Canvi de rumb

Capítol 1: La Fira

En un racó de la fira, l’Humbert, dret al peu dels inflables, vigilava la mainada. Era una feina simple i tenia temps, molt temps, per pensar. L’Humbert es fixava en tot amb la inquietud d’un fotògraf. Retenia rostres, olors, diàlegs... Als plecs de la memòria tenia un munt d’instantànies i en fruïa plàcidament. Tancava els ulls i les imatges es combinaven amb llibertat. Prenien vida i projectaven una estranya pel.lícula. Entre elles, n’hi havia una de recent. Cap a les sis d’aquella mateixa tarda, després d’inflar el castell de plàstic, esperant els primers nens, s’havia endormiscat. Tot d’una, va obrir els ulls. Tenia un pressentiment. Un marrec de set o vuit anys, amb els cabells llargs i esbullats, la pell colrada pel sol i els ulls tristos, contemplava, immòbil, l’interior buit del castell. Duia samarreta groga i pantalons verds, tacats, amb algun pedaç.

- Vols pujar? -li va dir l’Humbert.

El nen, desconcertat, va fer un pas enrere i es va tocar els cabells.

L’Humbert es va aixecar a poc a poc, i va posar la mà a la superfície del castell.

- Puja.

- Què fas aquí? -va cridar, de sobte, un tipus baix amb bigoti i els ulls vermells.

Com si reconegués la veu, el nen no es va immutar.

- No em sents, cap de soca? -l’intrús, que desprenia un alè pudent, se’l va endur pel clatell.

L’Humbert era lent de reflexos i quan va veure que havia d’intervenir, ja no hi eren.

Aquell nen l’havia vist dues vegades més. Estava sol. Quiet. Contemplava el castell amb ulls freds i porucs. Fins que, tot d’una, venia el monstre i el segrestava. La imatge del pobre infeliç li va quedar gravada. Aquell semblant esquiu no diferia gaire del d’un altre nen que l’Humbert coneixia molt bé, tot i que aquest altre nen ja s’havia fet gran. Era ell mateix.

L’Humbert pensava molt, potser massa, i anava fent voltes sobre el mateix. Amb quaranta-dos anys a l’esquena, solter i sense compromís, tenia la impressió que envellia abans d’hora, això que passava el dia badant. No pas per gust. Era part de la feina, una feina que, unida a les circumstàncies de la vida, el va marcar força. L’Humbert no va tenir una infància normal, com la majoria de nens i nenes que anaven a la fira, pagaven les dues-centes pessetes dels inflables i pujaven deu minuts al castell, deu minuts que ell convertia en vint, o més, si els feia servir de reclam. Aquests nens i nenes d’ara, com els de la seva infantesa, anaven a col.legi i veien els inflables molt de tant en tant, i ho feien amb uns ulls lluents, plens d’entusiasme; per a ell, en canvi, els ninots del castell, la girafa, el tigre, la roda, no eren gens divertits, ni màgics, eren la feina amb què es guanyava honradament les garrofes, el pa de cada dia. L’Humbert, de petit, pensava molt en la mare, que no hi era. Els va deixar plantats quan ell tenia tres anys. Segons el pare, se’n va anar amb un firaire ric, farta de viure per anar tirant, i d’aguantar un nen malaltís que plorava més del compte. El pare no es va arronsar. Va fer de mare i de pare com va poder i, amb l’ajut de l’àvia, se’n va sortir. Aviat l’Humbert va vèncer els virus que l’obligaven a fer llit i a còpia de sol i aire, es va fer fort com un roure. Quan tenia vuit anys, el pare va decidir que ja havia estudiat prou i el podia acompanyar per tot el país, i se’n van anar a córrer món, de fira en fira, amb els inflables a la furgoneta. El vell firaire, un tipus brusc que fumava com un carreter, el va educar a la seva manera. Li va ensenyar l’ofici, que consistia, tan sols, a buscar un trosset d’ombra i veure passar el temps amb una paciència infinita. Una nit d’estiu amb una calor infernal, quan l’Humbert tenia dotze anys i el seu cap bullia de preguntes que no tenien resposta, es va llevar amb la gola seca. Anava a fora, a fer un glop d’aigua, quan es va trobar el pare assegut als esglaons de la furgoneta, amb el cigar a la boca.

- No et fiïs de les dones -li va dir-, són... -va fer una ganyota- dolentes.

L’Humbert tenia una estranya admiració pel pare, un home que passava hores reflexionant, com un savi.

- Totes? -va mussitar.

El pare, amb els ulls humits d’haver plorat, va espolsar la cendra del cigar a la furgoneta.

- Pensa en la teva mare.

Ho va dir amb el cor, serenament, com si fos un avís, i ell, el nen, va sentir un pessic a l’estómac, un pessic que en endavant sentiria sovint, quan s’acostés a les dones.

L’Humbert observava llargament, minuciosament, l’expressió de pares i nens que venien a la fira i no acabava d’entendre que les nenes, tan enjogassades i tendres, tinguessin en un lloc ocult, invisible als ulls dels homes, espurnes de maldat. Després pensava que allò no tenia sentit. Però tampoc no en tenia que una mare abandonés alegrement un fill malalt, com havia fet la seva. Per això les seves observacions se centraven en les dones, les noies, les nenes. En volia llegir el pensament, descobrir el sentit ocult dels seus gestos i paraules. Les escrutava afanyosament. Però observant no n’hi havia prou. Volia experimentar, conèixer de prop el món singular de les dones. Ho desitjava, però no ho va fer. La solitud de la feina, la seva excessiva timidesa, el canvi sobtat d’escenaris i la imatge atribolada del pare van perpetuar els seus recels i va ajornar el dia d’abordar-les.

Acabaven de comprar una roulotte, quan el pare va començar a tossir d’una forma estranya.

- Hauríem d’anar al metge -li va suggerir.

- Romanços! -va rondinar ell, i va tossir expressament, amb més força.

- Si no fumés tant...

- Ara vols que ho deixi? -va replicar irritat, i va encendre un cigar davant seu.

Va tossir tota la nit, una tos ronca que no cessava fins que escopia unes mucositats vermelles, com gleves de sang.

L’endemà van anar al metge, que no va dubtar ni un segon a l’hora de fer el diagnòstic: pulmonia en estat crític.

L’Humbert ho va deixar tot i va cuidar el pare amb cos i ànima. Tant era que, en el dolor d’una agonia molt llarga, el vell firaire l’escridessés, rabiüt, per qualsevol bestiesa. "Tanca la porta!, crida la infermera!, No veus que tinc set?..." Ell, submís i dòcil, obeïa com un mesell.

Poc abans de morir, coincidint amb la revifalla final, el mal va remetre i el malalt es va eixorivir.

- Sort he tingut de tu -va admetre-, que si no... Ja saps que tinc mal caràcer, ho sento.

- No hi ha res a lamentar. No parla vostè, és el dolor.

- Potser sí, però tu no en tens cap culpa, et desfàs per cuidar-me, i jo... -se li van negar els ulls.

- Vostè? No em va pujar quan la mare ens va deixar sols?

El vell firaire es va tocar la barbeta, acabada d’afaitar, i es va mirar el noi de dalt a baix.

- Hauràs de buscar algú que t’ajudi.

- Algú?

- Una noia. Casa’t.

L’Humbert s’ho esperava tot menys allò i es va tornar vermell.

I si em passa com a tu, va pensar per dintre, i em deixa a l’estacada amb un nen petit?

- Les dones no són iguals -va afegir el pare, que parlava a poc a poc, com un filòsof, mesurant cada frase-. Passa com els homes, n’hi ha de tota mena. Per conèixer-les, s’han de tractar. I no falla, tard o d’hora en trobes una que s’enamora de tu, com un dia la teva mare es va fixar en mi i jo ho vaig fer tot per tenir-la -va fer una pausa i el seu semblant es va enfosquir-. Sobretot, no l’enganyis... -va estossegar-, com jo. La mare volia diners i li vaig dir que en tindria a cabassos perquè esperava una herència. Mentida podrida! Quan ho va descobrir, estava embarassada. Et va tenir a tu i es va afartar de tots dos, i després es va fondre. Ja ho veus, jo volia enredar-la i ella va tocar el dos amb un altre.

L’Humbert tenia les faccions rígides. En aquell moment no podia sentir pena pel responsable del seu recel a les dones.

- Per què no m’ho deies abans, tot això? -el va mirar amb severitat.

El vell firaire va arronsar les espatlles.

- Et casaràs? -va insistir, inquiet, amb un to suplicant.

- Sí -va xiuxiuejar l’Humbert.

I l’home, confortat per aquella afirmació lleu, va tancar els ulls lentament, per darrera vegada.

Feia quinze anys que el pare era mort i l’Humbert recordava tota la conversa. Sobretot, la recomanació final. Ell volia seguir-la, trobar la noia dels seus somnis, però no podia vèncer el mur de temors que, dia a dia, havia construït en silenci. En anys i panys de desconfiança, qualsevol noia responia al perfil d’un ésser ambiciós i egoista capaç d’abandonar un fill per diners.

Però feia quinze anys que veia les dones amb uns altres ulls. Amb més simpatia. N’hauria abordat algunes que portaven els nens als inflables totes soles, però no gosava. Hi havia mares separades amb l’aspecte d’haver patit tant o més que ell, per culpa, potser, d’un marit agressiu. Aquestes l’atreien enormement. Més que la bellesa del cos femení, la silueta, els gestos, el timbre de la veu..., ell es quedava amb els ulls. Amb algunes que seien allà mateix, a la cadira del costat, hi hauria pogut fer conversa. En tenia moltes ganes. Però no en sabia. Estava convençut que quan obrís la boca, començaria a tremolar, quequejaria i acabaria esguerrant-ho. Per això es limitava a cobrar els inflables del nen i a mirar-les de reüll. Si els ulls coincidien, tombava el cap avergonyit i mirava els nens. Els nens sí que eren inofensius. A prop del castell, l’Humbert n’havia vist de tota mena. Nens que exigien l’atracció a uns pares que simulaven plantar-se, però ells ploraven, cridaven, bramaven... i finalment pujaven. D’altres, no. Dalt del castell, solia ser una festa. Però algun cop l’entusiasme minvava progressivament, fins s’apagava del tot, i el nen, sol en un racó, amb la girafa a les mans, somrient i dòcil, l’estomacava repetidament, rabiosament, com si es desfogués. L’Humbert mirava els pares i veia en els seus ulls endurits els motius d’aquells actes violents, veia pares i nens immergits en escenes quotidianes i sentia aquella esgarrifança que havia experimentat ell de petit, quan buscava la mare i, en lloc d’una abraçada, trobava crits i rudesa.

Pensant, pensant, es va fer negra nit. Eren les deu tocades i no es veia ningú. Era el darrer dia, l’endemà tothom treballava. El millor que podia fer, doncs, era plegar.

Desinflava el castell, quan va sentir aquella presència.

Va alçar els ulls i, en efecte, va tornar a veure el marrec de pell colrada i ulls esllanguits.

El nen, a uns tres passos de l’única paret del castell que quedava dreta, mirava en silenci com el castell s’ensorrava.

L’Humbert es va posar nerviós. Tenia por que, com altres vegades, aparegués l’energumen que se l’enduia.

Però passaven els segons, el castell s’encongia i no venia ningú.

- M’ajudes? -va dir al nen, quan els inflables eren un simple embalum.

El marrec, que tenia més força del que aparentava, va agafar el paquet per un extrem i el va ajudar a posar-lo a la furgoneta.

L’Humbert va obrir la nevera per oferir-li un refresc, però no en tenia. Hi havia un bar a prop, però podia aparèixer l’ogre i no s’hi volia barallar.

Va mirar el noi fixament i li va dir el primer que li va passar pel cap.

- Vols venir?

El marrec, sorprès, es va tocar els cabells, se’ls va estirar amb força.

- Vine! -va insistir ell.

El nen va fer un salt i va pujar a la furgoneta, que es va posar en marxa.

FI DEL CAPÍTOL 1

Sabadell, octubre de 1999