–Mireu allà!, és la torre –va exclamar en Bernat.

–Com ens ho farem per distreure aquells guàrdies? –va preguntar en Sergi.

–Això ho soluciono jo. Amb dues castanyes ben donades quedaran ben torrats –va dir en Ricard mentre estrenyia el puny amb força.

–Amb violència no s’arregla res; deixeu-me fer a mi! –va exclamar la Marta.

–Com t’ho faràs, ximpleta? –preguntà en Pere.

La Marta, tota decidida i un pèl enfurismada va anar cap a la torre on hi havia els guàrdies. Mentrestant els seus companys se la miraven estranyats.

–Si la Marta hem d’esperar, la barba ens haurem d’afaitar –digué el rat-penat creuant les ales.

En un tres i no res la Marta s’havia col·locat davant dels soldats.

–Què se t’ha perdut per aquí, bufona? –preguntà un dels guàrdies amb aires de superioritat.

–He vingut a salvar la dona de la torre on injustament va ser empresonada –va respondre retornant-li la superioritat.

–Torna-te’n a casa a ajudar la mare a rentar els plats –va dir l’altre guàrdia entremig de grans riallades.

–Sóc una bruixa del futur i amb una màquina us deixaré cecs si no feu el que us dic –va dir la Marta tot traient una màquina de fotos de la motxilla.

–Ui, quina por!, és increïble la imaginació que tenen els nens d’avui en dia –digué un guàrdia a l’altre.

La Marta s’apropà als guàrdies, obrí l’objectiu, enfocà els guàrdies i disparà tot deixant-los amb els ulls encegats; fugiren espantats pensant que era cert, que era la bruixa més màgica que havien vist mai.

Van anar arribant tots els companys i la felicitaven pel que havia aconseguit sense utilitzar la violència.

–Bé, ja hi som –va dir en Bernat– com ens ho farem per alliberar l’Auren?

Mentre els nois pensaven la millor manera de passar el fossar, el rat-penat amb la panxa buida buscava alguna cosa per menjar dintre de la motxilla de la Marta. De sobte, va trobar la bossa dels cigrons màgics que els va donar el joglar. No havia res més, per tant va intentar empassar-se’n un però de seguida el va escopir perquè era molt amarg i va caure dins del fossar.

–Ecssss! Aquest cigró tan rodó no és gens bo, és més dolent que un petó de bruixa pudent.

De sobte el fossar s’omplí d’unes arrels gruixudes. Els nois i les noies van recordar la poesia del joglar amb aquell manuscrit i el van desxifrar. Van llençar la resta dels cigrons al fossar i van créixer noves plantes tot formant un pas cap a la porta de la torre.

El Ricard no perdé un segon en apropar-se a la porta de la torre i obrir-la amb la clau que havien aconseguit a la cova del drac. El Ricard entrà i pujà les escales que hi havia dins. En arribar a la sala, va veure l’Auren dormint en un llit de palla seca. S’hi apropà lentament i, emocionat, s’ajupí i li acaronà suaument la galta, mormolant un "Amor meu, ja sóc aquí". El somni de l’Auren es trencà, obrí els ulls i veié el seu estimat al davant. L’Auren va abraçar carinyosament el seu enamorat. Els nois estaven emocionats davant d’aquella escena tan romàntica. El grup augmentava. En Bernat s’oferí per portar-los a tots al poble que hi havia a prop d’allà. Es van posar en marxa i en un tres i no res hi arribaren. Al poble hi havia cases de pedra i al carrer es respirava l’aire pur de la muntanya. Caminant van arribar a la plaça central on hi havia un mercat amb moltes parades on es venia de tot.

–Mireu bé, nois, és el poble on vaig néixer i és el més acollidor i alegre del món –digué en Ricard–. Us portaré a casa; allà hi podreu descansar i farem un gran tiberi. Passarem la nit allà.

–Estic desitjant arribar-hi –digué en Pere.

La gent, en veure l’Auren, s’hi acostaren de cop i l’envoltaren preguntant un milió de qüestions sobre el seu alliberament. El Ricard va demanar als seus amics que la deixessin tranquil·la, que necessitava descansar. Els nens, en arribar a casa, van veure que a prop hi havia un riu d’aigües tranquil·les i cristal·lines. Sense pensar-s’ho dues vegades s’hi van llançar. Les aigües de començament d’estiu encara eren fredes però tot i així s’hi estava la mar de bé. La tarda moria i els nens, en arribar a casa del Ricard, féren un gran àpat i es van posar les botes. La vetllada va ser divertida, tots van riure molt amb els acudits del rat-penat.

Després de rumiar una bona estona pensaren en el que farien l’endemà. Els nois explicaren a l’Auren les seves aventures i la situació de Sabatelli i les malifetes del baró. L’Auren, sense dir res, es tragué el cinturó i a dins hi havia un manuscrit amb un missatge en codi.

Tots alhora cridaren: "Visca el sisè manuscrit!".

De bon matí tots decidits anaren cap al castell on s’allotjava el baró. No es trobaven gaire lluny i en tres quarts d’hora hi arribaren als afores.

–Hem d’entrar al castell d’un manera o altra –digué en Pere.

–Anem a l’entrada i atonyinem els guàrdies, que em sembla que tenen fred –va dir en Ricard.

–No siguis ximple! –exclamà la Marta–, que no veus que són molts i aviat anirem a parar a les masmorres.

–Ja ho tinc! Ens disfressarem de camperols portant fruita per al baró, ja que en aquesta ciutat van escassos i així entrarem dins les muralles.

I així ho van fer. D’aquesta manera, enganyant els guàrdies, hi van entrar sense problemes.

–Com ens ho farem per sortir d’aquest embolic? –continuà en Bernat.

–No tenim res a fer –conclogué en Ricard–. Aquest cop ni amb la meva força els vencerem.

El Pere, enrabiat, agafà l’espasa i picà a terra amb un gest que denotava la impotència davant la superioritat del guàrdies. En aquell moment el terra s’esquerdà i tot el castell va tremolar. Es van aixecar parets de foc que van fer fugir tots els guàrdies esperitats.

Durant cinc minuts tot va ser un espectacle de foc i gent corrent amunt i avall fins que finalment es va calmar i tot va tornar a la normalitat; tot menys els guàrdies, que havien desaparegut. Els nens tenien els ulls oberts com taronges, no es podien creure el que havia passat i ells estaven sans i estalvis.

El rat-penat, que s’havia amagat a la motxilla, sortí amb els pèls de punta.

Van agafar el camí cap a les masmorres i van alliberar els presoners. El pare del Bernat i la Teresa estava molt cofoi de tenir uns fills tan valents. També va aparèixer en Pere Sibiula i, veritat, era clavat al Pere. Algú va murmurar que segur que era un avantpassat seu. A més, hi havia altres camperols i gent senzilla que no havien pagat els impostos que demanava el baró; tots van sortir a corre-cuita del castell.

Quan ja no quedava cap més presoner dins la sala, tots anaren cap a un altre passadís al final del qual hi havia unes escales. Tots baixaren a poc a poc, sense pressa. Després de baixar-les totes, van trobar una gran porta de ferro sense pany que els barrava el pas. Van treure el manuscrit i el van llegir en veu alta. La porta, fent un soroll estrident, es va obrir. Entraren al soterrani on hi havia una immensa estàtua d’un felí.

Al seu costat hi havia una ampolla amb l’últim manuscrit que havien de trobar a dins, l’obriren i el llegiren:

Quan van resoldre l’enigma van veure que era veritat: l’ull esquerre era el més bonic, en canvi l’altre era més brillant i cridaner. Encara que dubtaven una mica, es van decidir i agafaren l’ull dret, i sí, era el que hi corresponia. Van posar-se l’ull a la motxilla i pujaren escales amunt fins que tornaren ser a la sala anterior. En Sergi, que era el primer de la colla, va obrir una porta situada justament davant seu. En obrir-la, tots tingueren un ensurt: allà palplantat hi havia el baró. Finalment es veien les cares de veritat. Tots estaven acovardits per la presència del pare de l’Auren. El baró, que estava d’esquena, es girà lentament, alçà el braç i apuntant la seva filla es disposà a utilitzar la seva màgia contra ells. L’Auren, tota espantada, cridà el seu pare que s’aturés que ja no podia guanyar. El baró els llençà un raig vermell, penetrant, amb tanta llum que gairebé quedaren encegats. En aquell moment, de l’interior de la motxilla va sortir l’ull que va xuclar l’energia d’aquell raig i acabà amb les forces i la màgia del baró. El baró va caure a terra. L’Auren s’apropà i li féu un petó. Van portar el baró davant del poble i el van desterrar per sempre més.

Ara totes les aventures ja s’havien acabat, només faltava que en Pere, la Marta i en Sergi tornessin al lloc que els pertocava, però no sabien com fer-ho, o sigui que preguntaren a la colla si coneixien algun mètode per tornar. L’únic que en sabia un era el Ricard, que coneixia un bruixot del seu poble que probablement sabria com fer-ho. Anaren a casa seva. Quan varen arribar a aquell vell casalot, brut i deixat, trucaren a la porta i un vell amb la barba de color blanc, amb un nas molt punxegut, va obrir. Li explicaren el seu propòsit i el bruixot digué que no hi havia cap problema. El vell agafà un llibre, va dir unes paraules molt estranyes i, en acabar, de cop i volta s’obrí una porta lluminosa davant seu. El vell bruixot digué: "Ara és el moment, aquest és el camí".

Els tres nois s’acomiadaren dels seus amics, amb els quals havien passat tantes aventures, però al rat-penat no li pogueren dir res perquè no el trobaren. Es van acomiadar per últim cop i es van prometre que sempre serien amics. Tot seguit varen entrar a la porta.

Pum! Els nois aparegueren darrere uns matolls davant dels quals hi havia els seus companys de classe, per fi eren al seu lloc. Tot i que havien passat molt de temps en aquell món del passat quan van tornar a ser en el seu món només havien passat dues hores. El director del museu estava a punt d’acabar l’explicació.

–L’última troballa descoberta ha estat fa poques setmanes. Vam trobar un manuscrit que encara estem desxifrant. Us ho donem per escrit a veure si algú es capaç de desxifrar-lo.

Els nois van llegir amb atenció:

"asereT i draciR, tanreB, neruA :tangiS

Els nens es van posar molt contents. A més, l’endemà van fer un control d’història i van treure un molt bé per fer un resum tan ben explicat de la història de Sabatelli. De sobte va sortir el rat-penat amb ulleres de sol i un micròfon i va començar a ballar i a cantar i tota l’escola s’ho va passar pipa.