Quina canya, Edu!

Capítol 3: Vapor i més vapor

No entenia res, no parava de donar voltes al tarro. Què coi havia vist la Laia…? M’havia vist a mi? No…! En cas d’haver notat la meva presència, n’havia estat el vapor, la causa?

D’altra banda, la Laia no va entendre res, no va donar cap importància als efectes que havia notat, va pensar que tot havia sorgit de l’escalfor que el vapor havia originat. Un cop enllestida i ben arreglada, va anar cap a baix, on l’esperava l’Edu fotocòpia i el Jordi per anar a l’insti.

Jo no sabia què fer, no en sabia res del vapor. Les natus sempre m’havien anat de pena i, a més, la professora em tenia mania. Què hi podia fer? No tenia tacte, per tant necessitava l’ajuda d’una altra persona per anar a la biblioteca a buscar informació referent als efectes del vapor sobre els esperits deambulants. Però qui…?

A la Laia no hi podia recórrer més perquè, quan em va veure per primera vegada, es va posar a xisclar. També havia de reconèixer que em feia vergonya que s’adonés que l’observava quan estava nua a la dutxa encara que, en el fons, tingués ganes de tornar a veure aquell preciós cos humit que em provocà aquella sensació de desig.

Per tant, havia de connectar amb algú de més confiança i sobretot amb algú que no quedés de pasta de moniato quan em veiés aparèixer entre el vapor. Vaig pensar amb el Jordi, amb la mare i el pare, però definitivament vaig decidir que l’Edu fotocòpia era l’únic que em podia entendre.

Havia d’esperar que es dutxés… Vaig recordar que els dijous a última hora teníem Educació Física, per tant m’havia d’afanyar. No sabia com fer-ho perquè s’estaven dutxant tots el nois junts, i havia d’esperar el moment oportú per aparèixer. Quan gairebé no restava ningú a les dutxes, em vaig introduir al vapor i em vaig dirigir a ell.

- Hola Edu…

- Qui hi ha…?!

- No em veus?… sóc aquí…

- Com coi ho has aconseguit?!

- Això no hi fa res, ara m’has d’ajudar...

- No et flipis, jo ajudar-te a tu? Si home… ha! ha! ha!

- Va, si us plau… Al cap i a la fi… tu ets jo!

- Mira tio, no trobaràs mai el secret que et podria fer retornar al teu estat original a través del vapor. Aquí, a Catalunya, no en tenen ni idea…

- Però i en els llibres…?

- Calla! Que no ho veus que a tu la química mai no t’ha anat bé, a més no tens tacte!

- Si us plau digue’m alguna cosa més…!

- Però què dius?!, que no ho veus que jo estic aquí putejant els teus amics, aprofitant-me de la teva mare, rient-me de la Laia, vivint de perles i… ara pretens que t’ajudi a tu?!… No!

L’Edu fotocòpia m’havia insinuat que hi havia una petita esperança, però que mai la trobaria aquí a Catalunya. Aquesta pista podia ser el principi de la solució al meu greu i confús problema, però havia de trobar una persona que m’ajudés, que fos de confiança i que fos experta en química, ja que jo era un sapastre en aquesta assignatura.

És clar, ja ho tenia! La Laia! Ella era la persona perfecte, de confiança i una experta en aquesta matèria... Però perquè m’ajudés m’havia de ficar un altre cop a la dutxa i visualitzar-me a través del vapor. No tenia cap més sortida. Havia de tornar a entrar a casa seva.

Una vegada allí, vaig anar cap a la seva cambra de bany. Ella s’estava dutxant i ja em començaven a venir els tremolors del primer cop quan vaig veure el seu cos nu difuminat entre l’espès vapor. No m’ho podia creure, estava just davant d’ella sense poder acariciar aquells pits rodons i humits que es movien i gotejaven mentre ella sortia de la dutxa. Però de sobte la Laia es va girar i...

- Ahhhhhh!

Es va espantar, absorta, davant la visió inesperada i es tapà ràpidament amb la tovallola. Aquell crit havia estat un molt bon senyal, volia dir que la Laia finalment m’havia vist.

- Laia, que em sents? Sóc jo, l’Edu.

- Qui ets tu? Què hi fas aquí? Ahhhhhh! Pervertit, com t’atraveixes? Surt d’aquí!

- Tranquil.la sóc jo, l’Edu. Necessito que m’ajudis.

- Després del que m’has fet, com vols que t’ajudi?

- Sí, si us plau, ajuda’m.

- D’acord ho faré. Però després vés-te’n!

- Si us plau, fes més vapor, si no no em veuràs, i t’he d’explicar una història, absurda però certa, que et costarà d’entendre. Tot va començar quan em vaig barallar amb el penques de l’Àlex i quan els meus pares em van treure de la presó. Durant la nit a casa va aparèixer l’Edu fotocòpia....

Finalment, la Laia va entendre el meu problema i em va prometre que aniria a la bibloteca a buscar una solució.

L’endemà, en sortir de l’institut, vaig veure com la Laia, a corre-cuita, anava cap a la "biblio". Seguidament, va seure en un dels incòmodes seients de la sala i va treure les seves coses. Després anà cap a la secció de "Cultures del món". Allí començà a llegir diversos llibres amb desesperació, però de sobte es va aturar en un de concret. Va començar a llegir apassionadament. Jo, tot estranyat, m’hi vaig acostar, però beneit de mi em vaig entrebancar amb una bossa i sense voler vaig caure-li sobre i la vaig traspassar. Després, vaig seure delicadament sobre d’ella i vaig llegir el que hi deia, allà hi havia la solució. Al Marroc! Concretament a Marràqueix podríem cercar una substància que contenia una energia capaç de retornar-me al meu estat normal. Com ho faríem per anar-hi?

L’assemblea per decidir la destinació del viatge de fi de curs es feia l’endemà. Aquesta era l’oportunitat de la Laia, tot restava a les seves mans. Era l’hora de

Tutoria; la Laia, nerviosa, explicava a la resta dels seus companys les propostes del destí del viatge de fi de curs. Podien escollir entre París, Mallorca i el Marroc. En veure que no li feien cas va fer un crit estrident, dient…

- Voleu callar! (fent un cop a la taula).

Els seus companys van callar de cop. La Laia va aprofitar aquell moment de silenci per enumerar les propostes que els professors li havien plantejat. Per ordre de llista els alumnes van anar votant la destinació preferida. Finalment, la proposta més votada va ser París. Això va significar una mala notícia respecte al pla que tenien la Laia i l’Edu.

La Laia, neguitosa, va recórrer al seu últim recurs: explicar les meravelles exòtiques d’aquella fantàstica cultura àrab.

"Penseu que Marràqueix és un poema, on els versos són la gent. Alguns joves somriuen, encara que només posseeixin cinc dirhams. D’altres, envoltats pel públic, narren aventures amb mil i una ressonàncies literàries. Es deixen aconsellar per metges ambulants, que ho saben tot i intenten comprendre la modernitat per avançar en les seves cures. Mentrestant, algun músic miserable canta la seva pobra sort amb fragments rítmics. La plaça de Xemaa al Fna és un teatre amb molts directors i una escenografia oberta a tots. Fins nosaltres participem en el repertori. Diàriament es transforma en un lloc on la gent gira sense rumb. Allà no existeix el nord o el sud, l’est o l’oest. I la gent es perd en els llocs mes encisadors: el Semarín et porta a El Haddadín, al Cherratin, al Essabarín…".

Després d’aquestes paraules la decisió va ser unànime. Cap al Marroc!

A la terminal 2 de l’aeroport del Prat, tothom estava mig adormit, ja que s’havia d’agafar el primer vol cap a Marràqueix de les sis del matí.

Un cop dins l’avió. jo em vaig acomodar en un racó des d’on controlava tota la situació. L’Àlex i l’Edu fotocòpia es divertien prement el botó per cridar l’hostessa sense motius.

Quan l’avió va arribar a Marràqueix, després d’un vol de dues hores, un autocar conduí tota l’expedició fins a l’hotel on passaria la resta de la setmana. La Laia, mirant per la finestra, feia cara de pensarosa, intentant trobar la manera per connectar amb un científic naturista àrab anomenat Abrahim.

Un cop arribats a l’hotel, tothom es va instal·lar a l’habitació. La Laia va deixar les maletes i va sortir esperitada a la recerca del científic. No tenia ni idea d’on trobar-lo, però caminant, caminant, per Marràqueix va descobrir un petit mercat al barri més marginal de tota la ciutat, on residia un personatge aciençat que coincidia amb la fotografia de l’enciclopèdia. Ella s’hi va acostar i va comprovar que el seu nom era Abrahim, i en efecte era ell, l’home que tant desitjava interrogar.

La Laia li va explicar tot el problema des del principi. L’Abrahim, primerament, no semblava gaire convençut, però al final va decidir ajudar-la.

- Així que m’ajudarà? -va dir la Laia.

- Sí, dona, sí. No t’amoïnis… -va contestar l’home mirant a terra.

- Doncs digui’m on es troba aquesta preuada substància -va demanar la Laia, una mica impacient.

- No et diré el lloc on es troba, tu l’hauràs de descobrir -va dir el científic.

Després de descobrir que la substància es trobava situada en una mina anomenada Kapptä, a cinquanta kilòmetres de Marràqueix, al costat del poble Mischgetränk, van decidir que el millor transport per anar-hi era amb camells. La dificultat era trobar-ne. Però el científic àrab li va indicar el lloc on els podia llogar, en una taverna àrab. Tot seguit van emprendre la marxa cap a "Hanftrunk-bar" a buscar els camells.

Allí van trobar un grup d’homes robustos que miraven amb cara de pocs amics. Un dels joves àrabs, alt i forçut i amb una vestimenta perdulàira es va apropar i els intimidà amb una mena de llenguatge que no s’entenia gaire bé.

- Ers prot saber què hi far una noria estrangera aquír?

- Ei forçut!, no t’esveris, només vinc a negociar per endur-me uns quants camells.

- Si trens driners prarlarem, si nor, frot el cramp!

La Laia va treure un feix de bitllets dels grans, i el perdulaire, amb una cara somrient, li oferí cinc camells, una per a la Laia, un altre per al científic i els tres restants per als ajudants. Ah!, i un per mi, que malgrat que fos invisible, també començava a estar rebentat pel cansament.

Ja portàvem una bona estona de camí quan un grup de bandits a cavall ens impediren continuar. Aquells homenots actuaren amb poca delicadesa i conduïren tota l’expedició al seu amagatall, que justament era la mina Kapptä. Ens col.locaren en una sala fosca amb petites obertures per on es filtrava la llum del sol. Gràcies a la claror, el científic va poder descobrir una diminuta brillantor que provenia de les parets rocoses i polsoses que ens envoltaven.

Aquella substància era d’una forma irregular: per alguns cantons era llisa, rugosa i desgastada i pels altres era d’un color groc transparent.

Tot seguit, el científic va idear una estratègia perquè jo pogués sortir d’aquella mina polsosa amb la substància a les mans, malgrat no tenir tacte. El pla consistia a despistar i deixar inconscient el guàrdia. Quan entrés a donar-nos l’àpat un dels ajudants li faria un cop de puny al cap i jo ho aprofitaria per sortir. El pla va sortir rodó i finalment vaig poder tornar a Marràqueix amb un dels cavalls que vaig robar als bandits. La resta de l’expedició va arribar dos dies més tard i amb un aspecte deplorable.

Un cop a Marràqueix, l’únic lloc on jo i l’Edu fotocòpia ens podíem aplegar per rebre la substància conjuntament era als banys públics on fluïa un gran núvol de vapor constant. Però… hi havia un greu problema, allí només hi podien entrar els homes. Així doncs, la Laia quedava descartada.

- Qui seria l’individu adient per portar a terme aquella proesa?

FI DEL CAPÍTOL 3

Alumnes de 4r. d'ESO grup B
IES del Vallés