pere i semblava que es disposava a mossegar-lo, de la boca del cap més gros va sortir en Bernat, allargà la mà i li donà un pergamí de color groc enrotllat, al mateix temps que deia:

–He vingut per donar-vos el palimpsest que conté l’últim enigma. Molta sort i gràcies per la vostra ajuda.

Sense dir res més, en Bernat i el drac van desaparèixer sense deixar rastre.

En Pere mirava amb emoció el pergamí que tenia entre les mans, però no s’atrevia a obrir-lo.

L’autocar va continuar el viatge fins a l’escola. Un cop a la classe la Griselda va demanar a tots tres que expliquessin el que realment havia passat a la plaça de Sant Roc. Entre tots tres, ara un, ara un altre, van explicar la seva aventura de cap a peus i amb força pels i senyals. Quan van acabar, en Pere va obrir el missatge.

–Què diu? –van preguntar, pràcticament al mateix temps, la majoria dels companys.

Ara tothom es creia la història; fins i tot la Griselda va agafar el pergamí i, com que va veure que no l’entenia, va demanar si algú el sabia desxifrar. En Sergi el va agafar i va llegir:

–A la cova del drac, hi ha un nen segrestat.

–Però on és aquesta cova? –va preguntar en Pere.

–A la Mola –va respondre la Griselda.

–Això vol dir que el drac no és mort –afegí la Marta.

–Segons les llegendes, pels volts de la Mola habitava fa temps un drac, el drac de Sant Llorenç, jo... ja no sé què pensar –digué la Griselda.

–I si fem una sortida a la Mola –proposà una noia de la classe, petita, però molt eixerida.

–Sí! –van cridar tots alhora.

L’endemà al matí, el mateix autocar groc del dia anterior, però això sí, amb un altre conductor, ja que el del dia abans no volia més emocions fortes, va portar els nens de 5è, no hi faltava ningú, fins al Cavall Bernat. Fins al cim van pujar a peu, a bon ritme, ja que les ganes d’aventura no els deixaven parar. A la Mola van reposar forces i després van anar fins a la cova del Drac. No hi havia cap rastre del drac. Al fons, en Pere va trobar un forat que desprenia una forta pudor de sofre. Es van sentir sorolls i van retrocedir cap a l’entrada de la cova. Als cap de poc segons va aparèixer un drac colossal, amb dos caps i llançant foc per les dues boques.

La Griselda, en veure el drac, es va desmaiar.

En Pere va tenir una gran idea: a terra hi havia el tronc d’un pi trencat per un llamp i amb una punta forca punxeguda va fer senyals als companys de la classe i entre tots el van aixecar i el van col·locar entre les roques fent-lo servir com si fos una llarga llança. A aleshores van cridar l’atenció del drac, aquest els va empaitar i es va clavar el tronc al pit, va travessar-lo de punta a punta i va caure malferit a terra.

Quan el drac va ser mort, va sortir de la cova un noi vestit com si anés disfressat de patge per Carnaval.

–Moltes gràcies. M’heu salvat la vida –va dir el noi–. He de tornar amb els meus, que em deuen estar buscant... Adéu i bona sort!

I abans que ningú se n’adonés va desaparèixer entre la vegetació. Tots es van girar cap al drac i van veure com es produïa una gran fumarada blanca. Al cap d’uns minuts la fumarada va desaparèixer, però amb el fum havia desaparegut el drac, només quedava el tronc de pi que havien utilitzat de llança.

La Griselda es va despertar tot just quan s’esvaïa el fum i ja no sabia si estava desperta o estava somiant. Es va posar dempeus i va fer-se càrrec de la situació.

–Vinga nois i noies! Afanyeu-vos, que es fa tard.

Van tornar a Sabadell molt cansats, per totes les emocions i aventures que havien viscut últimament; però, això sí, contents i plens d’alegria per haver resolt l’últim enigma i també per la sensació d’haver-se convertit en uns autèntics herois i heroïnes, ja que havien aconseguit matar el drac mil·lenari de Sant Llorenç.