Els nois van anar seguint el camí fins que van veure una vila i es van adonar que havien rodejat la muntanya però que tornaven a ser a l’entrada del seu poble, Sabatelli. A ara sí que anaven bé, sols els quedava buscar el portal de Manresa i allà mirar de trobar la clau sota el pou de la font per accedir al portal de…

Quan van arribar al portal de Manresa, sense pensar-s’ho dues vegades, van

començar a buscar la clau. Van seguir en Kimbal, i efectivament era on el gos, en Kimbal, amb el seu olfacte va anar: al pou.

Però no penseu que en Kimbal s’hi va tirar, no, sinó que va arribar on hi havia el pou, el va mirar i així els nens es van adonar que volia dir que allà hi havia la clau. Era prou llest per no tirar-s’hi. Van agafar una corda i la Marta, la més valenta, va baixar, i tots amb molta força, perquè la Marta no caigués al pou, van aconseguir tenir la famosa clau; la Marta havia passat una estona de por, però tot va sortir molt bé.

Tots van fer un salt d’alegria, perquè ja l’havien trobat, i… podrien salvar la noia. Llavors es van encaminar cap al castell, per salvar la formosa Auren Viaig.

Una pregunta que ara us deveu fer és on era en Ricard Guillem, al qual estimava l'Auren? Més endavant ho sabreu, amics.

Van anar per un camí, ple de petjades, cap al castell.

Pel camí, van trobar un home gran, era un vellet, que tenia una barba força llarga, d’uns vuitanta centímetres, aproximadament. Tots es van quedar mirant-lo. Aquell home, era una bona persona, i els va donar un consell i un plànol, per poder salvar l'Auren; així no es perdrien i anirien directament al castell.

El castell es trobava a dalt de la Mola, una muntanya propera a Sabatelli. Després d’unes hores, i un esforç, van aconseguir pujar-hi, però tots estaven força cansats i plens de ferides. Van decidir descansar unes horetes, abans del rescat de la filla del baró d'Arraona.

Un cop van haver descansat, la Marta es va despertar i va avisar els altres; es van adonar que en Kimbal havia desaparegut. El van començar a buscar pertot arreu i el van trobar olorant unes mates mot boniques, que feien una olor molt especial; van decidir agafar-ne unes branquetes i continuar. Així que hi van ser tots es van encaminar cap al castell; quan eren a la porta van treure el mapa que els havia donat el vellet i van anar al lloc que els indicava; hi havia una porta i no van veure ningú, van posar la clau al pany i amb molt de compte van obrir-la.

Tot estava fosc, i el Pere va dir:

–Espereu, em sembla que a la motxilla porto sempre una llanterna per un cas d’emergència.

Van poder veure que davant seu hi havia un passadís amb unes escales al final, van anar seguint el camí i, de sobte, van sentir uns passos del vigilant de la torre.

El noi mag va dir:

–Deixeu-me a mi, tinc una idea: les branques que hem portat, les tirarem cap a un cantó, llavors el vigilant anirà a veure què ha passat, on ha sentit el soroll, i mentrestant nosaltres ens escaparem, hi esteu d’acord?

Tots van dir:
–Sí, sí, endavant.

El mag va dir:
–Quan compti fins a tres; un, dos i tres.

Va tirar les branques i tots van sortir esperitats.
–Però com sabem segur que el guardià no ens descobrirà? –va dir en Pere.

El mag va respondre:
–Com que fan aquella olor tan forta, quan el porter s’acosti quedarà adormit en un tres i no res, ja que he posat unes pólvores de la meva bossa, per seguretat, i perquè quedi més hores adormit.

–Ara ja tenim el camp lliure per anar a trobar a l'Auren! –va exclamar la Marta.

Van arribar a la torre, on hi havia una reixa on es podia veure l’interior. Allà hi havia l'Auren Viaig. Ella, en veure’ls, els va preguntar qui eren i què feien allà. Quan van contestar el que havia preguntat els va agrair que fossin allà i els va dir on era la clau de la torre; abans que la princesa els digués on era la clau, en Kimbal va olorar la catifa i els nens van deduir que allà hi havia la clau. Els nens van aixecar la catifa i van trobar una petita clau de plata per obrir la reixa. Van obrir-la i van deslligar la noia, perquè estava lligada a una cadira.

Sense pensar-s’ho dos cops van baixar per on havien pujat abans. Quan van ser tots a baix, a l’entrada el castell, és quan van veure que estaven fora de perill i van parar a descansar. L’Auren Viaig els va dir que podien anar a casa del seu estimat, que allà estarien segurs perquè els criats els defensarien si algú s’atrevia a acostar-s’hi. També els va explicar que en Ricard Guillem no sabia que ella era presonera perquè el rei el va necessitar per una missió i en Ricard Guillem havia hagut de marxar.

La Marta, va dir:

–Calleu, calleu!, que això es posa emocionant.

En Pere va respondre:

–Òndia Manela!, l'única persona que parla ets tu.

Va haver-hi una petita baralla entre tots dos.

L’Auren Viaig va exclamar:

–No us enrotlleu i seguim amb el meu problema.

Va resultar que en Pere va mirar cap a un cantó i va veure un noi, que era tal com els havia descrit l’Auren Viaig, el Ricard Guillem. Li va dir a l’orella, a la Marta, que havia vist en Pere. Van mirar l’Auren, i tenia els ulls plens de llàgrimes. Van anar-hi corrents en Ricard i l’Auren i es van abraçar, plorant.

Per casualitat, el rei i el Ricard Guillem tornaven, junt amb els seus soldats, d'una missió molt important i també anaven a casa del cavaller per descansar. Quan l'Auren Viaig i els nens els van explicar el que havia passat, el rei es va enfadar molt i va dir que des d'aquell moment en Ricard Guillem seria el governador d'aquelles terres i que en Bernat, la Teresa i el mag podien ser els seus ajudants i que, si ells volien, ell mateix els casaria.

Van preparar un gran casament i van convidar-hi tos els habitants, excepte els de la casa del baró d'Arraona i tots van ser molt feliços i van menjar anisos.

Un cop acabada la festa es van acomiadar dels seus amics i en Pere, la Marta i el Sergi van tornar a l’entrada del túnel i es van quedar asseguts pensant si era real o havien somiat aquella aventura.

Llavors, al cap d’uns minuts, va arribar la Griselda, la seva professora d’història, i va dir:

–Que feu aquí, nois?, vinga, torneu amb el grup.

Llavors, ja era hora de tornar a escola, i quan van ser-hi, la Griselda, va fer una petita pregunta:

–Què heu après d’aquesta excursió?

Tothom havia après coses, sobretot: en Pere, la Marta i en Sergi.

Van estar molt contents d’aquella excursió per Sabatelli, i van tenir una anècdota per explicar a la gent, encara que ningú no s’ho pogués creure.