Canvi
de rumb| Cada matí, migdia, tarda i vespre que l’Humbert entrava al bar
d’en Cisco, sentia una sensació única, inexplicable. Una impressió que no havia
experimentat mai amb cap una persona. La Clàudia li agradava. Tot neguitós va
encaminar-se al bar d’en Cisco per comentar-li el que li passava. - Et veig molt esverat —exclamà en Cisco—. Seu, que et faré una til·la i veuràs les coses d’un altre color. Clàudia, una til·la per a l’Humbert! Passats cinc minuts, sortí la Clàudia amb la til·la. L’Humbert es quedà bocabadat.
|
 Sergi Bernaus 6è P - Grup 1 |
- Què et passa? —preguntà l’amic—. Em sembla que et fa goig la Clàudia, oi?
- Sí! És d’això de què et volia parlar. Ja saps que sóc molt tímid, no sé com declarar-m’hi.
- Jo de jove vaig sortir amb una noia. Tot va començar gràcies a les cartes que ella, tota decidida, em va escriure —va respondre en Cisco.
L’Humbert va seguir el consell del seu amic, i al cap d’un mes ja havia enviat deu cartes anònimes. Quan ja n’havia lliurat un bon grapat va decidir signar la darrera.
La Clàudia estava esverada, volia saber de qui eren aquelles magnífiques cartes. A la 42a va veure que estava signada i exclamà tota sorpresa:
- L’Humbert? L’Humbert i jo?
L’endemà quan entrà al bar i va veure l’Humbert li digué:
- Humbert… —tota coqueta—. Així vols que sortim junts?
- Sí, sí!… —va respondre l’Humbert sufocat i nerviós.
El temps volava i la relació de l’Humbert i la Clàudia augmentà. Al cap de quatre mesos van decidir casar-se. Van fixar la data. La Clàudia volia casar-se per l’església, l’Humbert pel jutjat; finalment va guanyar la noia. La cerimònia es duria a terme a l’ermita de Còdol Dret i després farien un pica-pica al bar d’en Cisco.
La festa es celebrà amb alegria i xerinola, però en Tomeu estava trist. La Clàudia i l'Humbert li preguntaren què li passava i ell contestà afligit:
- Ara vosaltres dos ja formeu un família i jo no hi pinto res.
La Clàudia li respongué:
- Tot al contrari! Nosaltres dos volíem donar-te una sorpresa. Desitjaries formar part de la nostra família? Ens agradaria adoptar-te.
- Voleu dir? Jo… jo, ja ho pensava, però… no m'atrevia a proposar-vos-ho. Sí! Sí! I tant!
Eren les dotze de la nit i com cada dia esperaven que la Clàudia acabés la feina. L’Humbert i en Tomeu estaven asseguts en un racó del bar matant el temps jugant al dòmino:
- Ja era hora! —va exclamar l’Humbert— ja fa quatre partides que no guanyo.
- És que amb el meu pare hi jugava molt —va dir en Tomeu tot entristit.
- No hi pensis més —contestà el seu company—, que ara estàs amb nosaltres com si res no hagués passat.
- Clàudia, vine, que ja és hora de plegar! —va afegir en Cisco—. Va, que prendràs alguna cosa amb nosaltres.
- Ja vinc! Un moment que acabo d’endreçar això.
La Clàudia va sortir de la cuina i es va reunir amb el grup. Una ombra es movia sigilosament pel carreró mal enllumenat. De sobte, un gat solitari que dalt d’una teulada miolava.
La lluna reflectia la cara d’aquella foscor tan tenebrosa. Els seus ulls eren espurnes de foc. Aquella cara estava plena d’ira i ràbia.
L’ombra va entrar per la porta del darrere del bar. Portava una ampolla de gasolina a la mà i l’abocà a dintre. Es tragué el cigar de la boca i el tirà al bassal de gasolina. La cuina es va convertir en un infern, les flames rogenques il·luminaven tota la sala. Quan van començar a envair el bar fou quan se n’adonaren.
- Mireu, foc!
- Sortim, de pressa!
- Espereu, espereu! Vaig a agafar els diners de la caixa! —va cridar en Cisco.
No hi ha temps per això! —va exclamar l’Humbert.
| Just quan fugien del bar va caure una biga de fusta que va atrapar la cama d’en
Cisco. L’Humbert, amb totes les seves forces, va aixecar uns segons la biga i el va
treure de les flames. Quan aconseguiren sortir van arribar els bombers, també hi va acudir una ambulància a recollir en Cisco i marxà cap a l’hospital. Darrere seu la furgoneta de l’Humbert i en Tomeu enfilava el camí. Van passar tres hores de neguit a la sala d’espera de l’hospital Taulí fins que la metgessa de torn els va donar el diagnòstic d’en Cisco: - El seu amic és fora de perill, només té una cama trencada. Poden tornar-se’n a casa. |
 Albert Cano 6è P - Grup 1 |
L’Humbert i en Tomeu, ja més tranquils, van anar a clapar després d’aquell dia tan mogut.
Al matí següent trucaven a la porta:
- Qui hi ha? Qui deu ser? —va preguntar en Tomeu mig adormit.
- Obrin! som la policia!
En Tomeu va obrir la porta; l'Humbert i la Clàudia, en sentir el soroll i les veus dels policies, van apropar-se a l’entrada.
- Som l'inspector Gatget i el subinspector Rocadura. Sisplau, ens poden atendre —i ensenyant un encenedor va afegir:
- El reconeixen?
- Deixi-me’l mirar millor —va dir l'Humbert. —No, no l’havia vist mai. I tu Clàudia?
- Jo tampoc —va contestar la Clàudia.
- Bé, moltes gràcies. Si recorden res, algun detall del dia de l’incendi, truquin a comissaria i demanin per l’inspector Gatget.
- Espereu! Jo crec que el conec —va aclarir en Tomeu.
- Digues, digues, jove! —va dir el subinspector Rocadura.
- Aquest encenedor és d’en Samuel, l’home que em maltractava —va afegir en Tomeu.
La policia ràpidament es presentà a casa d'en Samuel gràcies a la informació que els havia lliurat en Tomeu.
En Samuel no hi era però van obrir la porta amb una clau mestra. Dins estava tot desordenat llibres barrejats amb fotografies, pols pertot arreu, mitjons penjats en un cordill vora l’estufa de butà… Van iniciar l’escorcoll i sota una pila de roba bruta sobresortia un llibre molt prim i ronyós.
L’Inspector Gatget el fullejà, de sobte en va caure una fotografia. S’ajupí i l’observà detingudament:
Renoi! Té un germà bessó en Tomeu! —exclamà en Gatget. Girà la fotografia i va llegir en veu alta:
"Tomeu Borés i Salvador Borés, 20 de juny de 199, Prada de Conflent, França"
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 6è. B de primària
CEIP Catalunya
Continua aquest fil |
Segueix altres cabdells |
