Canvi
de rumb- Com et dius noi?
El nen va callar uns instants i tenia els ulls plorosos, es va tocar els cabells, i va dir amb veu baixa i quequejant:
- Em dic J … J….. Jaaaan. Jan Vila Mateu.
L’Humbert es va quedar molt parat pel temps que havia tardat a dir el seu nom sencer però era normal perquè estava espantat. Pobre nen!
En Jan es va posar a plorar i l’Humbert el va tranquil·litzar. L’Humbert tenia molta curiositat per saber qui era aquell home (l’energumen que deia ell), però li feia por de preguntar-li perquè no tornés a passar el mateix que havia passat abans, fins que al final li va preguntar, tal com li va sortir:
- Jan, qui és aquell "paio", aquell home tan estrany que a la fira et va escridassar i agafar pel clatell?
- Qui? El senyor que em pega i em maltracta?
- Sí, això mateix, deu ser aquell home!
- Ah! És el meu pare. Sempre em renya i em pega sense motiu. Obro la boca i ja em pega i a més a més em fa vestir així, com un drapaire.
- Dius que el teu pare et maltracta?
- Sííí … és un home dolent! Mira quins blaus tinc a l’esquena! –i es va aixecar la camisa i li va ensenyar els morats que tenia per tot el cos.
L’Humbert, després de tot allò que havia vist i li havia dit en Jan, va pensar que aquest tenia una vida molt pitjor de la que ell havia passat amb el seu pare i va recordar que, tot i que la seva mare el va abandonar, el seu pare, en Quim Molins Serrat, no l’havia maltractat mai.
- Això no pot ser! Hem de trucar a la policia, ràpid.
Va passar gairebé mitja hora i van arribar a casa de l’Humbert. En Jan, que ja estava més tranquil i no pensava que l’Humbert tingués una casa tan bonica, li va comentar:
- Quina casa tan agradable!
- És clar que sí! Què et pensaves, doncs?
En Jan amb veu encongida va dir:
- Jo… Com que ets un firaire pensava... Perdona.
Nerviós, l’Humbert va agafar el telèfon i va trucar a la policia. Al principi no sabia què dir, però de seguida ho va explicar, tot i que tenia en Jan a casa. El policia va dir estranyat:
|
- Segur que no es tracta d’una broma?
- Escolti senyor, no estic per fer bromes, entesos? –va respondre l’Humbert.
- Però, és ben segur que maltracta el seu fill? –continuà el policia.
- I tant!, l’hi puc ben assegurar, vostè mateix podrà comprovar els senyals dels cops.
- Molt bé. Digui’m com es diu i on viu aquest "personatge" –va demanar ben convençut el policia.
En Jan va dir que vivien a Barcelona i que el pare es deia Ramon Vila Sala.
El policia va respondre que anirien tot seguit a detenir-lo per poder-lo interrogar.
Després d’haver parlat amb la policia van quedar una mica més tranquils i l’Humbert va oferir a n’en Jan, el seu nou amic, una tassa de llet amb pastes que el nen es va menjar amb tota la gana del món. Van anar a dormir.
L’endemà, a primera hora del matí, va sonar el telèfon, l’Humbert el va agafar. Era el policia que els informava que ja havien arrestat el pare d’en Jan i l’Humbert va aprofitar per dir-li si es podia quedar el nen. Li va respondre que, de moment, sí.
Molt contents l’Humbert i en Jan van voler anar a la fira tot i que ja l’estaven desmuntant. Allà van pujar a totes les atraccions que quedaven i l’Humbert mirava la cara de felicitat d’en Jan. L’última atracció a la qual van pujar van ser "les cames elàstiques". Després de baixar, en Jan va demanar a l’Humbert si li podia comprar un gelat. Quan va començar-lo a llepar es va entrebancar i se’l va estampar per la cara. En Jan es va posar a riure i l’Humbert n’hi va comprar un altre.
Per les atraccions va conèixer un nen, en Roc, que semblava molt simpàtic, i l’Humbert també el va convidar a pujar als diferents "caballitos" i a un gelat i van jugar fins que ja es va fer tard. Es van fer amics.
Mentre l’Humbert, en Jan i en Roc s’ho passaven tan bé, el pare d’en Jan va poder sortir de la presó perquè amb els diners que tenia va pagar un advocat que va aconseguir que sortís de la presó, provisionalment.
Van passar molts dies i del pare d’en Jan no en van saber res més i van continuar la seva vida de firaires. Van anar a muntar la fira a un poble, molt lluny de Sabadell, que es diu Vilajuïga. A la plaça Ramon Margineda van muntar la seva parada al costat d’una altra en què hi havia una dona gran que, a l’Humbert, li recordava algú.
Aquella dona no era gran. Devia tenir uns 65 anys, no gaire més. Era baixeta i bastant prima amb les cames curtes i els braços una mica llargs. Tenia uns ulls molt bonics, rodons com dues taronges i d’un color difícil de definir, entre un verd caqui i un marró claret. Color de mel! Les pestanyes eren molt llargues. El nas xato i petitó ajuntava aquells dos sols, els ulls. La boca, sempre amb un somriure molt agradable, era ben grossa i els llavis tan gruixuts que no deixaven veure-li les dentetes petitones. Tenia els cabells una mica blanquinosos i semblava una escarola però… molt ben pentinada. Anava ben vestida, elegant, ni tan sols tenia una petita enganxada, ni un forat, ni una taca… Duia unes arracades d’or. Es notava que de jove havia estat una noia molt maca!
|
Al cap d’uns quants dies de donar voltes i més voltes per endevinar a qui li
recordava o qui podia ser aquella senyora es va decidir a preguntar-li com es deia. - Júlia –va contestar la dona–. Per què m’ho preguntes jove, quin interès tens per mi? L’Humbert, en sentir aquesta resposta va quedar molt parat. La seva mare també es deia Júlia. Va pensar que podria ser una gran casualitat i per això també li va preguntar quins cognoms tenia. - Júlia Torres Mullaret –i es va mirar intrigada l’Humbert.
|
La cara de l’Humbert, que sempre havia estat una mica trista, va canviar de cop. Es va quedar amb la boca oberta i els ulls brillants i esbatanats. Era la seva mare!
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 5è. de primària
CEIP Nostra Llar
Continua aquest fil |
Segueix altres cabdells |
