Quina canya, Edu!

Capítol 1

Aquell dia no es podia aprofitar de cap de les maneres. Des que m’havia llevat, a les set del matí, fins que havia caigut estès al llit, mort de cansament, a la una tocada, no m’havia passat res de bo. No exagero, no. Us ho podeu ben creure! Vaig començar el dia corrent com un boig per tal d’agafar l’autobús per arribar a temps a l’insti. El pare s’havia cansat d’esperar-me i m’havia plantat amb tota la tranquil·litat del món. No li cabia al cap que no trobés el llibre de mates. Va complir la promesa amb la qual ja feia dies que m’amenaçava i va marxar sense esperar-me.

Vaig entrar a l’insti a tota velocitat. Els mil alumnes i escaig del centre, l’IES Jovent, situat als afores de Sabadell, eren a les respectives aules. A la porta, quatre o cinc ressaguers coincidírem el just per mirar-nos de reüll i provar de no topar els uns amb els altres l’entrada sense haver de frenar la marxa. Les cames ens tocaven al cul! Una veueta prima de noia em va saludar.

- Bon dia, Edu.

-Uf, no el comencem gaire bé, oi Laia?

La Laia era una miqueta de noia morena i molt tímida. Normalment no m’adonava de la seva existència (i això que pertanyíem al mateix grup i ens trobàvem en un parell de crèdits variables), excepte quan passava la tarda a cal Jordi, perquè solia aparèixer en el moment més adient amb uns quants entrepans que havia preparat per si de cas teníem gana. La veritat era que el Jordi i jo sempre teníem un budell buit i anava d’allò més bé que el meu amic comptés amb una germaneta tan sol·lícita. Vaig sentir-la córrer darrere meu en direcció als vestuaris del gimnàs. Vaig pensar que el Jordi era un bon tros de quòniam. Què li hauria costat dur-la amb la moto? A aquelles hores del matí, per molt que s’hi esforcés, no trobaria cap de les noies que li agradaven caminant soles per la carretera. Totes solien arribar amb cotxe acompanyades pel pare o la mare i, acabades les classes, la majoria tornaven a casa amb bus. I era aleshores quan el Jordi es passejava de la porta de l’insti a la parada del bus i de la parada del bus a la porta de l’insti, a la recerca d’una de les deu o dotze noies que tenia a la seva llista de preferències (una llista com cal, no us penseu que s’ho prenia a broma, numeradetes i tot que les tenia!). Solia acabar amb alguna dalt de la moto, l’acompanyava a casa o, si tenia sort, a qualsevol altre lloc. Em sabia greu per la Laia, que es comportava amb ell com una germana legal i mai no l’emprenyava. No com la meva, per exemple! Ara que, aquest curs, respiro. Ha estat fantàstic que marxés a Londres a estudiar l’anglès "in situ". La meva germana Rosa és una plasta total! És clar que no s’assembla pas a la Laia... La Rosa és alta, amb un cos ben proporcionat, els cabells arrissats fins a mitja esquena i un caràcter obert i agradable amb tothom menys amb mi, naturalment. El seu esport preferit és ventilar els meus draps bruts (he d’admetre que sempre en tinc uns quants!) a l’hora de sopar, justament quan la família té la sana intenció de reunir-se en pau i gaudir de la mútua companyia.

Hi havia dies que no passava res si arribaves un pèl tard, però aquell matí, el Milhomes, el profe d’Educació Física, es va entestar a fer-me córrer com un desesperat al voltant de la pista de bàsquet (no us ho perdeu, els profes havien tingut el bon pensament de col·locar l’Educació Física a primera hora del matí! S’excusaven amb allò tan galdós de "és tan difícil quadrar els horaris!"). Com a mínim s’havia compadit de la Laia i es va conformar a obligar-la a pujar i baixar deu vegades les escales de la graderia.

L’Àlex i la seva penya em miraven amb un somriure burleta pintat als llavis. L’Àlex feia temps que em buscava les pessigolles, vaja, que tenia ganes que l’escalfés! Disfrutaven com vedells veient-me córrer, els molt...! Cada vegada que els passava pel davant, el peu de l’Àlex era un pèl més a prop de les meves cames. Finalment, en l’última volta, es va decidir a allargar la cama amb la macabra intenció que m’esclafés els morros a la pista. Vaig adonar-me de la maniobra uns segons abans d’ensopegar irremissiblement amb el peu, vaig frenar bruscament i... horror!, vaig anar a raure a la falda de la Mònica. Li vaig arremangar la samarreta i la vaig tirar d’esquena. Es va clavar una trompada monumental i, per acabar-ho d’adobar, la vaig aixafar amb el pes del meu cos. En unes altres circumstàncies no us nego que la situació m’hauria resultat força plaent, però aleshores... La mirada assassina que em va llançar de terra estant significava, li ho llegia ben clar als ulls espurnejants, que ja me’n podia oblidar, de sortir amb ella.

La Mònica em té el cor robat. Quan la miro m’agafen esgarrifances i alhora una mena d’escalfor que... El pare diu que això són les hormones adolescents, que les tinc descontrolades i que em passarà a mesura que em faci gran, però jo penso que no en té ni idea, de la situació. Em sembla que ell no s’ha descontrolat en tota la seva punyetera vida! És que la Mònica és molta Mònica! Fixeu-vos, el Jordi la té a la llista amb el number one! I no és ell sol, no, per desgràcia l’Àlex també la té al punt de mira. De fet, uns mesos enrere la contemplava com quan m’encanto amb les noies socorristes d’aquella sèrie tan hortera de la tele, és a dir, com un ésser meravellós i totalment inaccessible. Ara, quan ella va començar de mostrar cert interès per mi... Uf!, ja van ser figues d’un altre paner! No m’ho podia creure! I no és pas perquè jo sigui una mena de Freddy Krugger horripilant, ni tampoc un Tom Cruise... No estic malament del tot, vaja, si a la Mònica li agrado una mica...

Suposo que us podeu imaginar que el Milhomes va dir l’última paraula després de calmar el galliner, ben esvalotat per culpa de l’incident, i que l’última paraula va ser condemnatòria. Apa, de propina unes quantes voltes més a la pista! L’únic que em va alleugerir el mal humor que arrossegava va ser que també va condemnar l’Àlex i ja ens teniu a tots dos corrent fent ara de llebre ara de conill, l’un darrere de l’altre i maleint-nos els ossos mútuament.

Els divendres a la tarda no teníem classe i, amb el Jordi, vam decidir anar a fer un volt. Ens ficaríem al "Mira qui ve ara!", un bar musical d’allò més guai. El Jordi havia sentit a dir que la Mònica i les seves amigues hi serien. Volia parlar-li, demanar-li disculpes i veure si encara tenia alguna possibilitat de sortir amb ella. No em resultaria una tasca gens fàcil, sobretot amb el Jordi al costat. Li agafaria el complex de paparra, s’enganxaria a la Mònica i no hi hauria forma humana de poder parlar-li en privat. Bé, malgrat això, ho provaria. El que no comptava era trobar-me també l’Àlex i la seva penya, una colla de moniatos que li llepaven les espardenyes.

En vam organitzar una de grossa, la més grossa de la meva curta vida, tot s’ha de dir. L’Àlex i jo ens vam començar d’empentar no recordo ben bé per quin motiu, però podria ser per situar-nos millor al costat de la Mònica. Dins del local no es podia ni respirar, la concentració humana esdevenia gairebé impossible, no hi quedava ni un metre quadrat buit. Li vaig tirar la beguda, ell em va clavar un pinyac contundent a l’ull dret. M’hi vaig tornar. Va insistir en l’ull esquerre... i la cosa es va desbordar. El Nando, un col·lega de l’Àlex, va enganxar-se amb el Jordi. La Mònica va cridar-nos que érem una colla d’immadurs. En aquell moment, m’hauria agradat endinyar-li una cleca, per bleda assolellada i perquè trobava que es comportava d’una manera força injusta amb nosaltres. De fet, l’Àngela, una noia que tenia les idees clares, la va sacsejar una estona mentre li posava els punts sobre les is, és a dir, li va "explicar" que no es pot coquetejar amb l’un i amb l’altre i esperar que no passes res. Cinc minuts més tard el "Mira qui ve ara" s’havia transformat en un camp de batalla. La majoria de nois i noies que s’escalfaven de valent no sabien per què ho feien, n’estic segur. Vint minuts després mirava la cara d’un bòfio bigotut amb posat de penedit, posat i ànim, tot s’ha de dir.

No m’havia barallat mai tan fort. Els altres "incidents bèl·lics" que havia tingut es limitaven a un parell de cleques i para de comptar, però allò que em portessin a comissaria... Òndia! Els cambrers del bar musical ens havien identificat, a l’Àlex, al Jordi i a mi, com els provocadors de la catàstrofe que havia causat nombrosos desperfectes al local. Em sentia derrotat, aixafat, triturat... El descontrol de la penya no havia estat culpa nostra! Però això em preocupava menys que pensar en la cara dels pares quan em vinguessin a buscar. No em sentia gens orgullós de mi mateix, malgrat haver comprovat que havia deixat l’Àlex amb un aspecte gairebé tan lamentable com el que ell m’havia deixat a mi. Em feia mal l’ull dret, i l’esquerre, i el llavi inferior, matxucat i sangonós. Una calcomania esquarterada, semblava la meva cara!

No m’ho hauria imaginat mai de la vida, allò! Quan els pares del Jordi el van venir a buscar, van anunciar-me que els meus no pensaven presentar-se fins que sortissin de treballar i, encara més, fins que en tinguessin prou ganes, que m’aniria bé meditar unes hores sobre el meu comportament. Es van presentar a les dotze de la nit! Us asseguro que havia tingut temps de començar i acabar de meditar i de repetir-me mil i una vegades que havia estat un autèntic pallús.

Després de l’esbroncada dels pares, sobretot del pare, amb un to de veu glacial, vaig estirar-me al damunt del llit demanant que alguna força sobrenatural em lliurés de la part de mi que m’obligava a sentir-me tan malament després de cometre estupideses com la d’aquella tarda.

Algú em sacsejava. Si m’havia acabat d’adormir llavors mateix! Tan de pressa havia passat la nit? Quan em vaig veure capaç d’obrir els ulls, em vaig adonar que no entrava ni un sol raig de llum per la finestra. Potser es tractava de la mare que em portava alguna cosa per picar.

- Mare?

- No, nano, no sóc la mare.

Vaig maldar per pitjar l’interruptor del llumet de la tauleta i, acte seguit, la boca se’m va obrir de la sorpresa i l’espant de trobar-me un altre jo plantat al meu davant com si res.

- Però, però... – vaig poder balbucejar.

- Ei, comprenc que l’impacte de trobar-te al davant de tu mateix per primera vegada és fort, però no cal que posis la cara d’haver vist un fantasma.

- Ets igual que jo! -semblava que la llengua ja se m’havia desenganxat del paladar i m’obeïa-. D’on surts? Qui ets?

- No surto d’enlloc, sempre he estat aquí, bé, vull dir que on anaves tu, jo també hi anava -va respondre la meva fotocòpia.

- Estic somiant, oi?

- No, Edu. Estàs ben despert i el que veus és del tot real -va assegurar-me l’ésser que tenia la mateixa pinta que jo.

- Sí, i un be negre!

- Tu i jo som la mateixa persona, home!

Em va posar la mà a l’espatlla i vaig trobar que tenia consistència, que aparentava una mà del tot corrent, amb els cinc dits... que era la meva mà, que ell era una fotocòpia exacta de mi que es movia i parlava!

-Ep, noi, anem a pams! -passada la primera sorpresa, la mosca se’m començava d’enfilar al nas-. Què vol dir que tu anaves on anava jo? No t’entenc, t’ho juro! I, encara que em sembli al·lucinant tenir un clònic, si no t’expliques més bé...

- D’acord, d’acord -va accedir, i es va asseure amb mi al damunt del llit-. Sóc aquí perquè el teu desig s’ha acomplert i ens hem desdoblat a l’inrevés...

Ara sí que encara ho entenia menys.

- Les persones tenim dues parts, una que tendeix sempre a fer les coses com cal, una mena de part bona, podríem simplificar-ho així, i una que seria la part que no tendeix tant al bé, és a dir que no es posa gaires pedres al fetge per les coses que passen, vaja! Quan naixem, naixem dobles. Una part, la visible, la que transita pel món, sol ser, en la majoria dels casos, la que tendeix a fer bondat, a amoïnar-se per les coses, a patir pels altres... L’altra queda oculta, és invisible, però viu al seu costat, l’acompanya sempre. Aquesta situació dura uns vint o vint-i-cinc anys, si fa no fa.

Ho entenia una mica més, però em sonava a la història aquella del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Vaig fer una ganyota que l’Edu fotocòpia va interpretar com d’incomprensió.

- Oi que, per molt sol que estiguis, algunes vegades tens la sensació que hi ha algú més amb tu, algú que no pots veure? -em va preguntar.

Em fascinava sentir-li la veu, la meva pròpia veu!, i també veure com es movia, és a dir, com "em" movia!

- Sí. És clar que pot ser allò que ens expliquen de petits de l’àngel de la guarda, o allò altre de la veu de la consciència...

- Doncs no, és sempre la teva altra part que no pot abandonar-te. Ara bé, hi ha un moment que es pot produir un canvi, la part visible es pot tornar invisible i a l’inrevés. Això és el que ha succeït.

- Com? -vaig preguntar, amb la mosca ja al capdamunt del nas.

- Au, va, no em negaràs que fa uns minuts, just abans de quedar-te com un soc, has demanat alliberar-te de la part de tu que et fa sentir malament quan...

- Ei, era broma! Una manera d’expressar que em sentia fatal, home! -vaig aclarir-li.

- Doncs, em sap greu, però l’has ben pifiada, nano. El teu desig s’ha convertit en realitat.

- Ep, tu no hauràs llegit pas la aquella novel·la del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, oi?

- Sí, és clar, la vaig llegir quan ho vas fer tu i també hem vist la pel·li, recordes? Ara que, no tinguis por, jo no sóc una mena de Hyde assassí que es dedicarà a carregar-se gent a tort i a dret. I tu tampoc podràs tornar a aparèixer després de beure’t una poció màgica. La cosa no és tan fàcil, noi.

Allò va inquietar-me força.

Em va explicar que en aquells moments jo era l’invisible i ell, l’Edu fotocòpia, viuria en el món real sense patir gaire, ja que el seu tarannà era més aviat tranquil, fresc, passota. A mesura que m’anés fent gran, el meu caràcter (és a dir, la part del meu caràcter que ell representava) s’afirmaria i la part invisible desapareixeria per sempre més.

- Inquietant, ben mirat. Dec sentir-me força culpable per tenir malsons tan esgarrifosos. Ja tinc ganes de despertar-me, punyeta -vaig bromejar.

- Eduard, no somies.

El to de veu del meu clònic em va glaçar la sang.

Llavors vaig tenir una idea genial. Si em posava a cridar com un desesperat els pares vindrien, igual que ho feien quan era petit i m’espantava per qualsevol cosa o bé si gemegava mentre dormia. El crit em va sortir agut, clar i amb el volum suficient. Pocs moments més tard, els pares entraven a l’habitació amb l’alarma pintada als rostres.

- Edu, què et passa, fill?

- Eduard, ens has espantat, home!

- No res, em sap greu, ha estat un malson -el meu clònic els responia amb una flema impressionant.

- Pare, mare! Si sóc aquí, jo! Ell no sóc jo! És una part de mi! Mare! Que no em veus?

Els tocava, fins i tot podia abraçar la mare, però ells no em veien ni notaven el contacte de les meves mans, continuàvem mirant-se l’Edu fotocòpia i prou! Vaig clavar un cop de puny a l’armari i la fusta de la porta tampoc no va cedir ni un mil·límetre. Si encara somiava, volia despertar ràpidament, allò em resultava insuportable.

Els pares van sortir de l’habitació després de recomanar-me, vull dir "recomanar-li", que provés de descansar. La mare fins i tot li va fer un petó! I el penques del meu clònic no va tenir la decència de demanar-los disculpes. Primer estaven massa emprenyats per gosar disculpar-me per allò del "Mira qui ve ara" (el pare m’hauria engegat un rebuf que m’hauria enganxat a la paret) i, llavors, quan podia aprofitar que estaven més tranquils...

- Ai, Edu, mira que ets tossut -va dir-me l’Edu fotocòpia quan ens vam quedar sols una altra vegada-. T’he explicat que no et veuen, oi?

- Però bé que m‘han sentit, oi? -vaig replicar.

- D’aquí a un parell d’hores tampoc no et sentiran. Qüestió de temps...

- Doncs no em penso quedar quiet! Seré un fantasma, si tu vols, però intentaré el que calgui per tornar a recuperar el que he perdut!

Es va posar a riure!

- Escolta, noi. Ja n’hi ha prou d’aquest color! -els ulls del meu clònic brillaven-. A mi tampoc no m’agradava ser invisible i m’he passat setze anys esperant aquesta oportunitat! Els desdoblaments a l’inrevés no es produeixen gaire sovint, saps? Penso aprofitar la sort que he tingut i, sobretot, procuraré no fer-te gens de cas. Ben mirat, d’aquí unes hores no recordaré res de res! Potser sí que seràs una mena de veueta que, de tant en tant, em repicarà al cervell plena de bons consells, però t’asseguro que no cauré al parany de voler ser millor persona. Sóc l’Edu-caradura, recordes? I tampoc no és gaire probable que trobis l’únic mortal que et pot donar un cop de mà...

Va aturar-se en sec. Havia ficat la pota, havia parlat més del compte! Vaig afanyar-me a interrogar-lo.

- Què has volgut dir?

Es va fer l’orni i va continuar escridassant-me.

- Ah! I no ets un fantasma, ni ets mort! La vam veure junts aquella pel·lícula d’un paio que té un accident i es queda un temps entre la vida i la mort, la recordes? No pots travessar les parets ni parlar amb altres paios amb la mateixa situació que tu. Senzillament, Edu-bon-noi, has deixat d’existir i jo me n’alegro!

L’hauria bufetejat, l’hauria aixafat, fet a miques...! Havia d’admetre que la meva situació era ben galdosa i l’única persona (més ben dit, meitat de persona) que em podia proporcionar una pista de com sortir-me’n era aquella fotocòpia meva que acabava d’engegar-me a pastar fang. Per aquest motiu, vaig reprimir les ganes d’escanyar-lo (d’altra banda, segurament ni em notaria els dits al coll!) i vaig provar de saber alguna cosa que em fos d’utilitat.

- D’acord, d’acord, ja ho he entès... -va semblar que es calmava-. Et puc demanar un favor?

- Demana.

- Estàs convençut que no podré tornar al món real, oi?

Va assentir amb el cap.

- Doncs, per què no m’expliques què has volgut dir amb allò de "l’únic mortal que em pot donar un cop de mà"? Potser resultarà que l’Edu-caradura és un fatxenda i en realitat es caga a les calces?

- Què dius, home!

Li havia tocat de ple el punt feble, al cap i a la fi, aquell "punt feble" havia estat el que, sovint, quan encara era visible, em causava problemes. Vaig recordar que l’Àlex m’havia titllat de gallina moments abans d’escalfar-nos de valent. Aquell fet em demostrava que l’Edu fotocòpia i l’Edu bon noi estaven connectats d’alguna manera i que, si més no, s’influïen.

- Bé, perquè vegis que no tinc cap mena de por, t’ho explicaré. Hi ha una persona, una sola persona, que et pot tornar al món real i, de rebot, enviar-me a mi a l’ombra, és clar! -va somriure sorneguerament-. Però primer l’has de trobar.

- I no saps qui és?

- No en tinc ni idea.

- I què ha de fer, aquesta persona?

- Això tampoc no ho sé -l’Edu fotocòpia es va ajeure al llit tan llarg com era i va apagar el llumet de la tauleta de nit-. Ara vull dormir, estic molt cansat.

Es va quedar clapat en un tres i no res. Vaig endevinar que s’havia acabat el temps, que m’havia quedat més sol que un mussol, invisible i sense ningú per parlar, encara que fos un clònic pervers usurpador del meu petit món de cada dia. L’obscuritat em va fer venir ganes de plorar.

FI DEL CAPÍTOL 1

Sabadell, gener del 2000