-Què, com t’ha anat el dia, avui?

-Bé. I a tu?

-Fantàstic! -va dir el Marc amb entusiasme-. Hem estat tot el dia assajant, perquè d’aquí a dos mesos estrenem l’obra.

En Biel va continuar callat uns minuts més i en Marc ho va intentar novament:

-I a tu, Biel, com t’han anat els exàmens?

-Bé. N’he fet dos i crec que m’han anat força bé.

-Doncs mira, Biel, com que tot ens ha sortit bé avui, et convido a sopar per celebrar-ho.

En Biel va mirar de reüll el seu germà i va dir amb una certa tristesa a la veu.

-Home, no seria mala idea si no fos que avui no sóc una bona companyia per a ningú.

-Per què? -va interrogar en Marc.

El silenci va retornar per uns instants, però en Biel va respondre:

-Avui he rebut una carta de l’Ester.

En Marc que coneixia bé els sentiments d’en Biel des de feia molt de temps, va entendre el seu estat d’ànim i va escoltar-lo atentament quan en Biel va continuar parlant:

-Em diu que m’estima, explica el que fa per Sabadell i es pregunta el perquè de la nostra marxa.

-I per què vam marxar? -va dir en Marc.

-Per què? -va tornar a preguntar en Biel absolutament sorprès.

-Et deus pensar que estic boig, que sé les raons per les quals vam haver de marxar... Però Biel, per què vam haver de marxar sense dir res a ningú, mentint a tothom... Dir que volíem marxar per estudiar teatre i canviar d’aires hauria estat bé, si ho haguéssim dit. Vam marxar en silenci, d’amagat, solament vam ser capaços de mentir a la tieta.

-Tampoc no vam mentir del tot -va intervenir en Biel una mica enfadat.

-No, però tots dos sabem que era una veritat a mitges.

En Biel va abaixar el cap i va continuar caminant sense ànims. De sobte va trencar el silenci i va dir:

-Suposo que jo tenia por. Por de dir a l’Ester que l’estimava... que l’estimo. Por de lligar-me massa aviat, de no tenir temps per viure. Por de tot. De ser com el pare i haver de fugir amb el temps.

-I ara? Ja no tens por? -va dir en Marc.

-No ho sé. No n’estic segur. Però tampoc no sé encara què és el que vull...

Després de continuar el seu camí, un altre cop en silenci, en Marc va preguntar:

-I per què no escrius a l’Ester i li dius que l’estimes i què és el que et passa?

-No puc, encara no. Sé que he comès un error, que l’Ester ha descobert qui hi ha darrere d’Onaryc i que em vull vendre la guitarra, aquella que no em vaig arribar a comprar mai. Tot s’ha complicat massa i ara les explicacions no servirien de res. Com li podria explicar que l’estimo que vaig marxar per un merder del qual encara no he sortit. Allà m’ofegava i aquí no puc respirar. Sé que em persegueixen i no puc marxar i posar en perill els qui més m’estimo.

Quan en Biel va acabar de dir aquestes paraules, en Marc va adornar-se que eren davant del bar on solien anar a sopar amb els amics. Va estirar pel braç el seu germà i hi van entrar. El cambrer els va somriure i els va assenyalar amb el cap una taula buida. Sense preguntar-los què voldrien menjar per sopar, va preparar la taula i els va dur el primer plat. Sabia, de sempre, que demanaven els plats del dia, perquè eren més econòmics, i no els va fer esperar. Van sopar callats, sense gaire gana i sense mirar-se a la cara. Tots dos sabien el que pensava l’altre.

Després de sopar van acomiadar-se del cambrer i van anar cap a la residència, en silenci. Un silenci trencat només per algun cotxe que se sentia en la llunyania. Era com si tot i tothom els volgués deixar sols.

Van arribar a la residència i van anar cap a la seva habitació. Quan en Biel es va posar al llit, va quedar-se quiet mirant el sostre com si mirés a l’infinit. Va aconseguir adormir-se a les dues de la matinada...

Els dies van anar passant i les pluges de la primavera van deixar pas a la calor de l’estiu. En Biel semblava més tranquil i sovint, gairebé cada dia, anava a la Walker Art Gallery on admirava les pintures que allí s’exposaven. Era com si mirés el seu futur i el seu passat. A la galeria cada dia hi veia coses noves, nous detalls que confirmaven la seva idea inicial: continuar amagant on es trobava. Sabia que el pas del temps l’ajudava i no volia que s’aturés gaire. Per això, quan veia que les sales de pintura semblaven voler aturar les hores, girava cua i marxava.

Llavors anava a veure el mar i es tornava a oblidar dels problemes. El moviment de les ones li recordava la música de la seva guitarra, aquella que havia regalat a l’Ester i se la imaginava tocant-la. Aleshores es tornava a despertar i marxava cap a la feina. I mentre servia copes en aquell pub, es quedava tens i tens i pensava que faria com la corda d’una guitarra i acabaria trencant-se.

-Què Biel, què t’ha semblat l’obra de teatre? -va dir en Marc emocionat-. Ja sé que el meu paper ha estat molt curt, però, com ho he fet?

-Has estat fantàstic, noi. Has estat el millor de tota l’obra -va respondre sincerament en Biel.

Sabia que, per al seu germà, aquell inici era molt important i podria obrir-li moltes portes, per això va escoltar-lo durant tota la tarda mentre en Marc parlava del teatre, de la facultat, de la possibilitat d’anar al Estats Units a continuar amb els seus estudis més endavant, de Barcelona...

-Què vols dir amb això de Barcelona? -va preguntar en Biel molt esverat.

-Què passa? Quan acabi amb els meus estudis a Liverpool, hauré de pensar en el meu futur i començar a plantejar-me què vull fer amb la meva vida, oi? -va dir en Marc una mica dolgut.

En Marc sabia que al seu germà aquestes paraules no li havien fet cap mena de gràcia, per això ho va intentar arreglar.

-Mira Biel. Tots dos sabem que no podem estar tota la vida fent el que fem. Treballant en pubs de mala mort, estudiant en un país que, de vegades, ens ha estat hostil i amagats de la gent que ens estima. Algun dia haurem de tornar. I encara que passin tres o quatre anys més, no podem oblidar-ho. El nostre futur no és aquí.

En Biel es va quedar blanc, dret al mig del carrer sense poder obrir la boca. De mica en mica es va anar refent i va dir, completament encès:

-El teu futur potser no és aquí, però el meu no és enlloc i encara menys a Sabadell. Sé que hi vols tornar, però jo no puc fer-ho. Si vols marxar, marxa. Jo em quedo aquí. A Anglaterra hi estic segur.

Des d’aquell moment, les relacions entre els dos germans es van refredar considerablement. En Marc sabia que en Biel estava convençut de les seves paraules i no volia que la seva relació s’anés debilitant. Ara no. Necessitava el seu germà molt a prop i també sabia que en Biel el necessitava a ell. Aquell problema tornava a aparèixer i no podia permetre que allò els destruís. Si en Biel no el solucionava, ho hauria de fer ell. L’edat no li importava. Tenia molt clar que havia de fer alguna cosa. Per això quan va entrar a la facultat, l’endemà, havia d’anar ràpidament a l’aula d’informàtica i posar un anunci a internet. Potser així podria posar-se en contacte amb aquells que assetjaven el seu germà i d’un tret mataria dos pardals: ajudaria en Biel i podria tornar a Sabadell. Ja n’estava fart de la humitat britànica!

Quan en Biel va entrar a l’aula va engegar un ordinador, va connectar-se a la pàgina Ibazar, es va mirar la pantalla per uns segons i va teclejar: "Es ven Stratocaster, pràcticament nova. Raó pub Mersey, Speke. Pregunteu per Cyrano".

Ara ja estava fet. Si tot sortia bé, coneixeria aquell que havia empaitat en Biel a Sabadell i potser, només potser, podria solucionar tots els seus problemes i alliberar-ho d’aquella vida tan poc agradable.

Al llarg de tres setmanes, en Biel va anar gairebé cada dia a Speke, però res. No semblava que hi hagués ningú interessat per una guitarra com la que s’oferia i l’amo del pub, el Mike, tampoc no es creia el que estava passant:

-Noi, sembla com si no l’haguessis posat mai l’anunci. De vegades tinc la temptació d’escriure un anunci al diari a veure què passa.

En una d’aquelles ocasions, en Marc va aconseguir que en Biel l’acompanyés. Feia dies que no sortia de la residència si no era per anar a treballar i cada dia se’l veia més desmillorat. S’havia dedicat als estudis amb tantes energies que, no solament ho havia superat tot amb molt bones notes, sinó que a més feia l’efecte que amb allò li anava la vida. Si no hagués estat per la guitarra, en Marc hauria pensat que dedicava la vida als estudis...

-Va Biel, entrem al Mersey a prendre una cervesa. Tinc una sorpresa per a tu.

-Què és? -va dir en Biel no gaire sorprès.

-Espera i ho veuràs -va dir el seu germà.

Van entrar al pub i en Marc va anar directament al taulell on el Mike havia enganxat l’anunci que havia imprès per penjar.

En Biel es va mirar aquell suro sense creure’s el que veia mentre sentia una veu familiar que deia:

-Doncs sí. Ja fa molts anys que els meus pares tenen aquest estudi a Speke i aquesta és la primera vegada que puc venir jo sola, bé amb tu, per passar uns dies de vacances. L’únic problema és que no tindrem tota la llibertat que voldríem. Haurem d’anar a veure la meva àvia cada dia si no vull que els meus pares em prohibeixin tornar. Ja m’ha costat prou convèncer-los que no calia que anéssim a casa de la meva àvia per estar bé les dues. Oi, Ester?

-No pateixis, no passa res. Així també nosaltres dues ens podrem sentir més segures.

De sobte es va sentir una portada i es van veure dues figures que corrien com si els perseguissin els esperits en direcció a la carretera. Ni la Xell ni l’Ester no es van adonar del que passava, tant emocionades estaven. Sobretot l’Ester. En aquells moments acabava de començar una carta que deia així:

"Estimat Cyrano,