Quina canya, Edu!

Capítol 3: Misteri a l'hospital

Tot seguit, l’Edu va pujar a l’habitació i va donar un cop de puny a la porta.

– Vols callar d’una vegada? – va dir l’Edu dolent. A partir d’ara jo sóc el que mana i sóc l’únic que et puc sentir, o sigui, no et molestis a cridar. I ara calla una mica, que he de descansar per anar al "Mira qui ve ara" perquè he quedat amb la Mònica i qui sap què passarà.

Quan anaven al "Mira qui ve ara" van veure l’Àlex amb la Laia enrotllant-se. La Mònica, gelosa, va crear una baralla entre l’Àlex i ella. La Laia va sortir en defensa d’ell i van marxar cadascú pel seu costat. L’Edu i la Mònica van anar cap al "Mira qui ve ara". En arribar, van estar una estona parlant. Mentrestant, l’Edu dolent recordava la conversa que va tenir anteriorment amb l’Edu bo quan deia que li agrada la Mònica. Ell, per fer-li la punyeta, li va demanar de sortir i ella ho va acceptar.

Després de passar una bona estona, van sortir del pub i, en creuar el carrer, un cotxe a tota velocitat es va emportar la Mònica per davant. L’Edu bo va trucar a l’ambulància i se la van endur cap a l’hospital. La Mònica estava en coma! L’Edu bo ho havia vist tot i estava molt preocupat, però, com que no era visible, no hi va poder fer res.

L’Edu, a la nit, va anar a la biblioteca a veure si trobava alguna cosa per tornar a ser visible. Va anar al prestatge on hi havia els llibres que necessitava. Per fi va trobar el que buscava. En les velles pàgines d’un llibre hi deia:

"Per tornar-te a veure i ser humà agafa els somnis del teu contrincant. Repeteix aquestes paraules quan ell comenci a somiar i tu començaràs a canviar."

Després d’agafar apunts sobre els somnis, l’Edu bo va tancar el llibre i el va tornar al seu lloc. Va sortir de la biblioteca i se’n va anar cap a casa, per començar a pensar el que faria la nit següent.

L'endemà, l’Edu dolent va anar a l’insti com cada dia, com si no hagués passat res. Llavors, l’Edu bo es va adonar que l’Edu dolent només s’havia enrotllat amb la Mònica per fer-li la punyeta. En aquell moment és quan ell es va convèncer que havia posat en pràctica allò que va somiar.

Tothom a l’insti preguntava per la Mònica i l’Edu dolent va començar a fer-se l’heroi dient que l’havia salvat. A l’Edu bo li va passar el dia molt ràpidament i va arribar el moment que havia de posar en pràctica les paraules del llibre, tot dient-les a l’Edu dolent quan comencés a somiar. Ja eren les nou del vespre. L’Edu dolent estava sopant i l’Edu bo començava a planejar el que faria. L’Edu dolent va acabar de sopar i va començar a veure un programa que li agradava molt, fins que es va anar a dormir a dos quarts de dotze. A dalt l'esperava l’Edu bo per robar-li el somni. L’Edu dolent es va estirar al llit i va començar a dormir. Aquella nit, però, l’Edu bo no va tenir gaire sort perquè, després de l’accident, l’Edu dolent tenia malsons i no podia entrar. Per fi, la nit va arribar de nou i tenia una altra oportunitat per robar-li el somni. Era la seva gran oportunitat per poder ser visible de nou.

L’Edu dolent se'n va anar a dormir. L’Edu bo es va esperar una estona i va començar a dir les paraules clau. De cop i volta, a l’Edu bo li va començar a sortir un ull, dues orelles, les cames, el cos i el braços, però faltava un ull. On era? Damunt del llit. El va agafar i se’l va posar. Va mirar cap al llit i l’Edu dolent no hi era. L'únic que en quedava era la roba. Algú va tocar-li l’esquena. Ell no sabia qui era, però es va imaginar que era l’Edu dolent. Efectivament era ell, però invisible. L’Edu bo era visible i va esperar fins que sortís el sol per anar a visitar la Mònica, que encara estava en coma. Va tenir temps de dormir una mica. Quan va sortir el sol, l’Edu bo es va despertar, es va arreglar i va anar a l’hospital.

Quan va arribar la va veure tota plena de tubs, estirada al llit, amb els ulls tancats i aquell aparell que xiulava tota l’estona. Una llàgrima li va caure dels ulls, recordant que ell havia estat allà al moment de l’accident i no havia pogut fer-hi res. Per què? Perquè era invisible. Com li explicaria tot això a ella. Lògicament no s'ho creuria. Però en aquests moments això no era el més important, sinó el fet que es recuperés al més aviat possible per poder-la tenir als braços de nou.

– No penso sortir d’aquesta habitació fins que la Mònica no obri els ulls i tant me fa que em mori de gana. Jo l’estimo i el meu cor li pertany! Espero que l’Edu dolent no estigui rondant per aquí perquè juro que si el veig rondant...

En aquest moment la Laia i l’Àlex van entrar amb cara de preocupació i van començar a fer preguntes: què li ha passat? Com ha sigut? On? Quan? Per què?... Li van posar els nervis de punta i va cridar que ja n'hi havia prou. Una infermera va entrar i va dir que només hi podia entrar dues persones. De sobte, la Laia va sortir corrent cap a la Mònica i va dir que no se'n separaria perquè era la seva millor amiga. L’Edu va dir que ell era els seu xicot i no la podia deixar sola. La Laia i l’Edu van creuar les mirades quan un soroll els va interrompre. La màquina va començar a xiular i els dits de la Mònica van començar a tenir un lent moviment. Tots dos van fer un sospir d’alegria i van mirar la cara de la Mònica. Va obrir els ulls i va preguntar: "Què hi faig aquí?".

Es va obrir la porta. No va entrar ningú. L’Edu bo va exclamar: "Oh, no!".

FI DEL CAPÍTOL 3

Alumnes de 3r d'ESO
Sant Joan Bosco