Van haver de passar gairebé dos mesos perquè a la bústia de casa l’Ester hi arribés una carta.

Aquell matí havia sortit esperitada cap al tren. Tenia un examen, i d’estudiar, havia estudiat, però de dormir, no gaire.

La tarda anterior a casa la Xell havien fet una "tancada" per preparar l’examen; després van sortir a fer un tomb pel passeig.

-Nena, anem a dormir, que demà no n’encertarem ni una -digué la Xell en veure que la seva amiga estava tan desvetllada i ella morta de son.

A casa, l’Ester no podia dormir. Era com si pressentís alguna cosa que no acabava de saber de què es tractava. Finalment va posar-se a llegir una estona fins que li va venir son.

L’endemà al matí, va sentir el despertador pel neguit de no quedar-se adormida, però la son la va fer llevar amb el temps just de rentar-se, vestir-se i marxar.

"Uff, no es pot anar amb aquesta pressa -va pensar-, segur que he oblidat alguna cosa. Ah! No he mirat el correu!"

Però no es va fer enrere.

-Tant és, tampoc hi deu haver res…

La carta, impassible, va restar unes quantes hores més en aquella bústia.

No va ser fins les sis de la tarda que l’Ester, amb gran expectació, va obrir la carta, asseguda damunt del llit, amb la jaqueta posada encara, sense creure el que veia.

-No és possible, no és possible -anava dient.

De sobte, sonà el telèfon.

-Ho sento, però ara no l’agafo.

Dos fulls escrits per les dues cares. Era la lletra d’en Cyrano. Feia més de dos anys que havia esperat un moment així…

"Estimada Ester: Londres, 14-5-2…

A la fi m’he decidit a escriure’t. En primer lloc, perdona’m per doble motiu: per no haver-me acomiadat de tu, en marxar cap a Anglaterra, i ara, per haver trigat tant a escriure’t.

No vaig voler acomiadar-me de ningú, perquè sabia que en dir-vos-ho intentaríeu convence'm que em quedés, i si m’ho haguéssiu demanat, sobretot tu, jo m’hauria quedat.

De totes aquestes llegendes que heu inventat, i que per cert m’han fet riure força, la més certa és la darrera. Vaig marxar perquè volia conèixer món, o més ben dit, una altra part de món, no gaire llunyana i on ja hi tenia algú: el meu germà.

Volia descobrir, de què era capaç. Ja saps que el teatre i la música han estat sempre les meves obsessions, i em vaig assabentar que si parlava anglès per poder-me defensar, podia fer uns cursos de teatre a Londres molt interessants. Sense haver de deixar de practicar el meu instrument preferit: la guitarra.

Així és que amb la guitarra nova que vaig comprar-me i amb ben poc equipatge vaig anar cap a la capital d’Anglaterra, on m’esperava el meu germà.

No hi ha hagut res fàcil, el meu germà, que tenia una bona feina, la va perdre i no vaig poder comptar amb el seu ajut. Au! A buscar-me la vida! El curs de teatre va quedar penjat. Vaig arribar a tocar la guitarra pels passadissos dels metros de Londres i, tot i que al principi em sentia com si fos un pidolaire d’almoina, m’ho vaig acabar prenent com una feina i gràcies a això vaig conèixer uns nois xilens que em van ajudar molt.

Aquesta situació no va durar gaire, perquè des de fa gairebé mig any m’he posat a treballar de cambrer en el mateix bar on estaven aquest dos nois, i el dissabte al vespre toco la guitarra en un pub on va gent a qui agrada escoltar música, amb un grup anomenat The Dogs, i així vaig fent.

El meu germà, que sap espavilar-se, treballa ara de fuster, continua els estudis i li va bé. Jo miraré d’acabar el curs de teatre, que m’agradava molt. A més, no he perdut el contacte amb el grup del curs, ens veiem sovint; ha estat una companya de classe, la Jane, que va posar en venda la meva guitarra, a la pàgina d’internet que vas trobar, quan les coses anaven tan maldades. Sort que no la vaig arribar a vendre perquè gràcies a ella me n’estic sortint.

  Això em recorda una bonica cançó que agradava molt a la meva mare, d’un cantant que deia que s’adonava de com estimava la seva guitarra perquè havia estat sempre al seu costat.

He pensat molt en tots vosaltres. Què feu? Jo també imagino quines coses deuen haver canviat. En Mitus ha tirat endavant els seus projectes de fotògraf? El Sebas i la Xell, s’han enrollat? I tu? Què fas? Pel que veig, encara et recordes de mi.

Moltes vegades he pensat a tornar. Però tinc un sentiment de culpa, d’haver marxat així sense dir res, que fa que no torni i que ni tan sols escrigui. És per això que agraeixo molt la teva carta, perquè gràcies a aquest escrit, potser podré recuperar la vostra amistat.

He continuat escrivint poesia. Fins i tot n’he escrit alguna en anglès, per cantar-la amb el grup. Saps quin títol agrada molt?: I love Ester. M’agradaria poder-te-les enviar.

Ara que t’he retrobat. No voldria tornar-te a perdre.

Fins aviat! Espero la teva carta. Si vols, pots escriure per internet a l’adreça que tens. La Jane és una bona amiga.

Adéu, estimada Ester.

Cyrano"

 El telèfon va sonar unes quantes vegades més. Però l’Ester estava en una altra òrbita.

Passats uns minuts i ja havent aterrat, va dir-se amb veu alta.

-Cyrano, quan acabi el curs, si no has vingut tu, jo vindré a Londres, a veure’t.

Ja m’espavilaré per aconseguir els diners, faré més classes particulars, o cangurs…

-Riiiiiiiiiiiing! Riiiiiiiiiiiing!

-Digui! -respongué finalment.

-Eh, Ester, on eres? Fa mitja hora que truco -era la Xell-. Quina xamba que tens nena, has aconseguit la beca per anar al Canadà! Ho sents?

-…ah!…