Canvi
de rumbLa Júlia es va quedar molt sorpresa de la reacció del firaire, ella també sentia curiositat per saber qui era aquell home i va preguntar-li el nom:
- Jo sóc l’Humbert Molins Torres.
En escoltar aquest nom, a la Júlia se li ompliren els ulls de llàgrimes, en recordar aquell nen que ella havia deixat quan tenia tres anys. Va reconèixer el seu fill, va abraçar-lo i petonejar-lo, però l’Humbert, sorprès, se’n va desempallegar, no entenia res del que li passava. Necessitava saber per què aquella dona, bona i carinyosa, els havia deixat, a ell i al seu pare, feia 39 anys.
En Jan no entenia què passava, se’ls mirava molt seriós, però veia que per l’Humbert allò era molt important.
L’Humbert, després d’aquell retrobament tan inesperat com emocionant, va demanar a la Júlia que anés a berenar a la seva "rulot", per poder parlar de tot allò que havia passat feia molts anys.
Quan van arribar tots tres a casa l’Humbert, aquest va preparar un got de llet amb galetes per a cadascú i aleshores es van asseure al sofà i la Júlia va explicar la seva història.
L’endemà al matí, van plegar el castell de la fira, per tornar cap a Sabadell.
Van anar directament a casa de l’Humbert a deixar totes les coses. Després tots plegats van sortir a fer una passejada pel parc de Catalunya i allà van trobar… en Roc. Molt sorpresos li van preguntar què hi feia ell allà a Sabadell. Els va dir que vivia a la plaça de la Creu Alta, però que tenia una casa d’estiueig a Vilajuïga on havia anat a passar l’estiu
Tots plegats van anar a prendre un refresc. En Roc va preguntar qui era aquella dona que tot el camí els seguia i no els deia res, i en Jan va explicar al seu amic Roc la trista història de la família de l’Humbert.
La Júlia havia marxat feia molts anys, perquè estava enamorada d’un firaire ric, i aquest li podria donar diners perquè es curés d’una malaltia que tenia.
- Però que no tenia diners, el teu pare Humbert? —va preguntar en Roc.
- No, sempre li deia a la meva mare que cobraria una herència, però només era una mentida.
- Què se n’ ha fet d’aquell firaire ric –volia saber en Roc.
La Júlia, que els escoltava, va dir que s’havia mort ja feia uns anys en un accident d’avió.
- Què farà ara la Júlia?
L’Humbert va dir que es quedaria a viure a casa seva, amb el Jan i ell, i tots junts farien una família.
Un dia de setembre l’Humbert li diu a en Jan:
- Ja és hora que vagis a l’escola.
- Si, però m’agradaria anar a l’escola que va en Roc, l’escola Ribatallada.
- D’acord –digué l’Humbert–. Anirem a matricular-t’hi. Però agafarem l’autobús perquè l’escola és molt lluny i així coneixeràs el camí.
Quan van arribar a l’escola es va inscriure i després van anar a llibreria a buscar el material escolar que necessitava i van tornar cap a casa perquè ja s’havia fet fosc. -
L’endemà a l’anar a l’escola es va trobar en Roc, i pel camí van trobar un amic d’en Roc que es deia Pau, tots tres es van fer amics.
|
Quan el pare d’en Jan va sortir de la presó, de seguida va reclamar el seu fill, que tan maltractava. La justícia no li va permetre endur-se’l. El pare d’en Jan es va enfadar molt.
- Ningú em pot prendre el meu fill! –va dir.
- La justícia de moment no li pot tornar, se’l quedarà l’Humbert — va contestar el jutge–. Vostè el maltractava, mentre que ell se l’estima.
El pare d’en Jan, molt enfadat, se’n va anar del jutjat, i va anar a buscar un advocat, el millor de Sabadell. Li va explicar que volia recuperar el seu fill.
- Per això s’haurà de fer un judici –digué l’advocat.
- Està bé, d’acord.
Va arribar el dia del judici. Tots tres, la Júlia, l’Humbert i en Jan, van entrar a la sala, molt nerviosos i van seure a la cadira.
El secretari va dir:
- L’honorable senyor Enric Valls farà de jutge en aquest cas.
Tots van començar a donar la seva opinió.
- Silenci a la sala! –digué el jutge—. Que comenci el fiscal.
- El cas és que...
S’obrí la porta de cop i aparegué una dona, molt esverada, a la sala. Era alta, amb cabells de color panotxa, el nas rodonet i amb uns ulls tan blaus com el cel que hi havia aquella tarda.
- Hola, sóc la mare d’en Jan Vila Mateu i vinc a buscar el meu fill.
- Tranquil·la, senyora, segui i expliqui’m el cas –digué el jutge.
- D’acord. El pare del meu marit ens maltractava, a mi i al nen, per això vaig voler divorciar-me’n i quedar-me en Jan. Però el jutge va donar en Jan al seu pare, perquè jo no tenia feina, ni diners per mantenir-lo. Ara tinc feina, un pis, un cotxe i diners. O sigui que quan he sabut la situació he vingut a reclamar el que em van prendre, el meu fill.
L’endemà, abans d’entrar a la sala on el jurat havia de donar el resultat del judici, la mare d’en Jan es va trobar l’Humbert i li va dir:
- Hola, em dic Glòria. Em volia disculpar per haver entrat de cop ahir al judici, però és que estava molt nerviosa.
- No passa res, si jo estigués en la mateixa situació, em comportaria igual que vostè.
- Tracti’m de tu si us plau –va dir la Glòria.
- Amb una condició: que tu també ho facis.
- Tracte fet.
- Humbert, Humbert! Que ja ens criden –digué en Jan molt esverat.
- Ja vinc, Jan, ja vinc. Vine, entra Glòria, el teu fill ens espera.
Tot caminant continuaven parlant.
- Així que et dius Humbert? Veig que t’estima molt en Jan –va dir la Glòria.
- Si molt, i jo també a ell.
Dibuix: El jutge pregunta a en Jan amb qui vol anar a viure.
L’Humbert estava molt nerviós perquè no sabia amb qui es quedaria en Jan, també el pare d’en Jan estava impacient, parlant amb el seu advocat.
Va entrar el jurat a la sala, i el seu representant va llegir:
- Hem pensat que en Jan ens doni la seva opinió, amb qui vol anar a viure.
|
- M’agradaria viure amb l’Humbert, però també amb la meva mare.
- Doncs així serà –digué el jutge– aniràs a viure amb l’Humbert de dilluns a divendres i els caps de setmana aniràs amb la teva mare. Pel que fa a en Ramon Vila Sala, el pare d’en Jan, li posem la condició que no s’acosti al nen. Si ho fa o li causa algun tipus d’agressió, el posarem a la presó.
Acabat el judici, l’Humbert, la Júlia, el Jan i la Glòria parlen molt contents pel resultat del judici.
- Podríem anar a prendre un gelat per celebrar-ho –digué l’Humbert.
Més tard la Glòria es va acomiadar de tots, fins al cap de setmana.
El pare d’en Jan se’n va anar del jutjat, molt enfadat pel resultat del judici.
Un dia va esperar en Jan a la sortida de l’escola, i va amenaçar-lo que si no anava a casa seva el segrestaria.
En Jan va agafar l’autobús per anar a casa de l’Humbert, tot corrent.
- Humbert! Humbert! He trobat el meu pare sortint de l’escola i m’ha dit que si demà no vaig a casa seva em segrestarà!
- Tranquil, Jan, ara mateix anirem a la policia i els ho explicaré tot.
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Ribatallada
Continua aquest fil |
Segueix altres cabdells |
