De moment l’Ester continuava tan neguitosa com al principi. No havia rebut cap mena de contesta a la carta que ja feia dies que havia enviat a en Cyrano i, doncs, va començar a pensar que l’adreça que li havia proporcionat l’Artur Vidal al bar de la Facultat o no era pas bona o s’havien canviat de domicili.

Per esbrinar-ho no li quedava altre remei que veure de nou el lector que li havia proporcionat l’adreça i comprovar-ho. Llavors va decidir d’esperar-lo al bar tant de temps com calgués fins que tingués la sort de tornar-l’hi a trobar. Quan ja es desesperava i dubtava que hagués pres la decisió encertada, per fi, el va veure aparèixer per allà. Tant bon punt va estar segura que era el xicot que feia dies que esperava, se li va acostar i li féu, tota nerviosa:

-Hola! Et recordes de mi?

-Oi tant! Tu ets aquella noia que un dia, en sentir que comentava que la meva estada com a lector a la universitat de Liverpool havia estat molt profitosa, et vas interessar per un amic teu i em vas preguntar si l’havia conegut. Sí, prou que me’n recordo. Per cert, et va servir de res l’adreça del seu germà?

-De moment no. Sóc aquí precisament perquè tinc la impressió que la devia copiar malament. Li vaig escriure i encara no n’he rebut cap contesta.

-Doncs si vols te la torno a repetir i comproves si la vas prendre malament...

-Noi, ni que fossis un mag. Has encertat de ple la meva intenció. Te n’estaria molt agraïda.

-Si només és això, això rai! Goita. Anota. Ep, però, vigila, no t’equivoquessis pas!

La hi va repetir dues vegades. Volia estar segur que la copiava bé i que no era pas per "no haver pres bé alguna dada", li va recalcar amb una mica de malícia.

Però ca, en arribar a casa i comparar-la amb la que li havia donat la primera vegada va comprovar, desil·lusionada, i alhora desesperada, que coincidien completament. "Com dues gotes d’aigua", es va dir per a si mateixa.

El dia que tocava de trobar-se la colla, el Mitus va entrar-hi com una bala. Semblava un il·luminat: estava radiant d’alegria i feia uns xiscles que esparverava. La resta se’l miraven mofetes, però abans que ningú pogués obrir la boca i dir ni piu, el Mitus va xisclar, panteixant i esbufegant a causa de la correguda que havia fet:

-Qui riu l’últim riu millor!

-Sí, ja el coneixem aquest refrany. Però a què treu nas ara això i de què rius tu, eh? -li recriminà la Xell-. No veiem pas cap motiu per a tant rebombori...

En Mitus no la va deixar acabar i, brandant, triomfant i tot cofoi amb uns fulls que duia a la mà esquerra, els va dir:

-Com que un somiatruites! Eh? Veieu? Això és ben real. Aquí porto la "prova". En Cyrano és a Anglaterra. I tant, exactament igual com nosaltres ara i aquí som a Sabadell. Goiteu, goiteu... -i mentre botzinava aquestes paraules els va mostrar dos fulls impresos a l’ordinador. Eren dues cartes electròniques. En una es podia llegir:

"De: LaSumi.com <mvalls@ LaSumi.com>

Para <TVE.es/Quiensabedonde>

Enviado: dimecres, 1 / novembre / 2000 17:37

Asunto: Recerca de persona. Localització desconeguda

Estem buscant un noi que es diu Biel, encara que sovint es fa anomenar Cyrano perquè posseeix una nàpia que es fa mirar. És alt i prim, els cabells els porta -potser hauria de dir "els portava", perquè d’això ja han passat dos anys-. Com deia els cabells els porta tenyits de ros i té uns ulls que criden l’atenció, ja que són alhora melangiosos i vius, lluents.

El més segur és que sigui en algun poblet anglès, però no hem d’excloure la possibilitat que ara sigui a Espanya.

Agrairem qualsevol referència que ens pugui dur a en Cyrano, malgrat que pugui semblar insignificant."

L’altra, que evidentment era resposta de la primera, donava informació del tal Cyrano. Indicava que coneixien un xicot que es feia anomenar amb aquell renom i que la descripció hi coincidia força; "a més", hi afegia, "està boig per la guitarra". A continuació hi havia una adreça de la ciutat anglesa de Liverpool.

En aquell moment, la Xell i en Sebas esclafiren a riure. Ja no podien dissimular més. En Sebas li explicà a en Mitus que en l’últim programa de TV Quien sabe dónde hi havien mostrat el seu missatge i llavors se li havia acudit de redactar aquella resposta i que després l’hi havia fet arribar per mitjà d’un company.

En sentir aquestes paraules, en Mitus es posà vermell com un pebrot i li digué:

-Això no es fa! Amb les coses serioses no s’hi juga. L’Ester està neguitosa pel que li pot haver passat a en Cyrano i tu ens surts amb un ciri trencat. Mai no deixaràs de ser un nen, Sebas! -i mentre el recriminava amb aquestes paraules, tot ell tremolava de ràbia, perquè li havien tornat a prendre el pèl tan miserablement, i afegí-: A més, tu molt anar fent-te el setciències, però com pot ser que hagis descobert la pista d’en Cyrano o el qui, segons tu és el mateix, l’Onaryc, si l’has trobat a "ibazar.es", i aquest web només és per a Espanya?

-Exacte, -li contestà impulsiu i paternalista en Sebas-. És precisament el que us estic dient de fa dies. En Cyrano no és a Anglaterra, sinó que ha fet veure que hi era, però on realment viu és en algun lloc d’Espanya. Potser es va ficar en un embolic i no pot dir on és, perquè no el trobin.

Quan el Sebas començava a parlar era com una locomotora: no hi havia qui l’aturés. I s’enrotllava més "que una persiana". "Para el rotllo, tio" s’acostumava a sentir quan tenia ell la paraula. Però aquesta vegada el van deixar continuar i ningú gosava d’interrompre’l.

-Si hi penseu una mica veureu que tot quadra: l’adreça d’internet, el fet que no et contestin la carta... Perquè ja em direu com pot algú respondre una carta que no rep? I fins i tot la comèdia de la tia. Ja s’ho tenien ben preparat "Ah, no ho sabies? En Biel ha decidit anar a viure a Anglaterra amb el seu germà Marc"’ -va recordar el Sebas estrafent una veu d’espinguet que va provocar un calfred a l’Ester en tornar a reviure aquell moment tan amarg-. Ens han entabanat com uns passerells. I nosaltres de tan bona fe hi hem caigut de quatre grapes. Plof! Que en som, d’ingenus! Bé, millor dit, que n’arribeu a ser, d’ingenus. Perquè jo ja els he calat. Us ho he repetit un munt de vegades: el Cyrano no és a Anglaterra. Però vosaltres ni cas. Per què s’ha modificat el nom per Onaryc, eh? D’altra banda la tieta t’havia de donar l’adreça i no li has tornat a veure el pèl. Ho tenien tot calculat. Ara, la qüestió es saber per què? Què és el que l'ha fet fugir? Perquè jo crec que ha fugit...

Si la situació no hagués estat tan compromesa li haurien sentit a dir en comptes de "la qüestió" "this is the question". Però no, a pesar de la fama de poc conscient que s’havia ben guanyat a pols, ara se sabé comportar "com tot un home" com potser li hauria recordat en Mitus en unes altres circumstàncies.

-D’acord -se sentí que deia l’Ester, que fins llavors no havia badat boca-. D’acord. Acceptem que ell no sigui a Anglaterra. Però com s’explica que l’Artur Vidal els veiés a Liverpool?

-Veiés el seu germà Marc -puntualitzà ràpidament en Sebas-. No oblidis que no et pogué dir res d’en Cyrano. És que no hi ha estat mai a Anglaterra!