Quina canya, Edu!

Capítol 3: Un pla genial

Vista la situació, el primer que havíem de fer era idear un pla. Fos el que fos el que penséssim, el primer que havíem de fer era tornar a Barcelona, per mirar de convèncer a l'Edu dolent de que havia de venir amb nosaltres al Congrés de Bruixots. No teníem idea de com ho faríem; ja hi pensaríem durant el viatge de tronada. Així doncs, el bruixot intèrpret, molt generós, va acceptar d'acompanyar-nos a la meva germana i a mi a buscar el meu cos, a la nostra llunyana terra.

No va passar res de sorprenent durant el vol de tornada. El bruixot que feia d'intèrpret, que ens va dir a la Rosa i a mi que es deia Boa Goldberg, va resultar ser una persona més interessant del que en un començament m'havia semblat. Era una persona de vella edat, cabells llargs i blancs, i ulls gairebé tapats per les grans celles blanques que li penjaven del front. El pla era el següent: es tractava de que la Laia, la germana del Jordi, fos convençuda per la Rosa, i es camel·lés a l'Edu dolent per aconseguir de portar-lo davant del Gran Nigromar. Tenint en compte que ara el meu cos estava ocupat per l'Edu dolent, estic segur que no tindria cap contemplació per deixar-se agafar per la Laia. Ben mirat, era un bon pla. De fet, un pla perfecte.

Amb tantes emocions el vol es va fer curt i de seguida vam ser a la nostra terra. Just després de baixar de l'avió, la meva germana i en Boa van voler anar a un bar a prendre alguna cosa, abans de dirigir-nos definitivament a casa de la Laia. Ella va mostrar-se molt generosa amb la Rosa. Mentrestant, el bruixot va quedar-se a fora, esperant, i jo, invisible als ulls de qualsevol, vaig entrar i vaig quedar-me assentat al sofà, escoltant tota la conversa. La Rosa va estar explicant a la Laia que havia de persuadir a l'Edu, que ell ja no era com abans, que ens havia d'ajudar. La Laia era una persona molt legal, però, com era habitual, amb cara estranyada va intentar refusar la estranya proposta. Llavors la Rosa, que jo sabia que no té un pèl de tonta, va optar per explicar la història autèntica a la Laia. Va fer entrar a en Boa, que esperava fora, i el va utilitzar com a prova per a que la Laia es pogués empassar tota aquella allau d'esdeveniments. Finalment, va acceptar. No semblava gaire convençuda, però si era per ajudar, com ella deia, faria el que volguéssim. Acte seguit, vam posar-nos tots de camí cap a casa. Cap a casa meva.

Ara eren la Rosa , la meva germana, i el bruixot els que havien d'esperar-se al jardí. La porta era oberta i la Laia va entrar. Va pujar les escales fins a la meva habitació amb mi al darrera, però sense que se n'adonés, és clar. La porta era oberta, però la nostra còmplice, per fer-se notar va trucar a la porta. L'Edu dolent, estava aferrat a l'ordinador amb els cascos posats, i es va girar amb una cara de viciat que no hi havia per on agafar-lo. Seguidament, amb el seu passotisme que el caracteritzava va tornar al que feia. La Laia, que anava a per totes, i que pel que es veu va superar la seva timidesa, s'hi va atansar. El va rodejar amb els braços i li va començar a donar petons pel coll, tan delicadament, que el meu doble va deixar el joc. La Laia, va aixecar-se, i amb un moviment molt sensual va desfer-se la goma que li subjectava els cabells. La seva mirada era una incitació, una provocació. L'Edu, sense pensar-s'ho s'aixecà. S'apropà a ella i li donà una apassionant petó que ella no hi posà resistència. Caigueren sobre el llit. En aquell moment vaig marxar d'allà, ja que no estava disposat a veure cap esceneta en que algú s'apoderava de mi sense jo poder fer res per evitar-ho.

En arribar al jardí, el bruixot, molt amoïnat, em va preguntar com havia funcionat el pla. Jo, una mica dolgut pel que havia vist, vaig dir-li que tot anava bé. Seguidament, la Rosa em va dir que no era convenient que l'Edu veiés al desconegut bruixot en el jardí de casa seva. Així, en Boa i jo vam encaminar-nos a parlar pel desolat carrer de la ciutat. La Rosa, abans de despedir-nos, ens va dir que es quedaria esperant a que l'Edu i la Laia sortissin per la porta i, fent com si passés per allà en aquell precís moment, els convenceria per anar a Londres el cap de setmana següent...

Quan portàvem unes quantes passes dialogant amb el bruixot, no vaig poder contenir-me les ganes de tornar enrere. Pensava en tot el que depenia de la meva germana, tot el que hi havia sota la seva responsabilitat. I jo, havent vist el que havia vist a Londres, aquell espectacle de festa, no podia confiar el que confiava abans en la Rosa, com era normal. No es que hi tingués molta confiança abans, tampoc, però vistes les circumstàncies, encara podia fiar-me'n menys.

Així que vaig tornar. No va caldre donar explicacions a en Boa, perquè jo sabia que ell era una persona molt sabia. Quan em va veure girar cua, va posar cara d'estranyat, però de seguida em va comprendre. Va amagar-se darrere els contenidors, esperant l'acció de l'escena. Jo, amb passes decidides, vaig posar-me al costat de la meva germana. No semblava que tingués cap intenció de retirar-se ni de fer cap malifeta... potser el fet de que a mi m'hagués passat allò, i el que jo l'hagués enxampat malgastant els diners dels pares, l'havia fet canviar una miqueta...

No vaig haver-me d'esperar per a que "jo" i la Laia sortíssim per la porta agafadets de la mà, amb posat de satisfacció, i mirant-nos amb uns ulls centellants. Allò no va agradar-me gens. El crit de la Rosa els va sobresaltar.

-Ei nois! Què us passa? Se us veu molt contents, eh?! Vaja, vaja...

Allò va fer donar un salt als dos "amiguets", de manera que van deixar-se de mirar i van "desenganxar-se" de les mans, com per intentar dissimular. La Rosa va prosseguir amb la seva actuació. Ho estava fent molt i molt bé! Semblava fins i tot tenir fusta d'actriu:

- Bé, no vull ficar-me en els vostres assumptes. Seré breu. Mireu, nanos, he tornat uns dies de Londres per veure a la família i a proposar-vos una cosa que no podreu refusar. Us agradaria venir a la "Magic Party" a Londres?

- Està bé la idea. Em moro de ganes d'anar-hi. Tu què hi dius Edu?

- Doncs no ho sé tia. Ara em fa pal viatjar fins a Londres- i per variar, ho va dir amb la seva típica grolleria.

Vaig veure com tot el nostre pla trontollava, però la Laia no estava disposada a quedar-se de braços creuats, així que va passar a l'acció:

- Apa tio! Anem-hi que em fa molta il·lusió. No vols venir amb mi?

Aquesta noia era genial, ho va dir d'una mena de manera, que al meu altre jo li fou impossible de negar-s'hi. La Rosa els hi explicà tot una mica per sobre, i van anar a preparar-se els respectius equipatges.

Quan ells dos van dirigir-se cap a les seves respectives cases, en Boa va aparèixer donant un sobresalt a la meva germana. La Rosa li va dir que havien quedat a les set a casa seva. El meu intèrpret va proposar de dirigir-nos a aquell bar amb tant de caliu "Can Tries" a fer una copa i a prendre unes tapes, encara que jo hauria de mirar-m'ho. Tampoc tenia gaire gana.

La tarda va passar-se en un moment. Jo me la vaig passar parlant amb en Boa sobre com arribaríem fins al Congrés de Bruixots, i sobre com hauria d'actuar quan estigués cara a cara davant de l'il·lustre Nigromar. Sense gairebé adonar-nos-en, ja s'havien fet pràcticament les set, pel que en Boa, la meva germana i jo vam posar-nos en marxa per anar a trobar-nos a casa meva, per després anar directament l'aeroport amb la parelleta, prendre l'avió, arribar a Londres, anar al Congrés, parlar amb en Nigromar i oblidar aquell maleït malson d'una vegada per sempre.

Tot va anar sortint segons el planejat. La meva part dolenta i la Laia estaven a punt a l'hora, fins i tot diria que ja feia que ho havien deixat tot enllestit i havien tingut temps de passar-s'ho bé una estona. Ens estaven esperant a la porta del jardí, asseguts al banc on tocava el solellet. Van posar-se dempeus només veure'ns arribar, vam prendre un taxi i en poca estona vam estar a l'aeroport.

Ja dins de l'avió, en Boa, per dissimular davant l'Edu dolent, va asseure's sol en una de les butaques del final, on al costat hi anava jo assegut, suposadament en una butaca buida. La Rosa si que anava sola, darrera de les dues butaques que ocupaven l'Edu i la Laia. L'avió es va enlairar.

Ja sobrevolant el cel, i portant una estona de vol, vaig adonar-me de que tot era massa perfecte per a ser real. El pla havia sortir de meravella: que la Laia hagués acceptat, que la Rosa no hagués ficat la pota; però... com podia anar tot tan bé? Les meves sospites es van veure reflectides a la realitat quan pràcticament ja érem a Londres, quan un home que ocupava les butaques davanteres, una mica estrafolari, amb una gorra d'Eurodisney, va aixecar-se sobtadament i, llevant un arma de la seva butxaca, va apuntar a tots els passatgers. Per assegurar-se el triomf, va agafar un hostatge i, apuntant-li al cap, va afirmar que ningú sortiria viu d'allà.

FI DEL CAPÍTOL 3

Alumnes de 4rt. d'ESO
Sant Joan Bosco