Canvi
de rumbL'Humbert sabia que no podia anar a la policia, el Manolo li ho havia prohibit. Després de donar voltes i més voltes, va decidir no fer-li cas. Va agafar la carta i es va dirigir cap a la comissaria. Una vegada allà, la policia i ell van organitzar un pla. El Manolo no s'adonaria de res.
S'anava acostant l'hora, la cita era a les 12 de la nit. L'Humbert estava desesperat, les mans li suaven i tremolava tot. No parava de mirar el rellotge. Pensava i pensava. El cap li bullia.
S'havia preparat una bossa amb tot de coses: una corda, cinta aïllant, una clau mestra, tres entrepans, tres taronjades i una navalla. Quan va ser l'hora, va anar al garatge i va pujar a la furgoneta. Les mans li suaven com mai.
Va arribar al carrer de Sant Roc, va fer la volta a la fàbrica tèxtil per entrar pel darrere. El Manolo el va veure de seguida:
- Tu, on vas? Et penses que no t'he vist? -va exclamar amb una veu de gos.
- És que no sé on és la porta -va contestar l'Humbert.
- Et penses que m'enredaràs, noi?
- No és la meva intenció -va dir l'Humbert-. Puc veure l'Adrianne i la Rosa? Els has fet res, poca-solta?
- De moment no, però tot depèn de tu.
- Han menjat res? Jo els porto entrepans.
- Mira noi, aquest és el meu problema. No diguis més bajanades! Au va, anem per feina! -deia tot empipat el Manolo-. Entra!
Van entrar en una habitació molt fosca. L'Humbert de seguida va veure la Rosa i l'Adrianne. Els va fer un petó al front. Es van tranquil.litzar tots plegats. Ara sabia que estaven bé.
El Manolo es va quedar a fora per pensar més tranquil.lament com acabaria tota aquella història. Mentrestant, l'Humbert explicava a la Rosa i l'Adrianne tot el pla.
Amb tot això, la policia havia arribat silenciosament sense que el Manolo se n'adonés. Van rodejar tota la fàbrica, les sortides estaven plenes de policies, era difícil que s'escapés ningú.
El Manolo ja havia rumiat prou. Estava decidit a emportar-se el seu fillastre costés el que costés. Havia promès a la mare de l'Adrianne abans de morir que en tindria cura tota la vida.
Va anar altre cop a l'habitació on eren tots i va dir al noi que es posés a punt, que marxaven cap a casa.
- Vosaltres dos, no us moveu fins demà a les vuit del matí. Si no em feu cas mataré l'Adrianne. Jo us controlaré -va dir a la Rosa i l'Humbert.
Quan anava a sortir, es va trobar la policia als morros. Va intentar fugir per l'altra porta però tampoc va poder. Es va trobar acorralat i es va enfonsar.
- Jo només volia que l'Adrianne vingués una altra vegada a viure amb mi -plorava desconsoladament, s'havia empassat tot l'orgull-. Jo vaig prometre a la seva mare que me'n faria càrrec, potser no l'he cuidat gaire bé però he fet tot el que he pogut.
- Au vinga, noi, no facis més comèdia, ja ens has donat prou maldecaps -deia l'inspector de la policia-. Emmanilleu-lo! Un poca-solta menys en circulació! Vosaltres, aneu a mirar si la Rosa i l'Humbert estan bé!
Es van endur el Manolo a comissaria. L'inspector va anar a parlar amb els tres segrestats.
- No patiu més, aneu a dormir i descanseu. Demà allà a les 11 veniu a declarar. Nosaltres estarem interrogant el Manolo tota la nit -explicava l'inspector.
Així ho van fer. Van pujar tots tres a la furgoneta i se'n van anar a dormir. Havia estat un dia molt dur.
Al matí van anar a explicar tot el que havia passat. Quan van sortir de la comissaria van anar a celebrar que estaven bé. Van decidir passar el dia al Tibidabo. S'ho van passar d'allò més bé. Van anar passant els dies i la Rosa i l'Humbert cada vegada estaven més units. L'Adrianne era feliç. Semblaven una família de veritat. S'estimaven cada vegada més. Del Manolo, gairebé ja no ni se'n recordaven.
Un bon dia van rebre una citació judicial. Havien d'anar a declarar. El judici va ser llarg, molt llarg. Van tancar al Manolo a la pressó una bona temporada.
L'Humbert i la Rosa es van casar i van adoptar l'Adrianne. Tots els malsons del noi s'havien acabat. Ara podia estar tranquil. Tenia una família i era feliç. No van trigar a augmentar la família. Una nena va acabar de portar la felicitat en aquella casa.
L'Humbert havia fet cas al seu pare, s'havia casat tal com li va prometre. Estava molt satisfet d'haver triat aquella dona tan meravellosa. Tota la por que tenia amb les dones, l'havia superada. L'Adrianne tenia una família que el tractava molt bé i se l'estimava. La Rosa havia trobat l'amor de la seva vida.
Van ser feliços i van menjar molts anissos.
FI DEL FIL
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Joan Montllor
Segueix altres cabdells |
